Una llarga història

El reconeixement de l’Everest és una llarga història que no em proposo d’explicar-vos ara. Per al nostre propòsit era necessari, en primer lloc, buscar les vies més convenients a diferents parts d’un país inexplorat; en segon lloc, a través de l’observació de la muntanya des de diferents punts de vista, arribar a tenir prou coneixement de la seva forma i distingir les parts vulnerables de la seva estructura; finalment, posar les nostres habilitats a prova amb la muntanya sempre que es presentés una oportunitat.

Els dos primers objectius els vam assolir sobradament entre el 23 de juny, que fou el dia en què vam sortir de Tingri, i el 18 d’agost, que va ser el dia en què vam arribar a Lhakpa La i vam poder observar el terreny nevat que representa la punta de la glacera est de Rongbuk. La darrera fase de reconeixement ens va ocupar les tres primeres setmanes de setembre i jo l’anomeno fase d’assalt, perquè vam intentar escalar tan amunt com vam poder de la muntanya.

Abans que finalitzés la fase final, vam descobrir que el cim de l’Everest estava format per la convergència de tres arestes. Les cares entre aquestes arestes es veien clarament impracticables. L’aresta sud està bloquejada pel Cim Sud, una cresta formidable d’uns 8.530 metres d’altura. Les altres dues arestes, oest-nord-oest i nord-est, són tan dretes a la part de baix que resulta impossible accedir-hi. L’única línia possible d’ascensió és arribar a la part alta de l’aresta nord-est pel nord. Entre l’Everest i el Cim Nord hi ha un coll nevat de gran altitud (situat a uns 7.000 metres) des del qual sembla possible pujar.

La línia d’aproximació fins al coll la vam decidir tenint en compte diferents circumstàncies, especialment per l’abundància de combustible a la vall de Kharta, que ens va suggerir l’avançament des del costat oriental. Aquesta via, però, implicaria haver de travessar un altre coll nevat, el Lhakpa La (6.858 m), on ja havíem aconseguit arribar. Quan la neu estigués dura, aquell camí no presentaria cap dificultat.

Durant l’etapa de reconeixement de juliol i agost, s’havia fet evident que l’ascensió a la gran muntanya dependria del temps, ja que tan sols el fet de carretejar tot el material per neu fosa seria un esforç insuportable per als nostres culis. Els nostres plans passaven per confiar en què el que profetitzaven els savis sobre el temps es compliria. Ens havien promès que tindríem un bon setembre. A principis de mes s’acabaria la temporada dels monsons i llavors hi hauria uns dies gloriosos de sol i escalfor que fondria la neu, i unes nits fredes que la glaçarien; en el pitjor dels casos, la calma quedaria truncada per alguna tempesta de poca durada. Per tant, ho vam organitzar tot amb l’esperança, per no dir amb la confiança, que podríem pujar quan es presentessin els primers senyals de millora. Abans que baixéssim a Kharta ja havíem emplaçat el campament base avançat una mica més amunt. Ara el teníem situat a 5.300 metres, en una esplanada d’herba molt còmoda, i només una mica per sota del campament de 6.000 metres, on també havíem instal·lat unes quantes tendes lleugeres i tendes de material. En aquests dos campaments, de fet, hi havíem deixat tot el que no ens havia de ser imprescindible a Kharta, de manera que quan hi tornéssim a pujar encara hi hauríem de dur alguna tenda més de material. La primera tasca que hauríem de fer seria proveir el campament base avançat de menjar i combustible, i de fet ja ho havíem començat a fer amb un carregament de 30 feixos de llenya. En qualsevol cas, el transport fins a les primeres etapes no semblava que hagués de ser gaire complicat. Era fàcil contractar culis de la zona, i el coronel Howard-Bury havia de venir al cap de poc darrere nostre amb tota la mà d’obra disponible per ajudar-nos en tot el possible.

