Art efímer

L'any 69 estava de moda l'art conceptual. Art & Language, en deia el seu creador, Michel Baldwin, i va obrir camins molt diversos, molts dels qual desembocaven en performances, actes creatius únics, efímers i sorprenents, la vida dels quals només perdurava en el testimoni fotogràfic, en les filmacions i en els textos que altres creadors en sabien extreure. Sempre quedava el dubte: on era l'art? En l'acció que es produïa davant l'espectador perplex? En els testimonis que en quedaven? En la literatura barroca i gairebé encriptada que destil·laven els experts comentaristes?

L'any 69, el Col·legi d'Arquitectes de Barcelona va fer una aposta important. Convidà Joan Miró –que vivia el seu exili voluntari allunyat del règim franquista– a exposar a la nova seu de la plaça de la Catedral. Miró, el otro, crec que va ser el títol que anunciava una antològica memorable que aplegava el trànsit del gran artista barceloní des dels seus inicis fins a la seva consagració universal. Joan Miró s'ho va rumiar força, però va acceptar. A més, assumí el repte de pintar, com a reclam de la mostra, els grans vitralls de la planta baixa del col·legi, treballant de cara al públic, al carrer. Un gran espectacle. Gairebé una performance de primera divisió. Els organitzadors, d'acord amb el model, encarregaren a Pere Portabella la filmació de l'esdeveniment. Embolica que fa fort.

Portabella, que sempre està al cas dels vents que es mouen, va adonar-se aviat del caràcter conceptual –probablement involuntari– de l'espectacle. Quan va parlar amb Miró li proposà que, quan l'obra fos acabada, la destruís públicament. Això sí que seria una gran notícia d'abast mundial. Miró, que probablement encara tenia els seus dubtes sobre l'oportunitat de fer una tasca de la qual se'n podia apropiar el règim, va veure el cel obert. Destruiria l'obra.

Jordi Gimferrer va preguntar a la Fontana d'Or si no hauria estat més assenyat guardar el gran mural com una relíquia per gaudir-ne tots plegats, just a sota dels esgrafiats de Picasso. Portabella creu que no.

Jo vaig callar. Em va venir a la memòria aquella escena dels inicis de la guerra, quan un grup incontrolat va entrar al palau del bisbe i va treure al carrer tot el que hi va trobar –obres d'art, la major part– per cremar-ho. Algú, amb seny, va saber dir: «Nois, que tot això val molts diners.» I no es va cremar res. També vaig pensar en la Sagrada Família, que potser perilla a causa del TGV. Amb els criteris conceptuals podríem pensar que ha està bé que caigui. La seva construcció hauria estat una perfomance extraordinària. Art efímer. Només cal que algun Pere Portabella insigne en filmi els detalls. De literatura per a la posteritat no ens en faltaria pas.