Una brevetat que fa virtut

El gat s’havia enfilat a l’alzina i la vella se’l mirava des de baix. «Mixeta!», cridava amb la veu tènue de les iaies. Els miols eren un lament continu, insistent.

Vaig recordar-me de quan era jove i grimpàvem als arbres. Quant en feia, d’allò? Vint anys? Trenta? Però hi ha habilitats que no s’obliden. Vaig llançar-me la corbata damunt l’espatlla. L’americana em destorbava i els pantalons s’esgarrinxaven amb l’escorça, però vaig arribar a la branca on s’havia instal·lat la pobra bèstia. «Mixeta, mixeta», repetia la dona. Vaig estirar el braç i l’animaló s’hi va acomodar mansament al damunt. Durant el descens, el gatet no aturava els meus i les urpes m’esgratinyaven la màniga.

Quan vaig lliurar-li la bestiola, la vella va dir «gràcies, xicot» i va acaronar-li el caparró amb uns dits deformats per l’artrosi. Els miols van intensificar-se i eren —em sap greu haver-ho de reconèixer— més aviat molestos. «Gràcies a vostè ara ja podré dormir tranquil·la», em va explicar la dona. Em disposava a treure importància a la meva gesta però el somriure d’heroi satisfet se’m va tòrcer. I no va ser l’única cosa que es va tòrcer. Un cruixit sec havia estroncat els miols.

Nostàlgia

En veure’m tan atabalat, la dona em va preguntar si volia prendre res. Vaig demanar-li un vas d’aigua.

M’havia deixat caure sobre una cadira, commogut, les llàgrimes a punt de vessar. Vaig excusar-me: «Són moltes emocions». En aquell racó hi havia la butaca d’orelles en què el pare solia fumar la seva pipa. Encara el veia, omplint parsimoniosament la cassoleta i premsant la picadura amb el polze dret. I la meva mare feia punt de creu: emmarcava les seves composicions i les penjava en aquell pany de paret. I allà hi havia el piano, el Petrof amb què vaig començar a aprendre a tocar. «Ara soc professor de música», vaig aclarir. El paper pintat de les parets havia canviat, és clar: els dissenys florals d’abans semblarien ara carrinclons. La dona va fer un gest d’ignorància: era el paper que ells s’hi havien trobat, no feia ni tres anys que vivien al pis.

La dona m’havia obert amb reticències i amb una desconfiança comprensible, però els meus ulls humits van fer de salconduit. M’havia anat ensenyant les habitacions, que jo comentava amb una veu emocionada. Aquella era la cambra dels meus pares, sempre feia olor del perfum de la mare, una barreja d’espígol i sàndal: les olors de la infància ens acompanyen tota la vida. I en aquesta havia mort el meu avi: recordava la tauleta atapeïda de flascons i la ranera que cada nit em provocava malsons (des del meu llit, jo em tapava les orelles per no sentir-la). Ah, la meva habitació! No solia estar tan endreçada... I el lavabo, quin gres tan elegant que hi han posat! Tot renovat, és clar. El plat de dutxa nosaltres el teníem allà, i aquí hi havia un bidet.

Finalment em va mostrar la sala d’estar, plena de tants records. Les cases on hem viscut conserven el nostre passat per molt que hi hagin canviat el mobiliari i la decoració. «Una part de la meva vida va quedar-se entre aquestes parets», vaig dir amb un nus a la gola. La pipa del pare, el punt de creu de la mare, el meu piano. Em tremolaven les cames, i la cadira, oportunament, va evitar que caigués. Va ser llavors que la dona va preguntar si volia prendre res. Vaig dir-li que no calia, gràcies, que no es molestés. Però de seguida vaig afegir: «Potser un got d’aigua, amb tres glaçons, si no és demanar gaire».

Vaig sentir la dona que traginava a la cuina. Els glaçons solen ser rebels, costa treure’ls de la glaçonera. Tinc bon ull: mentre em fingeixo aclaparat per la nostàlgia, sé detectar els calaixos que prometen el botí més substanciós. I quan em deixen sol, em moc amb passos àgils i sigil·losos. A vegades, fins i tot soc capaç de continuar la conversa, a distància.

