Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar
El futbol és com el cinema
Minguella leaks
El futbol és molt curiós. Hi ha milions de persones a les quals els agrada, que habitualment van a veure partits. Creuen que entenen de futbol, però opinen quan els jugadors ja són al camp, quan han acabat els partits o mentre es juguen. Però perquè es produeixi tot això, al darrere hi ha d’haver un munt de gent especialitzada i coneixedora del futbol que aconsegueixi que aquests futbolistes siguin de primer nivell, que siguin compatibles, que juguin d’una manera determinada, que formin un equip.
Jo poso sempre aquest exemple: hi ha milions i milions de persones a les quals els agrada el cinema, que han vist un munt de pel·lícules i que segueixen sèries. Tothom opina sobre actors, directors, guionistes, etc. Quantes pel·lícules han vist a la seva vida? Mil, dues mil, tres mil... Però, serien capaços de fer una pel·lícula, de començar de zero, de posar-se darrere les càmeres? L’absoluta majoria, si és sincera, dirà que no. Perquè una cosa és ser espectador i una altra molt diferent, col·locar-se a l’altra banda de la càmera. En el futbol passa el mateix. Els agrada aquest jugador o l’altre, discutir de tàctiques i esquemes i de tal o tal tècnic. Però quan el partit s’acaba se’n van a sopar. Es queden tan a gust. En el futbol cal que hi hagi gent que sàpiga fer pel·lícules, dirigir els actors i actrius, fer un bon guió, escollir un bon repartiment.
La raó de ser d’un club de futbol és l’equip o els equips que el formen. Un cop estava discutint amigablement amb un directiu de l’època en què Josep Lluís Núñez era president. Em deia que “els jugadors volien massa diners”. Jo li vaig respondre que els futbolistes són la clau, la base d’un equip. Per una raó molt clara. Érem a les oficines del club, i vaig preguntar-li:
—Tu ets molt barcelonista?
—Sí, és clar.
—I quan vas al camp?
—Cada cop que hi ha partit.
—I per què hi vas?
—Per veure els jugadors amb la samarreta del meu equip.
Què vull dir? Doncs que, si no hi hagués jugadors de futbol, senzillament els equips deixarien d’existir. Per tant, i sense haver de donar-los res fora del que és normal, els jugadors tenen una preponderància molt important dins d’un club. Són bàsics.
I quan es tracta d’un conjunt gran, com el Barça, no solament han de ser futbolistes, sinó bons, grans jugadors.
Dit això, també cal tenir molt clar que un club gran com el Barça o com el Reial Madrid, o de menor entitat, no pot estar en mans dels futbolistes, per molt cracs que siguin. Els futbolistes són vitals, però qui ha de manar i gestionar és la directiva escollida pels socis. En cas contrari, es corren riscos excessius que acostumen a acabar malament, com confirmen la història i el present del futbol. El club, l’entitat, és el que perdura al llarg dels anys per sobre dels futbolistes, per importants que siguin aquests. Hi ha línies que no es poden traspassar, sota el risc que l’equip surti perjudicat per l’excessiu pes específic que guanyen al llarg del temps determinats components del vestidor.
Cruyffista fins a la mort
Crec que els futbolistes són la base de tot, però el club sempre està per sobre d’ells. Hi ha certes línies que no es poden traspassar.
En això soc cruyffista total. Johan deia que ningú no era imprescindible, que no volia ningú que no estigués a gust, que l’equip estava per sobre de les individualitats. Tant li feia de qui es tractés.
Evidentment, la vida i la història del futbol han evolucionat molt des dels anys que jo era al Barça, amb Vic Buckingham d’entrenador, Agustí Montal de president, Jaume Rosell de gerent i Ferran Riba de secretari. Eren gent molt amable i professional, però l’equip tenia unes estructures molt simples, senzilles, massa bàsiques. El personal que hi havia aleshores estava per al primer equip i poc més. Als anys setanta tota l’organització es portava des de la Masia antiga, el petit edifici que sobreviu prop del Camp Nou. Em direu que amb aquesta mínima estructura de club vam guanyar una Lliga i vam ficar-li’n cinc al Reial Madrid al Bernabéu. Però ni era ni és suficient, i menys avui, tenint en compte l’evolució del futbol.
