D’alumna a professora

L’activitat pedagògica de Montserrat Torrent pel que fa a l’orgue va començar l’octubre de 1957, tot just acabada la formació reglada, en qualitat de professora del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona. Fins al 30 de juny de 1958, però, no li va ser expedit el Diploma de Capacitat per a l’ensenyament de piano i orgue i fins al 21 de desembre de 1968 —després de més de quinze anys sense càtedra— no va ser nomenada catedràtica per concurs.

El motiu d’aquest retard, el va explicar Tele Estel: “Fa molt de temps [...] que no es cobrien les places que les jubilacions i —desgraciadament— les morts havien anat deixant vacants. Aquesta acumulació havia arribat ja a la xifra d’una trentena i no cal dir els maldecaps i enrenous que això produïa en la bona marxa del centre docent, tant a nivell d’organització i estructuració general com de cara al treball pedagògic dels alumnes i a la injusta i vacil·lant situació d’interinitat i provisionalitat en la qual es trobaven —i continuen trobant-se encara— els professors que, d’una manera o altra, tenen a llur càrrec aquestes càtedres. [...] Sembla que una sèrie de problemes legals impedien la resolució d’aquest afer. Sigui com sigui, [...] ja s’han resolt nou dels casos més urgents i imprescindibles. [...] És molt possible que algun s’endugui una sorpresa quan sàpiga que encara no eren catedràtics.”

Així, a finals de la dècada dels anys seixanta es va regularitzar l’ensenyament oficial dels instruments de la música antiga, entre els quals s’incloïa l’orgue. De la mateixa manera, es va normalitzar la situació laboral dels professors d’instrument que, fins llavors, no havien tingut càtedra, reservada tan sols per al piano i el violí. El 31 de juliol de 1971, Montserrat Torrent va rebre el títol de professora de piano i exactament un any més tard, el 31 de juliol de 1972, el títol professional d’harmònium. Va atendre els graus mitjà i superior de la carrera fins a la jubilació, l’any 1991, en què va ser nomenada catedràtica emèrita.

Paul Franck mai no va voler acceptar les normes burocràtiques del Conservatori, com allò de firmar a l’entrada. Amb mi va tenir un tracte molt de favor, d’autèntica adoració, fins a fer-me avergonyir de tanta atenció davant els meus companys. I sempre deia al mestre Zamacois que, si li passava res o es trobava malament, em posessin a mi en el seu lloc, que només mademoiselle Torrent podia suplir-lo. Zamacois li deia: «Però que es troba malament?» i ell feia: «No, però ha de quedar clar: ningú més!» Gairebé ho imposava, tot i que a l’hora de la veritat, quan vaig acabar la carrera, em va escriure una carta molt estranya, com si li fes nosa o s’hagués engelosit de mi, on em deia: «Aquí no hi ha espai per a tots dos, faci el favor de buscar un lloc i marxar de Barcelona.» Vaig quedar desesperada.

Però llavors van destituir l’alcalde Simarro, que era qui protegia Paul Franck, i ell va caure automàticament. Zamacois es va prendre al peu de la lletra el que li havia dit: «Mademoiselle Torrent, a donar classe!» I jo: «No, de cap manera del món.» Però Zamacois —quin un!— també tenia un caràcter dràstic, no hi havia manera de desobeir-lo. Llavors va venir la tragèdia, perquè Franck deuria pensar que jo havia estat una traïdora i no vaig poder-li explicar que no tenia art ni part en això. Per mi, va ser una cosa bastant trista i amarga, perquè em vaig sentir que usurpava el lloc del meu mestre.

Però la decisió va ser irrevocable, van dir que ja en tenien prou d’aquell senyor, que no hi havia manera de tractar-lo, i li van exigir que es retirés del Conservatori. Ell se’n va anar d’Espanya, crec que cap a França, i no en vaig saber mai més res. La dona o l’amant que tenia el va deixar, es va cansar de tanta egolatria i, com que ell no parlava mai amb ningú ni va fer amistats, no va deixar gaire rastre i se li va perdre la vista. Em va saber molt greu.