Sempre que tornen a la sala d’estar amb el vas d’aigua fresca en una mà, jo ja me n’he anat.

Un sec a l’occipital

El dia que vaig veure l’Orestes entrar a l’oficina amb un bigoti esponerós es van confirmar les meves sospites.

Tot havia començat amb una corbata. Una corbata blava amb franges negres. Era discreta i elegant. Va despertar l’admiració dels companys de feina i d’alguns clients. Una corbata bonica, em deien. L’endemà, l’Orestes en portava una d’igual. Una coincidència, vaig pensar, el bon gust no pot ser patrimoni d’una persona. M’agrada la teva corbata, li vaig fer saber. S’hi havia fet un nus Windsor, com jo.

La taula de l’Orestes estava al costat de la meva. Atenia els clients amb una cordialitat excessiva, postissa, fent servir diminutius (un momentet, una trucadeta, un paperet) i frases fetes (posem fil a l’agulla, qui no arrisca no pisca).

La corbata només va ser el principi. La meva influència en la indumentària de l’Orestes es va estendre a les camises, els pantalons i les americanes. Semblava que anéssim d’uniforme, ell i jo. Eren coincidències? Començava a dubtar-ho.

Als migdies, al restaurant, demanava el mateix que jo: sempre peix, mai carn. El dia que vaig decantar-me per un entrecot poc fet —no em venia de gust, però volia posar a prova el meu rival— ell també va triar-lo. Ben sagnant, eh?, va afegir.

Soc un marit raonablement fidel, però durant un mes vaig veure’m en secret amb la Mònica de Comptabilitat. La Mònica és la noia més desitjada de l’oficina i hi ha oportunitats que tan sols es presenten una vegada a la vida. Quan ho vam deixar córrer, l’Orestes va anar-li al darrere fins a seduir-la. Cada matí, des de la seva taula, em llançava mirades de complicitat viril.

Vaig pensar de demanar a l’Úrsula de sortir un dissabte només per esbrinar si el meu plagiari també m’imitaria. M’hauria estat fàcil (ningú no fa mai cas a la pobra Úrsula de Recursos Humans), però vaig preferir deixar-me un bigoti: un bigoti frondós que em feia pessigolles als narius i s’humitejava quan bevia. Un bigoti obsolet, ridícul. Un bigoti estalinià que cap home no voldria veure’s reflectit al mirall. Cap home? Inevitablement, al llarg dels dies, sota el nas de l’Orestes hi va anar apareixent una ombra fantasmal i amenaçadora. Tornant d’un cap de setmana, el seu bigoti era la reproducció exacta del meu.

Una tarda, en sortir de la feina, vaig seguir l’Orestes d’amagat. Volia saber com es comportava fora de l’òrbita del meu influx, quins eren els seus gustos, preferències i aficions. Potser si el coneixia més a fons, el podria combatre. La primera cosa que va fer va ser entrar al bar on acostumo a prendre una cervesa a mitja tarda; i en sortir, va passejar pel parc que freqüento abans de tornar a casa. Allò va sorprendre’m: l’Orestes no podia tenir notícia dels meus costums fora de l’oficina. ¿M’havia espiat alguna tarda? Era improbable. Més aviat semblava haver-se identificat tant amb mi, que ja no li calia seguir el model per saber com actuo. Havia integrat la còpia a la seva personalitat, el plagi havia esdevingut inconscient. Ell era jo.

Per això no em va estranyar veure’l entrar al portal del bloc on visc, encaminar-se cap a les escales (jo no utilitzo mai l’ascensor), pujar tres pisos (saltant els esglaons de dos en dos, com faig jo) i pitjar el timbre de la porta de casa meva.

Com era de preveure, la posició coital era la que prefereixo.

Sovint penso en la mort. Morir no m’espanta. El sofriment i l’agonia, sí. Quan arribi el moment, voldria que el teló s’abaixés sense adonar-me’n, tenir una mort fulminant, sobtada: un cop sec. Segur que aquesta també era la voluntat de l’Orestes. Segur que, si hagués pogut, me n’hauria donat les gràcies.

