“A través de la llengua diem «Jo soc»”

Sí, a través de la llengua diem “Jo soc”, a través de la llengua expressem l’ésser. A través de la llengua pensem. És a través del llenguatge que som humans, és a través de la llengua pròpia que mostrem la nostra singularitat, el més genuí que podem oferir al concert de la humanitat, que és una però diversa en les seves manifestacions lingüístiques i culturals. Per això no hi ha una llengua superior a una altra com no hi ha ningú superior a ningú altre. Una altra cosa és que hi hagi qui s’ho cregui. No han faltat ni falten actituds d’imposició que, prou que ho sabem i patim, estan mediatitzades per interessos espuris, per prejudicis irracionals, per actituds de domini dels uns sobre altres... La llengua catalana ha patit molts intents de minorització i pateix una colonització persistent des de fa segles que l’ha posada en perill de mort, malgrat els esforços d’aquells que en èpoques fosques ens van salvar els mots i els qui treballen cada dia per la seva normalització i ús en el seu propi espai cultural.

Quan jo era una nena el català estava proscrit. Després de la Guerra Civil hi va haver un intent seriós de lingüicidi del català i la seva cultura com té perfectament documentat Josep Benet. Reduint el català a l’esfera domèstica, es volia la seva mort per inanició. Com se sap, el que no és social i polític aviat desapareix de l’àgora i de l’imaginari col·lectiu. El règim franquista i espanyolista esperava –i fa tres-cents anys que els governs castellanocèntrics malden per fer-ho efectiu– que una llengua com la catalana amb mil anys d’història darrere seu, acabés d’una vegada com a llengua vehicular i de cultura dels catalans, tant dels nadius com d’adopció.

El català resisteix per la voluntat dels catalans que estimem i sentim aquesta llengua com la part més viva del nostre ser al món, si bé ara ens trobem en un moment delicat. Molts catalans, sigui quina sigui la llengua familiar a casa, tenim molt clar quin és el nostre patrimoni en aquest espai físic i cultural que és Catalunya. Però hi ha ciutadans de Catalunya que no senten que la llengua –que ara tothom pot aprendre a l’escola, no com en altres èpoques, que hi era absent– sigui un patrimoni seu. Hem de dir que això és insolidari amb la gent del lloc on s’ha nascut, es treballa, es viu. Tots els qui som a Catalunya tenim un deure moral de respecte a la cultura i els referents. Això que és normal arreu del món, costa d’entendre per què aquí no.

El meu diagnòstic sobre la pervivència de la llengua catalana es voldria optimista. Però la bel·ligerància social i política que s’observa cada dia en contra del català, i que ens obliga a haver-nos de defensar de ser catalans que volem viure amb normalitat a casa nostra en la pròpia llengua, no facilita gaire ser optimista. Cal un canvi de mentalitat global com en el feminisme. Tothom n’hauria de ser fins que la civilització hagués assumit amb naturalitat els fets diferencials, justament allò que fa rica la naturalesa humana.

Amb un Estat a favor, la llengua catalana se situaria en el lloc que li correspon, ningú no ho discutiria, no com ara, que hem de dir cada dia que el català no només és la llengua pròpia de Catalunya històricament parlant, sinó que és una llengua sòlida i amb registres tan amplis com qualsevol de les llengües de més prestigi del món. El català es demostra vehicle d’una literatura de primer rang, així com un vehicle eficient per escriure textos científics i filosòfics amb un llenguatge tan ric i tan expressiu com les llengües veïnes, per cert, totes elles filles del llatí com el català.

Des de fa segles que tenim un Estat en contra de la llengua i la cultura catalanes. I fins i tot tenim un Estat en contra també en les èpoques aparentment més obertes com la democràtica. Però no ens enganyem més: en els últims quaranta anys el català ha estat suportat, no pas estimat ni enaltit per institucions de l’Estat que, segons la Constitució, hauria de fer-ho. A Catalunya tenim partits i organismes militants en contra del català i la cultura catalana, i tant!, i no només els qui ja sabem des de sempre que hi estan en contra, sinó que fins i tot els que han fet veure que ho toleraven. Però a poc a poc han anat i van caient les màscares...

Molts dels “nostres amics”, com jo mateixa, hem pecat de bonisme. Ens és difícil fer-nos a la idea, ben real d’altra banda, que hi hagi qui ens vulgui anorrear com a col·lectiu. Per excés de bona fe i de sentit de la cordialitat ens ha costat veure, per exemple, que parlar en català als nouvinguts no és pas de mala educació, com han insistit a dir-nos els qui volien fer-nos sentir maleducats. Així obra la mala fe per reprimir, per violentar l’altre a qui se li nega la identitat, i això és el que ha passat: se’ns ha volgut negar. Sabem què s’ha de fer, però no hem gosat fer-ho durant dècades per temor de ser malmirats. Ja ho som prou pel simple fet de ser catalans de llengua i cultura catalana, com si això fos la cosa més estranya del món. Parlar en català als nouvinguts és un senyal d’hospitalitat, és com dir: “Bon dia, entra, això és casa teva sempre que vulguis considerar-la teva.”