El primer objectiu que havien d’incloure els nostres plans, com és evident, havia de ser arribar al Coll Nord; quan trobéssim la via per arribar-hi establiríem una línia d’atac i culminaríem una etapa de la fase de reconeixement. En segon lloc, havíem de trobar la manera d’ascendir a l’aresta nord-est. Tenint en compte que era una part important del reconeixement que ens permetria decidir si era possible escalar l’Everest, la nostra tasca no estaria completa fins que aconseguíssim pujar a aquesta aresta. Per damunt de tot, però, calia tenir una visió de l’etapa final, i si aconseguíem enfilar-nos fins a l’aresta tindríem una panoràmica més privilegiada per calcular el que quedava d’allà fins al cim. Per últim, no vèiem cap motiu per excloure’n l’objectiu suprem. No implicaria el sacrifici de finalitats més petites; el millor no interferiria amb el bo. Perquè si resultava que les provisions addicionals que es necessitarien per a una campanya de més envergadura eren més de les que podien carregar els nostres culis, simplement les podíem desestimar i marcar un objectiu de menys altura.

A l’hora d’organitzar l’atac havíem de tenir en compte primer de tot com podríem establir el campament a Lhakpa La, o, encara millor, més enllà a menys altura; després al Coll Nord i, finalment, tan amunt com fos possible, en algun punt sota l’espatlla, potser als 8.000 metres. Des del camp del Coll Nord hauríem de pujar deu carregaments de set quilos cadascun. Amb això ja s’hi podrien portar prou tendes, sacs de dormir i menjar per a un màxim de quatre sahibs i quatre culis. Per a aquesta tasca podíem disposar de setze culis. Per tant, dotze haurien de tornar el dia de l’ascensió i dormir al Coll Nord; en el cas que requerissin un seguici de sahibs, que també haurien de dormir en aquest campament, també hi hauríem de deixar quatre tendes petites, amb la qual cosa n’hauríem de pujar un total de sis fins a aquest punt.

L’extrem inferior de l’escala logística s’hauria de construir de manera que pogués aguantar el pes de la part de dalt. Comparativament, era una tasca senzilla per proveir els primers campaments. El primer campament per sobre del campament base avançat es podria proveir abans que hi anéssim a dormir. Els culis haurien de tornar el mateix dia que hi portessin el carregament. I aquest mateix pla es podia adoptar per al segon campament a Lhakpa La. Calculava que només necessitaríem un trajecte fins allà abans que marxéssim del campament de 6.000 metres, i llavors ja podríem emprendre el camí sense més demores. El punt crucial seria a l’etapa entre Lhakpa La i el Coll Nord. Allà, com a molt, comptaríem amb vint-i-tres culis, setze dels quals havien format part de l’equip d’ascensió des del començament, tres que en Wheeler havia entrenat parcialment, i quatre xerpes més. La xifra màxima quedava determinada per la provisió de botes. Però no caldria dur tot el carregament de Lhakpa La; i els trajectes de tornada els podrien fer, des del Coll Nord, els que no s’haguessin de quedar a dalt i els dotze ja esmentats que potser haurien de dur més provisions, en cas que fos necessari, el dia de l’atac final. Aquest pla no es va executar mai en les etapes més avançades, i no podem saber del cert si hauria funcionat bé. Ara bé, la nostra experiència pot fer pensar que l’enllaç més dèbil es trencaria; o hauríem dedicat un dia extra entre Lhakpa La i el Coll Nord o, si arribàvem al Coll Nord, segons el nostre programa, amb el mínim de provisions, els culis no haurien tornat fins a aquell punt un segon cop i l’equip d’ascens es quedaria sense prou reserves. A més, donant per fet que ens trobàvem amb les condicions més favorables per intentar fer el cim, demanar als culis que portessin carregaments de 14 kg dos dies consecutius a aquella altitud, segurament seria demanar-los massa. Per tant, si aquest raonament és correcte, hem de concloure que no comptàvem amb prou culis per al que teníem intenció de fer.

