Un tast de...
‘Els invisibles’, de Joan-Lluís Lluís Avançament editorial
Borrasca al Camp Nou
Els invisibles
Maleïda timidesa. Maleïda temptació de no ser vist, mai, enlloc i per ningú. Maleïda timidesa i maleïda mania de deixar, sempre, el pas a tothom.
–Passeu, si us plau.
Renego, doncs, i m’insulto a mi mateix, aquella tarda de juny de 1985, després d’haver murmurat, més o menys, aquestes paraules. Havia anat a Ceret en autoestop per comprar dos bitllets pel concert de Lluís Llach al Camp Nou, però mentre m’apropava a la botiga que venia entrades i passatge a l’únic autocar que marxava del Vallespir, havia alentit per deixar passar una senyora. Va entrar, a la mateixa botiga, i va demanar dos bitllets i dos passatges a l’autocar. I la senyora de la botiga, gran, vella, arrugada, somrient, va dir, en un francès llaurat per l’accent català:
–Ah, molt bé, són els dos últims que queden.
I jo, rere la dona que havia deixat passar, m’estava morint; ja no faltava gaire perquè em convertís en una mòmia de postadolescent, assecat com una planta descuidada en un test. Sabia que els autocars que marxaven de Perpinyà ja eren complets i que l’única opció que quedava per anar al Camp Nou era a Ceret. L’educació, la mania de deixar el pas, em castigaven.
Però la clienta –mala pell!, estafadora!, usurpadora!, escurçó!– volia saber si l’autocar marxaria, des de Ceret, directament cap al sud per l’autopista o si no aniria fins a Argelers de la Marenda, a trenta quilòmetres a l’est. I com que l’autocar no faria aquesta estranya marrada, dubtava. Va dir que ho havia de consultar i va sortir, a l’encalç d’una cabina telefònica. Jo, rígid, corpàl·lid i sangfluix, vaig murmurar que també volia bitllets i que, doncs, esperaria el retorn d’aquella dona, per assabentar-me de la sentència. La dona, deu minuts més tard, va dir que no, que no volia els bitllets. Canteu, canteu, àngels del Vallespir!
Era el temps en què estudiava i m’avorria a Montpeller. El temps en què, si volia sentir parlar català havia de voltar pels carrers més vells del centre de la ciutat i escoltar els gitanos, cosins dels de Perpinyà. I sense els gitanos, a qui no m’atrevia a adreçar la paraula, només em quedaven els cassets amb enregistraments casolans dels discos de Lluís Llach i Ramon Muntaner. Menyspreava els cassets, objectes rectangulars sense personalitat, llesques de plàstic sempre a punt de convertir la seva cinta en nus gordià impossible de desfer, però a la meva cambreta de ciutat universitària, desproveïda de tocadiscos, van convertir-se en fràgil eina de conservació d’un lligam estètic i emocional. Durant els mesos en què no tornava mai a casa eren com capsetes d’obsidiana que podia obrir tothora per sentir aquesta llengua que cada vegada trobava més a faltar, a través de les cançons que més m’entraven carn endins: A la taverna del mar, cantat per Lluís Llach; La meva amiga com un vaixell blanc, cantat per Ramon Muntaner.
Era el temps, també, en què en una llibreria de Perpinyà, Le Futur Antérieur, que disposava d’una mitja lleixa de llibres en català, em vaig comprar el Diccionari català-francès / francès-català d’Enciclopèdia Catalana, amb una horrorosa coberta taronja i, ai las, moltes mancances. Hi faltaven, en particular, algunes paraules que avui encara no figuren al DIEC. Paraules del català del Rosselló. És un fenomen sociolingüístic –o psicolingüístic?– curiós. Molta gent del nord que ha abandonat la llengua, o que no l’ha tinguda mai del tot, conserva i empra, com a últims vestigis, paraules que són específicament del nord.
Adiu. Belleu. A polit. Espertinar. Trefugir. Rambolar. Ximar. Votura. Peirer. Patana.
L’absència d’aquestes paraules als diccionaris editats a Barcelona és prou desastrosa: quan algú, no desllengüat del tot, cerca un d’aquests mots al diccionari i no el troba, es veu empès a pensar que el seu tros de català val ben poc. I així creix el complex d’inferioritat i es fa més forta la pulsió d’allunyar-se de la llengua catalana. Els bons acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans, afegint mig centenar d’entrades o d’accepcions al diccionari, podrien alentir aquesta pulsió de fugida, si més no en les persones que pel fet d’obrir un diccionari demostren que prefereixen no fugir. Ho he dit i escrit, ja, moltes vegades; per ara, sense èxit.
En aquells anys de Montpeller, però, encara no havia sentit a parlar mai de l’IEC. I per progressar, doncs, fullejava molt sovint el diccionari ataronjat, que em regalava tot de paraules noves i, també, m’encoratjava a pronunciar mínimament bé la maleïda lletra r. Obria el diccionari a partir, per exemple, de rèquiem. I llegia en veu alta:
Rèquiem, requincalla, requint, requisa, requisar, requisició...