A partir d’aquell moment, vaig començar a sentir-me molt responsable: pensava que no sabia res de res de l’orgue. Havia fet la carrera en quatre anys, un temps mínim. Com podia ensenyar una cosa que gairebé no havia après? D’experiència pedagògica, només en tenia de piano, però no pas d’orgue. Prenia aspirines pel mal de cap que tenia de pensar que havia de donar classes als meus companys. Alguns s’ho van prendre molt bé, però d’altres eren burletes, punxants i em queia l’ànima als peus.

D’altra banda, rebia cartes injurioses d’organistes que em deien que jo era una il·luminada, que em creia que tenia la veritat absoluta sobre la interpretació de l’orgue, i per mostrar el seu desdeny cap a mi no em deien Montserrat sinó «aquella noia»: «Què s’ha cregut, aquella noia?». I aquella noia no es creia res. A mi, tot això em relliscava i m’era indiferent, perquè la meva intenció no era eclipsar ningú sinó gaudir personalment de l’orgue.

Les classes dels dos últims cursos de grau professional i les del grau superior tenien lloc, alguns dies de la setmana, a l’orgue del Palau Nacional de Montjuïc.

Fins que no van posar un microbús, havia de pujar els tres-cents cinquanta graons. Un cop allà, a l’hivern, em moria de fred, perquè una cosa és tocar i una altra estar assegut. Vam posar una mena de paravent perquè no hi hagués tant d’aire, però el dit petit de la mà esquerra va quedar encarcarat de tan glaçat i encara el tinc ressentit. Per vèncer el fred, tenia unes quantes provisions en un despatxet i algú —crec que era el pare Narcís Casanova—, que tenia compassió de mi, em portava un carajillo d’un bar que hi havia uns esglaons més avall. «Perquè s’entoni», em deia.

A la tarda, teníem molta por de la foscor perquè entre aquelles columnes no s’hi veia res. En canvi, si em tocava anar-hi al matí, venia el director del museu, el senyor Ainaud —que no era músic però era un home fantàstic, molt amable—, i em demanava que fes sentir la màxima potència de l’orgue als visitants: «Va, Montserrat, una vegada més, posa-hi el tutti.» I jo ho vaig pagar car, perquè la meva oïda es va començar a ressentir d’aquells decibels que no es podien aguantar. Realment, quedava trasbalsada.

Un dia vaig voler provar la ‘Volumina’ de Ligeti. Què vaig fer, Déu meu! S’han de treure tots els jocs, posar les mans i els peus i pitjar en posició horitzontal, amb els colzes i tot. I vaig dir a un deixeble que activés el motor. Va ser com si entrés un reactor. Va venir la policia, els bombers, tothom… Es pensaven que havia explotat una bomba! Aquest és el record més penós i alhora divertit, perquè gairebé vaig haver d’agenollar-me i dir tot plorant que mai més no ho tornaria a fer. I crec que aquesta va ser la causa que, molts anys més tard, s’esberlés la cornisa, en caigués un tros i es prohibís terminantment continuar fent servir l’orgue, que va quedar abandonat perquè els tècnics no responien, ateses les condicions en què es trobava l’edifici, que amb un altre esclat sonor no perillés la meva seguretat.

Aquell instrument, el vaig arribar a tocar molt perquè, d’altra banda, havia de participar en les festes que es feien al Palau Nacional, com ara desfilades de calçat o trobades de metges i altres coses estranyes. No eren concerts seriosos amb públic, sinó que es tractava d’amenitzar actes i sopars. L’Ajuntament m’ho demanava i em deia que no m’hi podia negar perquè era professora del Conservatori i, per tant, la titular de l’orgue. Em feien tocar qualsevol cosa i fins i tot vaig interpretar tangos com ‘La cumparsita’ perquè hi devia haver alguna activitat que tenia a veure amb Sud-amèrica. Com que l’orgue era tan gran, molta estona tocava només amb els peus i semblava que feia qui sap què.

La primavera de 1955, van començar les tasques de reforma i ampliació en dos mil cinc-cents tubs de l’orgue del Palau Nacional. Segons la premsa, Paul Franck va convèncer el llavors alcalde de Barcelona, Antoni Simarro, sobre el qual tenia una estranya influència, de la necessitat d’aquella operació. És també en virtut d’aquesta relació que Franck tenia un despatx al Palau Nacional i un pis als habitatges de xofers de la Zona Franca.