Kafkiana

Com que ningú no venia a arrestar en Josep K., un bon matí va presentar-se a comissaria. Darrere la finestreta, un policia jove va demanar-li quins eren els càrrecs, de què havien d’acusar-lo, quin delicte havia comès. «Què sé jo!», va respondre en Josep K. «Aquesta no és la meva feina. Vostès investiguin i segur que em trobaran alguna coseta.» I els va recomanar que, mentrestant, l’engarjolessin com a mesura de precaució: hi havia risc de fuga, de reincidència i ocultació de proves. Deixar-lo lliure era una temeritat.

El policia —novell, inexpert— es va gratar el lòbul de l’orella dreta amb un bolígraf i, atabalat, va trucar a un superior. Mentre parlava pel telèfon, amb una ungla es burxava una erupció rogenca que tenia sota la patilla.

El comissari va aparèixer precedit per una panxa fabulosa i una veu de tro: «Deixem-nos de collonades, senyor!», va dir. Com s’atrevia a presentar-se a comissaria sense evidències de culpabilitat? Ja anaven prou enfeinats! Va assegurar-li que si haguessin de ficar al calabós tots els cretins que cada dia ho sol·licitaven, haurien d’allotjar-los en hotels. «Aquest afany de protagonisme és una xacra social!» Si volia que el detinguessin havia de fer mèrits, buscar-se una malifeta, un crim. I li recomanava que no es conformés amb una bretolada innocent, que fos ambiciós. «Com més greu el delicte, millor és el càstig. I tenim el llistó molt amunt, cregui’m!» I va renyar-lo: no es podia anar pel món amb pretensions d’homicida i no haver trencat mai un plat. Li va plantar una manassa a l’espatlla i, mentre l’empenyia cap a la porta, va dir: «Vostè delinqueixi primer i llavors ja en parlarem! Apa, adeu-siau».

En Josep K. no va ocultar el seu desconcert: com era possible aquell contrasentit, que per ser arrestat s’hagués de delinquir? Abans de sortir, es va mirar el policia novençà (ara tenia un dit entaforat al nas) i la veu se li va esquerdar d’indignació quan va cridar: «Això és kafkià!».

Can Brull

Si mai passeu per Cavèrnoles del Vallès, no deixeu de visitar Can Brull.

A diferència d’altres localitats vallesanes, Cavèrnoles és un poble sense cap atractiu i això sempre és tranquil·litzador: el foraster pot passejar-hi sense el neguit d’haver d’entrar a cap museu, contemplar un monument o admirar l’equilibri arquitectònic d’un edifici o d’una plaça. No, no hi ha res a admirar, a Cavèrnoles. Ni tan sols el paisatge és memorable. I és prou conegut el caràcter eixut dels cavernolencs. El refranyer no enganya: «A Cavèrnoles del Vallès no hi tornaràs mai més». Però Cavèrnoles té en Can Brull el seu establiment més emblemàtic, punt de trobada dels paladars més exigents —i agosarats— de la comarca. Lluny de l’asèpsia ambiental que domina tants restaurants avui dia, a Can Brull el client és rebut amb l’olor de refregit que proporciona la ventilació estudiadament defectuosa del local. És la flaire inconfusible dels «plats tradicionals de l’àvia» que proclama el rètol de l’entrada. El nouvingut agrairà el mosaic d’aromes que l’embolcalla, un calidoscopi olfactiu que li permetrà endevinar el menú del dia només ensumant l’aire.

Si sou afortunats de trobar-hi lloc, us haureu d’obrir pas entre un amuntegament de taules i cadires que dona fe de la voluntat de posar a l’abast de tothom el virtuosisme culinari del xef (un atapeïment que algunes veus malignes atribueixen, erròniament, a interessos econòmics). Us adonareu de seguida que a Can Brull s’ha fet una aposta decidida per l’hule en detriment de les estovalles de cotó o de fil. Si teniu sort, us el trobareu encara humit de la baieta que ha netejat les restes dels comensals anteriors i que hi ha deixat un perfum de pluja, de llàgrimes vessades, de balneari a la tardor. Deliris poètics a banda, són ben conegudes les propietats antisèptiques dels hules. L’ús de tovallons de cel·lulosa també obeeix al mateix afany higiènic.