Els “nostres amics” són entusiastes de la seva llengua i la seva cultura, però tenen tanta feina a disculpar-se a totes hores per ser catalanoparlants, i és tan fatigant! La particularitat cultural i lingüística del català, la llengua amb la qual pensem, és riquesa... Menyspreada, i no ho dic jo només, al meu llibre en poso molts exemples. Arribats en aquest punt, hauríem de preguntar a qui correspongui, i que cadascú hi posi cares, partits i institucions, per què d’una manera tan generalitzada a Espanya i a Catalunya mateix es menysprea la llengua, la cultura i l’imaginari català. M’agradaria escoltar algun argument que anés més enllà de l’insult, la manca de respecte, la desconsideració...

Entre els independentistes no crec que el català sigui un element desestabilitzador, si bé potser hi ha gent que no dona tanta importància a la llengua perquè potser encara no veuen que la llengua és alguna cosa més que comunicació. La llengua és important en una cultura perquè és l’ànima de la cosmovisió que expressa. La llengua és una obra d’art heretada i construïda cada dia. És una obra d’art d’índole espiritual que, perquè la creiem valuosa, oferim a la gent de casa, als veïns i al món.

El meu balanç és positiu. La llengua catalana gaudeix de bona salut en els diversos àmbits de les lletres i del pensament. La llengua catalana no només és útil per a la comunicació, àmbit, sigui dit de pas, que molts no voldrien que traspassés per tal de reduir-ne les possibilitats. La llengua catalana té un potencial lingüístic enorme que l’ha revelat com a una eina formidable tant per a l’escriptura d’un tractat científic com es torna fang dolç fins a extrems insospitats en les mans d’un assagista, d’un poeta o d’un novel·lista que sàpiga treballar aquesta argila amb el seu art.

La nostra literatura està a l’altura de les literatures veïnes i també de les de nord enllà, continents enllà. I situats en aquest nivell, el millor que podem fer ara per a la nostra llengua i literatura és ser encara més exigents en les nostres obres perquè en tenim el potencial, tant pel que fa al domini de la llengua com d’imaginació creativa. No oblidem que tenim un imaginari col·lectiu riquíssim heretat de les cosmovisions grecoromanes i del Pròxim Orient, així com tenim una consistent afecció a viatjar que ens ha dut a tot arreu del planeta. Aquests diàlegs amb l’alteritat es reflecteixen en el nostre pensament i literatura. Aquest esperit explorador fecunda l’imaginari del present, tan ple dels estímuls propis de la modernitat, com alimenta el desig per recuperar els espais perduts de la nostra història segrestats pels règims autoritaris que durant dècades han tancat tantes portes i finestres. Sens dubte, pensar i escriure té molt de revolucionari sempre, i nosaltres ho volem fer en llengua catalana sense que ningú ens ho qüestioni com sovint els escriptors en català som qüestionats pel fet d’escriure en la nostra llengua.

Els poetes i els escriptors sovint passen per purgatoris terribles. A vegades interessadament, com en el cas dels nostres clàssics catalans oblidats o amagats pel franquisme reductiu, que només posava de models els escriptors en castellà, com si a la Península no s’hagués escrit en cap altra llengua. D’altres vegades els purgatoris són producte de l’oblit dels qui ens n’hauríem de considerar hereus, i aquí sí que tenim molta feina per fer encara. En general no es coneix prou els nostres escriptors i escriptores, no es valora prou la seva dimensió. Llegim Virginia Woolf amb la boca oberta i sí, n’hi ha per tant. Però, i la nostra Víctor Català? Impressionant, i només és un exemple.

La poeta Dolors Miquel afirma una veritat que comparteixo, sí. Les llengües es poden ensenyar i aprendre, és una qüestió cultural. Però allà on la llengua es juga la pervivència és al carrer, a les cases, a les converses amb la família i amb els amics, en les comunicacions entre companys, col·legues, veïns, coneguts i saludats. La salut de la llengua es manifesta allà on flueix gràvida i s’expressa i es recrea amb tota la seva vivesa i energia...

Cal fer-nos amb aquesta llengua que no només és el patrimoni dels que ja la parlem i la sentim nostra de la mateixa manera que ens sentim ser, sinó que és també el patrimoni de tota la gent que neix, viu i treballa a Catalunya, tingui l’origen que tingui i parli la llengua que parli a casa. Amb renovat esperit cortès, en català podem declarar l’amor més noble a l’univers perquè és l’amor que emergeix de les profunditats de l’ànima com de l’ànima sorgia la meravellosa música de Pau Casals, les espirituals escultures d’Apel·les Fenosa o la prodigiosa pintura de Joan Miró. Cada llengua és una obra d’art de l’enginy i esperit col·lectiu. És per aquest motiu que hem de preservar la llengua catalana com preservem, per al present i per al futur, un espai natural, un monument, una obra singular. Tot el que és singular pot tenir un interès universal.