Tot això ha canviat, sobretot arran de la irrupció de la televisió. Quan el 1978 Núñez va arribar a la presidència, una de les primeres coses que va fer va ser lluitar pels drets de les retransmissions televisives. Aleshores es retransmetia un sol partit durant el cap de setmana. Ara el futbol ha crescut a tots els nivells, i Internet permet que un espectador vegi un gol al seu telèfon en el moment, encara que es trobi a milers de kilòmetres de l’estadi.
Hi ha molts aspectes que giren al voltant d’un club de futbol, com ara el màrqueting, la publicitat, la televisió en totes les seves variants o les xarxes socials, però hi ha quelcom que es manté inalterat: si no hi ha un equip que funcioni i aconsegueixi resultats, si no hi ha onze futbolistes al camp que ho facin bé, la resta de l’entitat se’n ressentirà.
Estructura i projecte
Alhora, per tal que tot això rutlli, cal que el club tingui una estructura tècnica molt seriosa, professional i capacitada, de primer nivell. Per què? Doncs perquè per tenir un equip de futbol de primer nivell cal parar atenció als fitxatges, que els jugadors estiguin contents i controlats i que no depassin les seves atribucions.
És per això que es necessita una estructura futbolística molt experta, formada per autèntics professionals, els millors, que sàpiguen de què va el tema.
Per exemple, en el cas del Barça, que mourà un pressupost de 1.047 milions d’euros, dedicarà un 61 per cent, segons declaracions del CEO Òscar Grau, a un departament determinat, al cost salarial de la plantilla del primer equip. Això equival a dir que en aquesta àrea hi ha d’haver especialistes i personal experimentat que hagin demostrat al llarg de la seva carrera un equilibri, uns coneixements del mercat excepcionals i un domini de la matèria enorme. En clubs como el Barça o el Reial Madrid, realment importants, aquest departament tècnic és vital.
Si la part esportiva del club està ben estructurada, fa bé la seva feina, fitxa bé i té cura del planter, tota la resta anirà bé. Ningú no es fixarà en el color de la samarreta o en altres coses. Insisteixo que el futbol mana sobre la resta. Si l’equip va bé, va bé l’entitat. Si funciona, tot anirà com una seda.
El Barça, el club, els darrers anys ha tingut moments excel·lents perquè la part futbolística ha funcionat. Especialment en l’època que va tenir d’entrenador Pep Guardiola. Va ser la culminació d’una etapa que va començar amb Louis van Gaal, que va pujar jugadors des de la base fins al primer equip.
Amb Xavi Hernández i Andrés Iniesta, més l’explosió de Lionel Messi, amb Pep Guardiola al capdavant, va sorgir un còctel perfecte, perquè hi havia uns ingredients molt bons, d’una qualitat insuperable. A més, la immensa majoria dels jugadors i el tècnic mateix eren de la casa. Amb el temps, aquests recursos han anat minvant, el tècnic ja no hi és, els jugadors són més veterans, tenen més anys, i no s’han sabut trobar els relleus més adients. Hi ha hagut quatre direccions esportives diferents (Andoni Zubizarreta, Robert Fernández, Pep Segura i Éric Abidal). Això ha confirmat que les coses no s’han fet bé.
Però això és circumstancial. Per mi, l’important és que l’estructura d’un equip funcioni, que la gent que la forma estigui preparada, que sigui experta a resoldre situacions complicades, amb visió de futur. Per mantenir aquesta infraestructura esportiva tan gran són necessaris ingressos importants. No n’hi ha prou amb els dels abonaments i les entrades. Cal recórrer als ingressos per patrocinis, màrqueting, publicitat, etc.
Tinc clar que no m’imagino la Coca-Cola, per posar un exemple popular, col·locant com a cap de compres algú que beu moltes ampolles d’aquest refresc, però que no té coneixements per adquirir productes. Es tracta de posar-hi al capdavant una primera figura, algú realment bo, perquè hi ha molt en joc. Una part important de l’èxit esportiu depèn d’encertar o errar amb els fitxatges.
