Un tast de...
‘Memòries. De l’esperança a la desfeta. 1920-1936’, de Josep Benet Avançament editorial
La bandera del Palau
Memòries. De l’esperança a la desfeta 1920-1936
Bartolomé Barba arribà a Barcelona el 5 d’agost. Un mes després, feia unes declaracions al setmanari Destino, del qual amb la victòria aliada havia desaparegut el subtítol Política de Unidad i el bust de la senyora que saluda amb el braç alçat dels falangistes. El periodista li preguntava: «¿Es cierto que existe el problema catalán?». I el nou governador contestava: «No veo que exista el problema catalán». I a continuació s’esplaiava repetint els tòpics sobre «regionalismo bien entendido».
Fer aquesta armació en aquella Barcelona on es patia l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, en què era absolutament prohibit l’ús de la llengua pròpia del país fora de l’àmbit privat i familiar, era certament una provocació del tot intolerable, que exigia una contesta pública contundent.
Com a responsable que jo era del grup d’acció del FUC-GNR vaig parlar amb el seu cap, l’exestudiant de medicina Oriol Domènec i Llavallol, de la necessitat de fer un cop que obtingués un fort ressò, com a contesta de la provocació del governador civil. Hi estigué totalment d’acord. Examinàrem les característiques que havia de tenir i acordàrem que després d’estudiar-ho amb els seus companys ens tornaríem a reunir per decidir quina seria la nostra acció.
Jo era un habitual dels concerts que organitzava la Cultural, és a dir, l’Associació de Cultura Musical (?), de la qual era soci. En un dels primers concerts de la temporada, des del galliner, em vaig adonar que al centre del sostre del Palau, allà on era la gran lluerna multicolor, semblava que existien uns forats, que després vaig saber que eren per col·locar les cordes que havien d’aguantar les plataformes per fer la neteja d’aquesta lluerna. I de sobte se’m va acudir que per un d’aquells forats podia baixar una bandera catalana... En un concert següent vaig comprovar des del pati de butaques l’existència d’aquells forats. Existien. Era doncs possible que durant la celebració del concert inaugural de l’Orquestra Municipal de Barcelona, al qual amb tota seguretat assistiria el governador civil, baixés una gran bandera catalana que dugués l’afegitó d’un gran penjoll en què fos inscrit «No hay problema catalán. Barba». La idea de realitzar l’acció de protesta al Palau de la Música Catalana em semblà magnífica, car la situació jurídica en què es trobava l’associació propietària del «Palau» era una mostra palesa de l’existència del «problema catalán». Malgrat que duia més de sis anys des de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, el govern de Franco encara mantenia la prohibició de l’actuació legal de l’Orfeó Català, la qual havia estat suspesa en entrar aquelles tropes. Més encara: del nom de Palau de la Música Catalana, l’autoritat franquista n’havia suprimit el mot «catalana» i de l’edifici, com ja he dit, n’havien estat suprimits totalment la senyera i tot el que fos signe de catalanitat.
Vàrem assistir, doncs, en el primer concert celebrat al Palau des del galliner. Imaginar-nos la bandera despenjada ens emocionà. Al descans sortírem a la petita eixida que existia a l’entrada general, a cel obert, on sortia a fumar un cigarret durant el descans. Observàrem que hi havia una porta tancada que donava a l’últim pis, al que serien les golfes del Palau, és a dir, al mateix nivell de la lluerna. En principi, doncs, era possible l’operació. En els pròxims concerts Domènec amb els seus companys, aprofitant els descansos dels concerts, sortiren a aquella eixida.
El dia 9 de novembre s’inaugurà la temporada de concerts de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida pel mestre Toldrà. Com havia suposat, el governador civil, Barba Hernández, assistí a aquest concert. L’ocasió no podia ser millor per contestar la seva provocació. Jo havia demanat a uns caps de les nostres «cinquenes» del Front Universitari de Catalunya, que calia que ells i els seus companys assistissin a aquell concert, situant-se al pis de l’entrada general, amb la consigna d’arrencar amb forts i seguits aplaudiments quan s’esdevindria un fet que sabrien quin era en el seu moment. Jo, per la meva banda, em vaig situar al pati de butaques, amb alguns altres companys dispersats entre els rengles de butaques, amb la mateixa consigna.
Tal com havíem quedat amb l’Oriol Domènec, acabat el concert ens vàrem trobar per tal d’informar-nos de com havia anat la totalitat de l’operació. Tot havia anat perfectament, llevat aquella metxa que en no encendre’s bé, no havia cremat els cordills que mantenien plegada la bandera per tal que pogués deslliçar-se pel forat de la lluerna i desplegar-se sobre la sala. Sortosament cap dels companys que havien participat en l’operació, tant els executors com els que arrancaren els aplaudiments, havia estat detingut. El vaig felicitar cordialment amb el prec que fes extensiva la felicitació a tots els companys. Ens acomiadàrem feliços. Després, vaig agafar el tramvia a la plaça Urquinaona-Trafalgar que em duria a casa, a Sant Andreu, a dormir.
El fet produí un gran impacte.
Un fet que tingué una gran repercussió, com ho palesa que el governador civil imposés la multa de 10.000 pessetes, un import molt important a l’època, però sense que la premsa pogués dir per què era imposada la multa.
L’endemà del fet, la BBC de Londres donava la notícia de la posada de la bandera.
