El avis que cantaven a Palmira

Poetessa, folklorista, compositora i traductora, Palmira Jaquetti i Isant (Barcelona, 1895-Santa Margarida i Els Monjos, 1963) va ser una dona avançada al seu temps, és coneguda sobretot per la gran tasca que va fer per contribuir a l’Obra el Cançoner Popular de Catalunya, creant en total més de 10.000 fitxes, la majoria a la Vall d’Aran, a Andorra i a la Seu d’Urgell. Entre 1921 i 1940 va dur a terme diverses missions de recollida de cançons populars. Un treball de camp que ella mateixa va dirigir. Consta que va ser una de les tres úniques dones que van participar-hi, juntament amb les col·laboradores Maria Carbó i Mercè Porta.

Del que segurament no es tenia tant de coneixement són els viatges que Palmira Jaquetti va fer entre el desembre de 1927 i el setembre de 1930 a Torroella de Montgrí, l’Estartit, Verges, Pals, la Tallada, Jafre, Tor i Canet, amb la missió de recuperar les cançons tradicionals (moltes del segle XIX) que els avis i les àvies d’aquelles contrades encara cantaven i que ara un segle després, amb motiu de la celebració del 125è aniversari del seu naixement, tornaran a sonar a l’espectacle Palmira al Baix Ter, una obra teatral i musical coproduïda pel Museu de la Mediterrània de Torroella, amb la col·laboració del departament de Cultura, a través de la seva Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme, i la Diputació de Girona.

El muntatge, que s’estrena avui al vespre en el marc del cicle Capvespres musicals del museu empordanès i del qual ja no queden entrades, inclou l’actuació de la cantatriu Elisenda Rué i el guitarrista Izan Rubio, sota la direcció de Jordi Lara.

“Són cançons que va comprar a avis i àvies a canvi d’unes pessetes o d’un paquet de tabac, contra rellotge abans que la ràdio fes desaparèixer per sempre el cançoner de llar de foc, de feinejar, de taverna, de festa major”, explica Jordi Lara. El mateix escriptor osonenc destaca meravellat sobre el treball de Jaquetti que pensava trobar-se amb unes notes informatives i un “dietari fred d’una etnomusicòloga”, però que s’ha trobat, en canvi, amb el que defineix com “una de les millors pàgines de prosa poètica catalana dels anys trenta”. N’està absolutament convençut i sorprès i considera que Jaquetti és “exquisida i aguda en els retrats literaris dels cantaires i exuberant i plàstica en l’evocació de la natura”. Encara més, no s’està d’afirmar que es tracta del treball de Jaquetti d’“alta literatura, fet i fet, que combina la mirada poètica i la riquesa del llenguatge amb el laconisme d’unes notes preses in situ, en fondes desgavellades a la llum d’una espelma, amb l’altra mà aixafant escarabats amb l’espardenya”.

A tall d’exemple, hi ha fragments com el que fa referència a l’àvia Peric de Verges, que té 96 anys: “És cega. Els seus mots són una interminable invocació a les santes de la seva particular estima, per demanar la vista o la mort. No podria cantar. S’ofega. Altrament, de la seva vida no recorda res més que la seva cecitat, que l’obsessiona i exaspera, malgrat la devoció atenuant i la feblesa. <Ai, manyaga! Bé prou havia cantat i ballat a la jovenesa! Mes ara, em falta el món>”.