Parlant del Barça, ha de tenir els millors al capdavant de cada àrea, i fonamentalment en l’esportiva.
El Barça ha passat d’ingressar uns 120 milions d’euros el 2003, amb Joan Gaspart de president, a assolir els 1.047 milions. Hi ha hagut un gran increment d’ingressos que era necessari per complir les exigències del futbol, dels futbolistes i de l’equip.
El problema del Barça és que aquest enorme increment dels ingressos no ha coincidit amb el manteniment del nivell futbolístic. S’han fet batzegades. S’han fitxat molts jugadors que no han tingut el nivell suficient i hem viscut una entrada i sortida contínues de futbolistes.
Per exemple, fitxar un jugador com Ivan Rakitic és un encert, perquè és un futbolista de rendiment contrastat i que manté el seu nivell. En canvi, n’hi ha hagut molts altres que, a més del mal resultat futbolístic, han generat pèrdues. Els exemples d’Arda Turan (que encara pertany al Barça) o Philippe Coutinho demostren allò que dic. Globalment, el resultat no és bo, fet que confirma que una bona organització esportiva és essencial en un equip com el Barça. No es poden pagar 300 milions d’euros per Philippe Coutinho i Ousmane Dembélé. Ja ho vaig dir abans que els fitxessin, i el temps m’ha donat la raó: “Amb aquests jugadors guanyarem el mateix que sense ells, i a sobre tindreu 300 milions menys a la caixa.” L’hi vaig dir al president Josep Maria Bartomeu i a alguns directius. Aquests errors són molt greus en l’aspecte esportiu i en l’econòmic, perquè són jugadors que no resolen res en el Barça.
El Reial Madrid té un avantatge: és bastant hermètic. No se sap ben bé com funciona. Es coneix el president, Florentino Pérez; el director general, José Ángel Sánchez, o Emilio Butragueño, que s’encarrega de les relacions institucionals. Però no se sap qui hi ha al darrere. Per exemple, tenen un brasiler anomenat Juni Calafat que els informa del mercat i treballa a l’ombra de forma eficient. També han creat un grup d’experts que, en teoria, aconsellen Florentino, tot i que, al final, ell sempre fa el que vol o el que li sembla millor.
El cert és que els darrers temps tampoc no han estat gaire encertats en el mercat i han comès els mateixos pecats que el Barça, sobretot després de marxar Cristiano Ronaldo a la Juventus. Encara avui no han aconseguit parar el cop, malgrat que treballen per portar Kylian Mbappé la propera temporada. Els fitxatges que ha fet Florentino han resultat poc “galàctics” per a l’afició, i han de confirmar la categoria que se’ls suposa.
Tampoc el Reial Madrid està molt ben estructurat, igual que li passa al Barça. Els millors són, els darrers anys, el Sevilla i l’Atlètic de Madrid. Els andalusos, amb Ramón Verdejo, Monchi, i els madrilenys, amb l’italià Andrea Berta, encara que en aquest cas el pes específic de Miguel Ángel Gil Marín (conseller delegat) és molt important en la presa de decisions. Malgrat que les seves possibilitats són menors que les dels madridistes i barcelonistes, han aconseguit èxits esportius i de gestió notables. Els matalassers han fet un estadi nou i han arribat a finals de la Champions, mentre que els andalusos han guanyat l’Europa League. Dins de les seves possibilitats esportives, són a l’elit. Tenen un director esportiu que treballa al costat de l’entrenador i dels seus directius. Fitxen d’acord entre tots. Quan han de vendre un jugador, ho fan, i punt.
Josep Maria Minguella
Josep Maria Minguella (Guimerà, 1941) viu des de petit a Barcelona, al barri de les Corts, al costat de l’antic camp del FC Barcelona, equip en què va jugar en les categories del futbol de base. Va ser segon entrenador del primer equip, en l’etapa de Rinus Michels. Després es va convertir en un dels primers intermediaris de jugadors que hi va haver a Espanya.