opinió
La Unió Escaulenca
P er celebrar els cent cinquanta anys de la seva fundació, la societat La Unió Escaulenca ha inaugurat una exposició que restarà oberta fins a la tardor on s’explica la història d’una entitat que va néixer el 1870 com a societat de socors mutus, La Concòrdia, que el 1914 es va fusionar amb el Centre Obrer per crear l’actual La Unió Escaulenca .
La mostra ha estat comissariada per Joan Casellas, que ha coordinat un treball coral amb tot el poble per bastir una mostra oberta on es troben tots els elements de la societat (actes, estatuts, fotografies...) i ha donat forma a una exposició molt assequible i divulgativa que et convida a transitar per tots els seus elements documentals.
Ens trobem en el món del mutualisme del segle XIX, el de les societats de socors mutus, a mig camí de les societats de resistència obrera –més endavant, sindicats– i les societats de beneficència. El metge, la malaltia, la manca de treball, la jubilació i la viudetat són els elements bàsics d’aquestes organitzacions fraternals.
L’encant de l’exposició rau en el fet que tothom pot abandonar el seu paper d’espectador passiu i entrar en els documents (tots els documents de la societat que han sobreviscut) i poder reviure les inquietuds i els anhels de la gent del poble per abordar les dificultats de la vida en un temps en què més de la meitat del pressupost de l’Estat era per als militars i no existia una política pública solvent per a l’ensenyament, la sanitat i la seguretat social. L’associació era l’instrument per abastar accions que des de la individualitat era impossible d’aconseguir. Moments fràgils per començar a vindicar la sanitat pública, la jubilació, la viudetat. Temps per començar a demanar un Estat social.
Josep Maria Fernández Corominas, en un treball encara inèdit, Les societats de socors mutus a Figueres: inici del moviment associatiu a l’Alt Empordà (1839-1874), assenyala una quinzena de poblacions empordaneses en les quals han funcionat històricament aquesta mena de societats d’ajuda, així com també una altra quinzena de pobles amb entitats de base cultural. A vegades coincideixen les dues sota el mateix sostre i a vegades no. El primer és el cas de La Unió Escaulenca, que, a més del treball mutualista, hi afegeix també les activitats culturals i esportives. Tot plegat, embolcallat d’un component religiós propi de les confraries medievals.
A través d’aquesta exposició sobre els 150 anys de La Unió Escaulenca, la gent de les Escaules ens obre la porta de casa seva amb un relat senzill però autèntic, una manera de conèixer la història dels sense història.