Records d’una vida intensa
Ventura Pons recorda alguns dels 33 llargmetratges que ha dirigit i repassa moments de la seva trajectòria
He tastat molts fruits de l’arbre de la vida és el subtítol del segon llibre de memòries de Ventura Pons, que va publicar l’octubre del 2018 (editorial Comanegra). És també un bon epígraf de la intensa trajectòria vital i artística del cineasta. Li hem preguntat per alguns títols, moments i aspectes de la seva carrera. Omplirien pàgines, però l’espai limitat ens obliga a triar-ne només uns quants.
DIRIGIR TEATRE
“Ningú se’n recorda [riu]. Vaig entrar al teatre el 1965 de la mà de la Maria Aurèlia Capmany i Salvador Espriu. Vaig estar al repartiment original de Ronda de mort a Sinera. Després com a director vaig tenir èxit massa jove. Malament! Perquè t’entra el verí del teatre i jo volia fer cinema. Em vaig quedar massa temps al teatre, vaig fer obres de Christopher Hampton, When did you last see my mother?, que me la va traduir Pedrolo; El bestiari, de Joan Oliver, on ja es veu el meu plaer per la discontinuïtat narrativa; The rocky horror picture show... Vaig fer bastant de teatre, però va arribar un moment em vaig preguntar què feia amb la meva vida.”
La passió pel cinema
“Em ve de petit. En aquells fastigosos anys del franquisme, em portaven als cinemes Publi i Avinguda de la Llum a veure uns espantosos No-Dos i documentos cinematográficos i clàssics americans, de tant en tant en color. Vaig descobrir el cinema. Quan estudiava, en lloc d’anar a classe, anava al Savoy o a les galeries Condal, hi feien matinals.”
Els directors DE QUI ha après més
“He après dels silencis de Bergman, Visconti, John Huston, la sobrietat narrativa de John Ford... I del cinema de països estranys: cinema romanès, polonès i africà.”
La cultura catalana a finals del franquisme
“Era fantàstic! Hi havia un triangle que era el Bocaccio, el carrer Argenteria [hi havia el mític Zeleste] i la plaça Reial, i anàvem a tot arreu. Era un moment en què ens comunicàvem molt i ens ho passàvem molt bé. Van ser uns anys intensos perquè sortíem del franquisme i teníem moltes ganes de llibertat!”
la identitat sexual
“Surt en moltes de les meves pel·lícules, és un tema que m’ha agradat explicar, dir-hi la meva. La clau a la vida és el respecte. Uns expliquen unes coses, uns n’expliquen unes altres, però el que s’ha de tenir és respecte.”
‘OCAÑA, retrat intermitent’ (1977)
“Amb 32 anys i en la clandestinitat, vaig rodar Ocaña, retrat intermitent. No podies demanar permís per fer allò! La vaig rodar l’estiu del 1977. La censura la van abolir el 20 de novembre d’aquell mateix any, per això la pel·lícula es va legalitzar el 1978. Vam anar al festival de Canes, i després vam anar a Berlín, Chicago, Florència... És una pel·lícula que em demanen constantment. L’any passat vaig anar al MOMA a presentar-la, i ara me l’han demanada per al Reina Sofia.”
‘El vicari d’Olot’ (1981)
“Vaig fer Ocaña el 1977 i no volia que la gent del cinema pensés que era un documentalista i per això vaig jugar a la contra. Havia fet una pel·lícula intimista i ara la feia coral, si havia fet una pel·lícula seriosa, doncs ara una comèdia. Va ser un èxit que 700.000 persones anessin a veure una comèdia sobre l’alliberament sexual el 1981.”
‘Què t’hi jugues, Mari Pili?’ (1991)
“Va ser un altre exitàs! La rossa del bar i Puta misèria eren pel·lícules molt interessants, però sobre perdedors, i volia fer una comèdia per tenir un èxit. I el vaig tenir, és una pel·lícula que ha viatjat molt per tot el món.”
‘El perquè de tot plegat’ (1995)
“Va ser la meva resposta a mi mateix. M’adonava que la meva pel·lícula anterior, Rosita, please!, no tirava. Feia molts anys que era amic de Quim Monzó. Sempre buscava una novel·la que estigués bé, però el que m’agradaven eren els seus contes. Els vaig agafar tots, els vaig fotocopiar i em vaig adonar que La voluntat i El dubte, que obren i tanquen la pel·lícula, representen el que és la vida: voluntat i dubte. Després vaig començar a fer obres de teatre: Actrius [1997], que TV3 no ha passat mai, Carícies, Amic/Amat, Morir (o no)...
Les actrius i els actors
“Una pel·lícula són tres potes: el guió (jo me’ls he escrit tots), la mirada del director i els actors que donen la cara per les teves idees. Amb això he estat molt afortunat, normalment la primera opció d’actor per a cada paper em diu que sí.”
el procés i la independència
“Estic convençut que serà molt difícil, però ens en sortirem. Amb en Carles Puigdemont estem en el bon camí. Em queden 30 pàgines per llegir del llibre que acaba de sortir, M’explico. De la investidura a l’exili, del vostre director, Xevi Xirgo. No m’ha sorprès perquè conec Puigdemont i sé de la seva humanitat. I una persona que és humana... Ha patit molt, en aquest llibre s’explica molt bé. Però mira on és!”