També l’endemà, dia 10, una nota del Front Universitari de Catalunya, adherit als GNR, adreçava una carta al cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona, en què l’informava detalladament del fet i manifestava la seva protesta per la imposició de la multa de 10.000 pessetes als propietaris del Palau de la Música. La carta anava signada per un dels meus pseudònims: Riells, president del Front Universitari de Catalunya.
Molts anys després d’aquesta col·locació de la bandera del Palau, vaig poder llegir el primer volum de l’interessantíssim diari de Maurici Serrahima, Del passat quan era present, notícies i comentaris que en aquella època del fet no vaig arribar a conèixer. En l’anotació corresponent al mateix dia 9 de novembre escrivia: «A l’hora de plegar (del despatx) han vingut en Benet i la Maria Montserrat Martí, que en porten alguna de cap: l’aparició d’una bandera catalana al Palau de la Música». Era cert: no recordo exactament per quina qüestió. A l’anotació del següent dia 17, Serrahima explica que aquest dia després de sopar va rebre a casa seva la visita del comú amic Guerau de Chopitea. Escriu: «Vam comentar també el fet de la bandera que va aparèixer al Palau de la Música. Diu que un dels policies va dir als de la junta de l’Orfeó, que s’excusaven: “No se apuren, no hay nada que hacer: esa banderita bajará cualquier día por la chimenea del gobernador». Certament no es podia fer un elogi major de l’encert que era la penjada de banderes feta per la gent del nostre grup FUC-GNR i dels companys del Front Nacional de Catalunya i de parlar de la bandera i explicava. Escrivia que després de sopar havia anat, amb la seva muller, a casa de Josep M. de Sagarra, a fer una estona de tertúlia. En la conversa sortí igualment el tema de la bandera. Sagarra va contar que feia uns dies que havia sopat a Montserrat amb l’abat Escarré i els pintors Josep M. Sert i Pere Pruna i el doctor Soler i Roig. Varen comentar també el fet de la col·locació de la bandera. Segons Sagarra, «l’abat no es mostrava d’acord amb l’aparició de la bandera ni amb els aplaudiments. Quan ell (Sagarra) ho va defensar, l’abat va preguntar “Per què serveix?” i ell va armar “Perquè recordem de tant en tant el nostre deure”. L’abat aleshores li va dir “Vostè és un dels pocs homes que, de vegades, m’arriben fins a la consciència”». Excel·lent resposta, la de Josep M. de Sagarra. Sense saber-ho feia present un dels objectius que nosaltres perseguíem d’aconseguir en col·locar aquelles banderes: recordar a tots els catalans que la nostra nació, a despit de tot, encara era viva i que, per tant, necessitava que tots complíssim amb el nostre deure envers ella per tal d’assegurar el seu Redreçament, i, als franquistes, que el «problema catalán», malgrat la victòria militar, continuava existint.
Com era habitual i li corresponia, Oriol Domènec em va facilitar la nota de despeses causades per l’operació del Palau. Segons l’original que conservo en el meu arxiu era la següent:
Acció del 9 de novembre
Impressió de pasquins 40 pessetes
Compra de tipus d’impremta 30 pessetes
Cordill de pescar 10 pessetes
Metxes 8 pessetes
Rossinyol 5 pessetes
Claus falses 5 pessetes
Paper groc per als pasquins 12 pessetes
Entrades Palau de la Música (reconeixement) 10 pessetes
Taxis al Palau (dia de l’acció) 6 pessetes
Entrades al Palau (dia de l’acció) 15 pessetes
Total 141 pessetes
En la mateixa nota s’incloïen les despeses d’accions anteriors pendents, en part de pagament. Com a curiositat les transcric a continuació.
Acció dia 11 de setembre
1 pot de pintura vermella 5 pessetes
Pinzells 6 pessetes
Total 11 pessetes
Acció dia 5 d’octubre
1 pot de pintura negra 5 pessetes
Metxa 8 pessetes
Ble blanc 7 pessetes
Metxa sofrada 8 pessetes
Coet i pólvora 25 pessetes
Cordill de pescar 10 pessetes
Cordill gruixut 7 pessetes
Viatges a Sant Joan 7 pessetes
Total 80 pessetes
Impressió de segells
Taladrar el paper per als segells 6 pessetes
Impressió dels segells i import paper 275 pessetes
Fèlix Millet i Maristany del qual, com sabem, jo era secretari particular i que tenia un alt càrrec a la Junta de l’Orfeó Català, em parlà naturalment de la bandera col·locada al Palau i de l’impacte que havia causat. I naturalment de la sanció de 10.000 pessetes que el governador civil Barba havia imposat a l’Orfeó, propietat del Palau. Em va dir que ell havia ofert a l’entitat facilitar pagar l’import de la multa, si era necessari, la qual cosa em sembla que finalment no va ser. I no pogué d’estar-se de dir-me que suposava que jo coneixia els autors del fet. No vaig pas amagar-li quina era la meva responsabilitat en l’acció, alhora que li explicava la cura que havíem posat en fer-la perquè quedés clar que ningú de l’Orfeó tenia cap relació amb l’acció.
Josep Benet
Josep Benet i Morell (Cervera, 1920 - Barcelona, 2008) va compaginar la seva tasca com a historiador amb la militància política. Va ser senador i diputat del Parlament de Catalunya. Com a historiador, és autor d’uns quants llibres essencials de la historiografia catalana, entre els quals “L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya” (1995). L’any 1996 li va ser atorgat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.