Ningú de la meva generació, per molt que fos catalanoparlant a casa seva, ja no sabia fer espontàniament la r catalana. S’estava esfumant del paisatge, donant una primera pista del que advindria en aquest territori a la llengua sencera. Encara avui no sé pronunciar-la bé del tot, i deu ser en gran part per això que tan sovint algú m’amolla, amb ganes de ser amable:
–Oh, sí que tens una punta d’accent francès.
I somric, i no dic el que penso.
No aconseguiria dir bé aquesta lletra encara que recuperés l’hàbit d’aquells anys d’estudiant i m’entrenés cada dia.
Ramader, ramaderia, ramal, ramalla, ramallut...
No saber pronunciar la r com calia era un esvoranc més que havia de franquejar abans d’atrevir-me a parlar català de debò. Un pes més a les espatlles d’aquell que sap trobar ja tantes raons de no decidir-se mai. És clar que al Llenguadoc l’excusa de no conèixer ningú amb qui parlar oferia una mena de descans a la meva mala consciència. Ja veuré què puc fer quan torni a Perpinyà.
Sabia que no podia esperar trobar l’ajuda que hauria necessitat a Montpeller a la classe de català de la Universitat Paul Valéry. Havia de validar una unitat de valor de llengua i, repassant la llista alfabètica de totes les que era possible estudiar allà, m’havia adonat que entre l’àrab i el coreà hi figurava el català. Havia intentat resistir-m’hi. Per què no explorar els nous mons promesos per l’hebreu, el polonès o el danès? Cap d’aquestes llengües, però, que endevinava generoses i de bon tastar, no em va semblar tan atractiva com el català. No sabia, és clar, que el professor havia confegit un programa acadèmic bastant peculiar i, tot sigui dit, en gran part desproveït d’interès. Així, per exemple, vam passar els quatre primers mesos estudiant en francès l’agricultura de les illes Balears... Planyeu, planyeu el pobre Joan-Lluís.
Per això es deu entendre que l’anunci del concert de Lluís Llach al Camp Nou em fes l’efecte d’una borrasca. Del Camp Nou, de fet, no en sabia res, ni tan sols que era un camp de futbol. Per això, aquell 6 de juliol de 1985, en irrompre a les grades vaig sentir un mareig tan gran. Ignorava que es pogués agombolar tanta gent per contemplar vint-i-dos senyors massa ben pagats disputar-se una pilota i ignorava encara més que un agombolament tan monstruós pogués ser induït per un concert de cançó catalana. La borrasca era molt més impetuosa del que havia suposat. I va ser-me també molt més definitiva.
Quan vaig entrar a l’estadi, era un jove catalanista que somiava bastant. Quan vaig sortir-ne, unes hores més tard, era un jove independentista que encara no sabia que somiaria molt més.
Seria massa fàcil, crec, atribuir el meu pas a l’independentisme només al xoc emocional produït per un concert d’una magnitud sense equivalent. És clar que com desenes de milers d’altres vaig surar, aquella nit, damunt d’un núvol de mots, notes, espelmes enceses i onades de sentiments diversos. Però recordo que, de tant en tant, quan contemplava aquella multitud de llums i gent, pensava que el concert era molt més que un concert. Llach, aquella nit, era un pretext i, molt probablement, Llach havia estat el primer a adonar-se’n. El pretext per reunir-se, reivindicar, reclamar, estimar-se i saber-se fort, fecund i pacífic. Cadascun dels que van ser-hi podria posar, aquí, els verbs, adverbis i adjectius que volgués. El disc que va sortir uns mesos més tard és, des d’aquest punt de vista, decebedor: sembla que els enginyers de so van escarrassar-se a esborrar tant com van poder l’energia del públic, per transformar les cançons que, aquella nit, eren alhora música, veu, incendi i tempesta, en temes normals que poguessin ser emesos per les ràdios. Les fotos del disc permeten molt millor comprendre quin va ser l’abast d’aquell esdeveniment.
I jo, doncs, puntet minúscul i inidentificable a les fotos, vaig adonar-me que el concert al qual assistia era la creació col·lectiva d’un poble. I que aquesta creació col·lectiva, enorme i inèdita, constituïa una mena de resum d’aquest poble: era a l’encop proclama i signatura. La conclusió inevitable d’aquesta evidència va ser de comprendre que aquest poble estava demostrant per la seva força creadora col·lectiva que mereixia ser molt més que una regió. Mereixia ser lliure, per poder donar a veure al món tot el que duia entranyes endins.
Tenia vint-i-dos anys acabats de fer i malgrat el xoc d’aquella nit encara havia d’aconseguir copsar moltes coses i resoldre molts dubtes. Perquè a vint-i-dos anys encara no estava segur de formar part a dreta llei d’aquest poble.
Joan-Lluís Lluís
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) té una llarga i premiada trajectòria com a novel·lista, amb títols com El dia de l’ós, Aiguafang, Les cròniques del déu coix i El navegant que ha culminat amb el premi Sant Jordi 2017 per Jo soc aquell que va matar Franco. Ha publicat també l’assaig pamfletari Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, un Diccionari de llocs imaginaris dels Països Catalans i el joc literari Xocolata desfeta.