En aquell pis, Franck s’hi havia fet posar un orgue que podria haver estat una compensació per haver coordinat l’ampliació de l’orgue del Palau Nacional. De tot això, jo n’estava al marge, era molt innocent i només tenia l’afició de l’orgue.

L’encarregada de fer les obres va ser Organería Española, SA, sota la direcció de l’orguener Rafael Puignau i la col·laboració de l’enginyer Philipp Hartmann com a harmonitzador. La meitat dels tubs de l’antic orgue es van fondre per fer els nous i la consola va passar de cinc teclats manuals a sis, a més del pedaler. L’objectiu era dotar la Sala Oval amb l’orgue més monumental d’Europa i, probablement, del món: feia 34 metres de longitud i 11 d’alçària, i tenia uns 12.000 tubs —el més alt, de dotze metres i mig— i vora 200 registres. Les transmissions sumaven fins a 200 quilòmetres de fil elèctric i dos potents ventiladors, amb un total de vint-i-quatre cavalls de força, n’alimentaven les manxes. «Sorprendió a primera vista el enorme cambio operado en la fachada del monumental instrumento», explicava la premsa, i seguia: «Ocupa un espacio triple al anterior y se adapta perfectamente a la arquitectura del gran salón. […] Se ha dado nueva estructura de registración, se ha enriquecido la lengüetería, a la que se ha dado factura netamente española, los flautados son más anchos, ganando extraordinariamente en brillantez el “tutti” de órgano. Muchas flautas cantan ahora en línea recta hacia el auditorio. Ha sido aumentado el número de teclados de cinco a seis, particularidad que en Europa sólo comparten otros dos órganos monumentales: uno en Londres y otro en Hamburgo.»

En la seva primera etapa, quan era Walcker, l’orgue del Palau Nacional ja era molt gran, però tenia una sonoritat que es podia tolerar. Després, Organería Española en va engrandir la potència desorbitadament: tenia uns tubs de fusta tan grans que no es podien posar drets i es van deixar en posició horitzontal. I un dia, mentre es feien les obres, no trobaven de cap manera un dels orgueners, i és que estava dormint dins d’un d’aquests tubs tan amples. Els sis teclats estaven inclinats perquè, si no, una persona normal no hi podia arribar. El sisè sonava en una de les cornises, que tenia un tros obert, i en senties l’eco al sostre; era màgic. Al pedal hi havia un 32 peus que arribava fins a Déu sap on. Només posant aquests registres, ja feies una harmonia tremenda. La llengüeteria feia un estrèpit que feia esgarrifar, però no tenia cap sentit perquè no feies servir els registres un per un, tot era de deu en deu, exagerat. Penso que era una hipertròfia del so insuportable, que només responia a un afany de voler tenir una cosa diferent de la resta.

Els treballs de restauració es van allargar gairebé quatre anys i Ferdinando Germani, un reconegut organista romà amb qui Montserrat Torrent va tornar a coincidir en el futur, va ser l’encarregat d’inaugurar oficialment l’orgue ampliat —«cual legendario príncipe de la Bella dormida en el bosque», segons la premsa de l’època— amb un concert que va tenir lloc el 8 de juny de 1958.

Dos mesos abans, però, el 15 d’abril, Montserrat Torrent ja havia mostrat les capacitats del nou instrument en l’acte de lliurament de l’orgue, al qual van assistir el tinent d’alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Pascual Graneri, els mestres Toldrà, Zamacois i Pich Santasusana —sotsdirector del Conservatori— i Joan Ainaud de Lasarte, director general dels Museus d’Art de Barcelona.

Fruit d’aquella restauració, llargament esperada pels barcelonins, l’Ajuntament va posar en marxa un programa de concerts populars dominicals de primavera en què s’alternaven l’orgue, l’orquestra i la banda municipals. En el marc d’aquest cicle, Montserrat Torrent va tornar a actuar a l’orgue el dia 15 de juny, al costat de l’Orfeó Gracienc dirigit per Antoni Pérez Simó.

Amb l’Orfeó Gracienc, hi vaig tocar molt temps i vaig ser molt amiga d’Antoni Pérez Simó i la seva dona, una noia molt intel·ligent i traçuda, que l’ajudava molt. El seu pare, Antoni Pérez Moya, m’havia sentit a l’orgue de l’església de Santa Coloma de Farners, quan jo començava, i s’havia emocionat molt. (...)