Quadern de cine / La cartellera proposa un tríptic de variacions sobre l'etern femení, sota l'influx llunyà del clàssic disfuncional de Robert Altman

1. La dona inflable

Com ja sabien els Roxy Music d'In Every Dream Home a Heartache, les nines inflables no tenen tan a veure amb el sexe com amb la solitud de l'usuari. La nina inflable ja porta cert temps funcionant com a gran icona d'una Era del Solipsisme Sentimental que, a Occident, portem força temps esbossant, però en la qual el gruix de la societat japonesa, en la seva condició de capital mundial de sociopatologies futures, està completament immersa des de fa temps. Si Tamaño natural de Berlanga o I love you de Ferreri –on no hi havia nina inflable, sinó clauer en forma de llavis femenins– es projectaven sobre l'avenir, Air Doll de Hirokazu Koreeda es permet el gran salt de qui, en el fons, sap que parla no ja d'una imminent anomalia, sinó d'una pertorbadora forma de normalitat. En cert sentit, Air Doll és la Inteligencia artificial de les nines inflables: les dues pel·lícules parteixen de la progressiva necessitat de comptar amb pròtesis emocionals per part d'una humanitat enfonsada en el pou de la desconnexió, però decideixen centrar la seva mirada en la tragèdia de l'objecte abans que en la malaltia de l'usuari. Basada en el manga Kuuki Ningyo, la pel·lícula sembla un nou canvi de registre en una filmografia que té la seva lògica interna en l'aplicació, sempre exigent, d'una sensibilitat irrepetible sobre successius codis genèrics que vehiculen un discurs humanista. En aquest cas, el discurs humanista es permet la llibertat de considerar que, dins d'un instrument per a la satisfacció del plaer onanista –i l'alleujament de la solitud– hi ha alguna cosa semblant a una ànima. Nozomi, la nina interpretada per l'actriu coreana Bae Doona, és una dona angèlica, inconscient de la seva condició de fantasia sexual, que passeja al llarg d'un laberint urbà d'aïllaments i insatisfaccions. Hi ha moments en què no està lluny de Gelsomina i, a estones, sembla apropar-se a una perillosa versió malenconiosa d'Amélie, però Kore-eda aconsegueix mantenir-se dret sobre la corda fluixa que separa el que és sublim del que és ridícul: una corda que traça la línia inflexible d'una poesia personal, que, en altres mans, seria esgarrifosa cursileria. Potser Air Doll no és un Koreeda de tanta altura com el de Nadie sabe o Still Walking, però és l'obra d'un gegant. Una gran pel·lícula construïda amb els materials, en aparença, més fràgils.

2. La dona volcànica

“Pot romandre totalment immòbil i callada en una habitació plena de gent i un seguirà percebent la tensió creada per la seva presència, un estremiment i una vibració a l'aire com els provocats per un corrent elèctric”, va escriure Tennessee Williams sobre Anna Magnani. Ben segur que es podria dir gairebé el mateix (o alguna cosa molt semblant) sobre Isabelle Huppert, paradigma d'actriu galvànica europea dels nostres temps. A Villa Amalia, Benoît Jacquot dirigeix novament la Huppert i a l'espectador li queda la impressió que la particular forma del film és una possible traducció dels corrents volcànics de l'interior de l'actriu. Una forma nerviosa, elusiva, feta d'accions interrompudes, de zones d'ombra i incertesa. Villa Amalia explica un model d'història que no és precisament nou: una dona decideix trencar amb la seva vida tal com la coneixia per emprendre la cerca del seu lloc en el món. El fons del relat no és nou, però la forma que adopta mitjançant la posada en escena de Jacquot i el cos de la Huppert és, almenys, infreqüent: una sintaxi visual que confia en la intel·ligència de l'espectador i que converteix el final d'aquest viatge interior en un magistral clímax dominat per la relaxació d'uns músculs narratius que, fins llavors, han estat en tensió permanent.

3.La dona invisible

Carmiña és el personatge femení de qui més es parla (encara que mai la veiem) a De reparto, de Santiago Aguilar, un documental sobre el figurant i secundari Carlos Lucas que s'estrena a Madrid. Haurem de tornar sobre aquesta peça tan rica i enigmàtica quan s'estreni a Catalunya. Mereixeria optar al Goya al millor documental.