Can Brull disposa d’una sonorització adequada a la vitalitat de l’oferta gastronòmica. Per això el cambrer us recitarà els plats del dia esgargamellant-se per fer-se sentir damunt del xivarri. Amb la declamació del cambrer, us arribarà també una olor viva d’aixella i, si forceu una mica els narius, la fragància de camps acabats d’adobar, de fems i bonyiga fresca que anticipen la cuina feréstega de la casa, tan ponderada pels gurmets més inconformistes. Amb aquest mateix propòsit, no són gratuïts els semicercles de ronya —perfectament delineats— que adornen les vores de les ungles de tots els cambrers, amb una gradació de tons que va del verd fosc al marró. Tampoc no és casual la pel·lícula de suor que els amara el front i que degoteja galtes avall quan fan moviments enèrgics. A Can Brull aquests detalls s’han planificat amb precisió d’orfebre.

Devem a Jean-Pierre Grisey, reconegut inspector de la Guia Michelin, el principi «desconfieu de les vaixelles massa netes». A Can Brull aquesta màxima s’ha portat a l’excel·lència. Una pàtina greixosa revesteix els coberts. Els vasos i copes, estampats de ditades, desafien la transparència i tendeixen a tons opacs. Les vores dels plats presenten restes resseques, dissenys multicolors en forma d’esquitxos: aquella decoració que els restaurants més distingits de cuina d’avantguarda ara malden per imitar, la trobareu aquí en la versió primigènia, sense adulterar.

Un cop entaulats, prepareu-vos per assaborir un àpat irrepetible. Els fregits se serveixen sobre un llit d’oli tèrbol que accentua la diversitat de gustos. Les amanides conserven l’exquisida fauna vermiforme local —amb presència ocasional de coleòpters—. Les sopes es beneficien de les manipulacions capricioses —i atzaroses— dels cuiners, que hi solen abocar tota mena de sorpreses comestibles —i també alguna d’incomestible— que el comensal aventurer anirà identificant a cada cullerada, engrescat. Les cremes i les beixamels incorporen grumolls que esclaten a la boca amb una remembrança farinosa.

Si sou crítics amb la uniformitat culinària actual, sabreu apreciar l’audaç eixutesa de les carns, el deix vagament putrefacte dels peixos, l’atrevida insipidesa de les salses que banyen els guisats, la pastositat dels arrossos, el deliciós regust de femta que amara les brases.

A l’hora de les postres, no us perdeu els pastissos, que sempre es deixen reposar una setmana perquè perdin aquella trista esponjositat i adquireixin consistència i l’atractiva coloració verdosa característica dels ferments més selectes. Entre els productes típics de Cavèrnoles, són molt recomanables els «pets de monja», el sabor dels quals sembla evocar la literalitat del nom. Són ideals per acompanyar el «cafè de mitjó» que s’obté de premsar el cafè molt dins un mitjó usat i filtrar-lo: els perfums torrefactes es barregen amb notes ràncies i una llunyana reminiscència dels formatges anyencs. (Ha esdevingut tradició que sigui el mateix client qui aporti el mitjó propi: així el cafè adquireix una aroma personalitzada.)

L’assortiment de licors es reserva només per als més intrèpids. S’han fet tota mena d’especulacions sobre l’estimulant amargor que presenten els aiguardents i la salabror afruitada dels estomacals. Si es desconeix sobre quina base líquida s’han destil·lat és perquè a Can Brull hi ha un respecte extrem pels secrets d’elaboració.

No us deixeu intimidar per les maneres dels cambrers de Can Brull. Aparentment són esquerps i rondinaires. Però és una descortesia forçada, teatral: no fan res més que reproduir el tarannà dels vilatans. El refranyer, una vegada més, és categòric: «A Cavèrnoles, qui no és malcarat és que l’ha dinyat». Deixeu-los una propina generosa.