Crítica
teatre
Neu a la veritat
La colla del Sr. Serrano (podríem dir-li Ramírez o López, o Palacios. Tot és una convenció?) torna al seu format més concentrat a The mountain. En el seu origami dramatúrgic fusiona tres històries (l’èpica de George Mallory a l’Everest; la radiació de La guerra dels móns i un Vladímir Putin quasi signant homilies de filòsof de l’autoajuda) i demostra com la realitat depèn de la mida de la pantalla amb què es vegi. O de la mirada que se li atorgui. Posen neu a la pantalla, la dilueixen, la transformen als ulls de tothom. I amb l’evidència de la paràbola d’un volant de bàdminton (o podríem de dir beisbol?) constaten la relativitat de les notícies.
Si l’any passat es van atrevir a fer un pas de gran format, amb un Kingdom una mica infantil, ara han tornat a la seva essència. Ja no gasten les pantalles dels mòbils d’abans, sinó que tenen l’estabilitat d’un dron. Potser amaguen encara massa algunes elaboracions del cinemalive (que es queden darrere la pantalla) però el que compta és que tornen a treure tesi com a Birdie (la immigració), A house in Asia (l’espectacularitat del l’atemptat a Ben Laden) o Brickman Brando Bubble Boom (un conte anticapitalista). Diu el Putin de l’escena (o hauríem de dir Anna Pérez Moya?) que la veritat neix de la confiança. I que confiar cegament en algú significa tenir fe. Vaja, que aquest magnat és deixeble de sant Tomàs! Lúcids...