Vida artificial

Als 70, el tema estava de moda: a No es bueno que el hombre esté solo o Tamaño natural s'exposava la soledat de l'home contemporani mitjançant la seva relació autodestructiva amb una nina inflable. Eren altres temps, però, de decadència de les ideologies i pertorbacions del subjecte. Ara, quan les ideologies ja no pinten res i el subjecte ha estat substituït per la seva imatge al Facebook, l'estratègia ha de ser una altra: el punt de vista es desplaça al de la nina, és a dir, al d'un ésser artificial que pren vida –Frankenstein o Pinotxo queden com a font d'inspiració– i mira allò que hem esdevingut amb una estranya barreja de fascinació i perplexitat.

Kore-eda ha demostrat la seva vàlua a Ningú no ho sap i Still walking, amb un estil simple i directe dotat alhora d'una gran potència lírica. A Air Doll, aquesta força s'esvaeix per culpa d'un tractament massa eteri, que busca la poesia amb forçada persistència. Més enllà d'això, el film avança de la faula existencialista al conte cruel amb pas inexorable, i el trajecte d'aquesta nina sensible i curiosa ve exposat en certs moments realment sorprenents, a mig camí entre la poètica de l'absurd i un sentit de l'erotisme digne d'Oshima o Buñuel. Kore-eda juga amb la capacitat del cinema per reanimar les ombres i la seva posada en escena aconsegueix passar d'allò que és inanimat a allò que és animat amb naturalitat. Com els nens d'algunes de les seves pel·lícules anteriors, aquesta nina també és una víctima del nostre univers, molt més fictici que ella mateixa.