Aquell últim dia d’agost, en Bullock i jo mateix ens vam instal·lar de nou al camp base avançat. El temps no havia millorat, encara que sí que semblava que volia canviar. Però va caldre pujar pel bé dels culis. A Kharta no tenien res en què entretenir-se ni cap tasca a fer; els feia molta falta ocupar-se en alguna rutina, i no va costar gaire trobar-los feina. A més, a mi m’interessava deixar-ho tot a punt i no em semblava que fos massa d’hora per començar a carretejar el material fins al següent campament. Tampoc ens ho havíem d’agafar amb pressa: ens havíem d’esperar fins al 19 de setembre per poder avançar més. Aquest ajornament no va resultar gens profitós. Les tasques que calia fer per satisfer les necessitats del moment i les de més endavant quedaven repartides al llarg de tots els dies, però també quedaven més estones d’oci i de repòs de les que haurien calgut. Era una sort que l’equip fos relativament nombrós. En Howard-Bury, en Wollaston i en Raeburn havien arribat el dia 6, en Morshead i en Wheeler, l’11, i durant dues nits vam tenir la companyia de l’Heron.

Miràvem de mantenir la forma física, però cap de nosaltres es divertia veient passar les processons de núvols que precipitaven aiguaneu de dia i neu de nit. A més, les ganes d’aventura que teníem tots no es podien satisfer de cap de les maneres amb aquells dies d’espera i mal temps.

Quan finalment va començar a fer bo, vam entendre que el destí del nostre periple dependria de la capacitat del sol de fondre la neu. Abans de sortir del camp base avançat jo tenia un bon motiu per esperar que ens trobaríem condicions adverses, però al mateix temps estava convençut que esperant no hi guanyàvem res. Els culis van marxar amb una càrrega lleugera cap al primer campament avançat i no anaven pas massa cansats per no poder seguir l’endemà. Per tant, el dia 20, en Bullock va acompanyar en Wheeler, i en Morshead i jo vam emprendre la marxa per dur catorze carregaments fins a Lhakpa La. Amb nosaltres també venia un culi que no duia res i en Sanglu, que ara era el nostre sirdar. Per tant, érem quatre homes obrint camí als portadors. No dúiem les raquetes de neu perquè no en teníem prou. Tot i que la probabilitat de fer el cim de l’Everest no semblava gaire gran, jo tenia intenció de seguir el pla original fins que les circumstàncies obliguessin a canviar-lo; potser caldria dedicar un dia més a arribar al Coll Nord, i en aquest cas potser ens podríem permetre de parar poc abans de Lhakpa La i muntar el campament a sota dels últims vessants. Però si aquell primer dia requeria molt d’esforç, jo creia que els culis podrien descansar l’endemà, i que el segon tram per rutes glaçades seria prou fàcil. Que el coll on havíem de passar la nit fos uns centenars de metres més amunt (6.800 metres) era una consideració relativament poc important. El tema passava per estar pendents dels culis; els animaria molt més arribar a la cresta amb la sensació d’haver assolit alguna cosa, de tenir una imatge clara del que vindria més endavant, i de seguir avall per l’altre cantó. La sortida a primera hora del dia 20 era prou propícia. La nit havia estat molt freda i vam emprendre la marxa per sobre neu dura cap a la cascada de gel. Però les condicions allà no eren pas més bones del que ja esperàvem; i més amunt eren pitjors del que m’imaginava. Els que obríem el camí no podíem deixar una traça fàcil als culis que venien al darrere, i tots ens havíem d’acontentar amb la substància tova de la neu en pols. Tres d’ells van caure pel cansament i van tornar a baix. Dos dels carregaments van aconseguir arribar més amunt, però es van haver d’abandonar uns 250 metres per sota del pas. Tots vam anar més lents del que ens imaginàvem, però finalment els onze carregaments restants van arribar a la seva destinació. El comportament dels culis va ser exemplar, com també ho va ser el resultat al qual va contribuir en Morshead, que va alternar el pas amb els del davant i va mantenir unit el grup que havia quedat més endarrerit. L’èxit que aconseguiríem més endavant es va garantir aquell dia.