Cineasta anglesa ofereix un record

Tot i que en els últims anys unes distribuïdores prou audaces han eixamplat el repertori que havien reduït aquelles que, a l’Estat espanyol, van definir durant un temps l’oferta del cinema posem-hi que independent o alternatiu a les majors, existeixen un munt de pel·lícules més o menys singulars (algunes de les quals més que interessants i unes quantes meravelloses) que no han trobat un forat a les sales d’exhibició. Una d’aquestes pel·lícules és The souvenir, que la seva autora, l’anglesa Joanna Hogg, reconeix com a autobiogràfica en evocar-hi la seva formació en una escola de cinema i televisió, a mitjans anys vuitanta, mentre mantenia una relació de les que se’n diuen tòxiques amb un home que, fascinant-la i atrapant-la, tenia una addicció molt autodestructiva. En tot cas, no és rellevant el seu argument, sinó la posada en escena, que conté una reflexió sobre de quina manera fer present el record, que apareix de manera fragmentada, ple de coses que no acaben de saber-se, en belles imatges a vegades borroses o velades.

Reprenent el tema inicialment plantejat, el cas és que, sense que vulgui ser nostàlgica, lamento la crisi dels cinemes per tot el que representen i el fet que, com en altres casos, s’aguditzi a causa dels efectes del coronavirus; però, tanmateix, les convencions comercials de part de la distribució i de l’exhibició potser contribueixen a cavar la tomba dels cinemes provocant que els cinèfils que encara resten faci temps que busquin a internet (sovint en el món de la pirateria, però també en el de certes plataformes digitals de pagament) allò que no troben a les sales.

Sense que vulgui fer-ne propaganda, hi ha una plataforma catalana, Filmin, que aquells que seguim interessats en el cinema podem considerar un paradís en la mesura que, deixo les sèries a part, disposa d’una oferta notable de films clàssics i moderns a la vegada que, sense renunciar a novetats prèviament mostrades en sales, posa a l’abast unes quantes, si no moltes, produccions que, sense que tingui res a veure amb la seva qualitat, han sigut bandejades per la distribució i l’exhibició cinematogràfica tradicionals. És així que Filmin ha fet atenció a filmografies tan extraordinàries (i pràcticament invisibles d’una altra manera entre nosaltres) com les de Joanna Hogg, de la qual, al seu catàleg, hi ha dues pel·lícules: l’opera prima Unrelated (2007) i Exhibition (2013). No en diré res, de l’argument, perquè l’important, com gairebé sempre, és la posada en escena, que, pel que fa al cas, és un nou intent cinematogràfic de capturar moments de vida.

Pel que fa a The souvenir, que, durant l’any 2019, va fer un recorregut triomfal per diversos festivals de cinema, entre els quals el de Sevilla, on vaig poder gaudir-la en una pantalla cinematogràfica que feia particularment visible les seves imatges, Filmin l’ha programat dins l’Atlàntida Film Festival. Fa 10 anys que aquesta plataforma organitza aquest festival en línia que, amb la idea de fer precisament visibles pel·lícules sense una distribució convencional, també té un format presencial, que va tenir lloc la setmana passada a Palma. Des del 27 de juliol fins al 27 d’agost, en el format en línia hi ha més de cent pel·lícules programades, la majoria de les quals no he vist. Havent vist The souvenir, la recomano vivament perquè crec que hi podran sentir alguna cosa que, sent diferent per cadascun, arriba com una carta particularment adreçada. No és per res que, en el film, hi apareix una petit quadre de Fragonard, Le souvenir, que mostra una dona jove que escriu el nom del seu estimat a l’escorça d’un arbre. Joanna Hogg ens explica un secret, sense fer-ho del tot, que apel·la a la nostra memòria íntima i a les seves empremtes.