“Havia d’afrontar un nou repte”

Va partir d’una reflexió bastant meditada. El primer que t’he de dir és que no em sento gens preparat per escriure. Em diverteixo com un camell i estic content que hi hagi gent que li agradi. He començat a escriure amb un complex extraordinari que encara mantinc, i que hauré de mantenir, perquè escriure és sa per a mi. Les primeres novel·les tenien una base on em sentia bastant segur.

Des de la dècada del 1920, pel que m’havien explicat els meus pares, fins a l’actualitat. La tercera, que és la que més m’agrada a mi perquè podia parlar de música, em va agafar en ple 2017 i no la vam poder ni presentar. No em vaig veure amb cor de presentar una novel·la mentre estàvem declarant la independència i amb tot el que passava al carrer.

Et seré sincer. A la tercera novel·la em vaig sentir en una zona de confort. En música ja em passava. Desconfio de les zones de confort i m’acaben emprenyant. Em va passar a Campanades a mort, per exemple. Vaig sortir com m’ha passat ara. No per demostrar-me res, sinó per tornar a la conjugació del verb aprendre, que m’agrada en tots els temps. Volia entrar en una dimensió que requerís un esforç per aprendre, per revisar-ho tot i on les referències fossin llunyanes. I aquest va ser el germen d’Escac al destí. Havia d’afrontar un nou repte.

Per diferents raons. La primera perquè va ser un moment caòtic de la nostra civilització. El final de Roma va comportar el final de moltes coses i la desaparició de les normes, de les lleis i d’una tradició cultural irrepetible. Els valors i el poder que es comencen a imposar són dos: l’espasa i la creu. M’interessava també explicar com es vivia entre les amenaces d’un poder imaginari, el déu cristià –encara que per a ells existeixi– des d’un fanatisme de l’Església que podia condemnar tot el que s’escapés al seu control. Et podien condemnar per qualsevol cosa, per sodomia, anatematitzar-te, excomunicar-te. Amb l’espasa podien exercir el dret de cuixa.

Quan escric necessito aprofundir en el que vaig a explicar més enllà del thriller que ens condueix. M’interessava el poder de la creu perquè té connotacions ben actuals. Hi ha un moment culminant que és el pas de la confessió pública a la confessió privada. És un pas transcendent en la història de la civilització perquè sintetitza tot el que ha estat la societat cristiana. A través del sigil sacramental, l’Església aconsegueix una informació més poderosa que la que puguin tenir avui les xarxes socials. L’Imperi romà cau, però l’Església es perpetua amb una possessió territorial importantíssima com és la cultura a través del monopoli de les biblioteques. En la confessió pública un senyor es pot penedir d’haver follat amb la veïna, però en la privada ho arriben a saber tot. A través de la pública només podien tenir els que havien atrapat in fraganti, però el disseny de la confessió els obre les portes a la informació absoluta. Els grans pensadors i estrategs de l’Església s’adonen que a partir d’aquí ho poden controlar tot des de dins, des de l’interior estructural de la societat, des dels budells. A mi la conjuminació del poder de la creu que vol dominar –o evangelitzar..., deixem-ho córrer– amb el de l’espasa és el que més em va interessar plasmar dins la novel·la. És el gran argument més enllà de qui vulgui endevinar qui ha matat a qui.

[Riu] Som ben bé al tercer acte de Macbeth, però en relació amb Umberto Eco t’he de dir que ha estat un dels referents, però ja m’agradaria ser la pols de les sabates d’Umberto Eco. Ha estat un model d’escriptura i de trama, però amb tota la humilitat que calgui. El que fa Umberto Eco és explicar-nos d’una manera magistral que el que nosaltres coneixem com a ordes religiosos són en realitat els partits polítics de l’Església. Això ho fa molt bé. No me n’havia assabentat mai, tot i que vaig estar sis anys internat. Gràcies a Eco i a l’hel·lenista i vaticanista Eudald Solà, vaig descobrir un fet que ens havia passat desapercebut. No és que vulgui anar més lluny, sinó que el que m’agrada en aquest terreny és veure de quina manera els dos poders troben el seu punt d’encontre i també els seus desencontres.

El thriller en realitat el componen els conflictes entre el bastard, la reina destronada i l’hereu legítim per necessitats político-religioses. Darrere de cada mort hi ha això. El que m’interessava més era el que s’assembla més al que passa actualment en la conjuminació entre poder, economia, política, informació i l’espasa. És fantàstica la dependència que tenen entre ells. El poder de la creu al segle XXI només pot ser defensat per dictadures. Davant l’amenaça dels monopolis de la informació i de l’economia financera, els únics que resisteixen bé són els Trump i els Putin. En canvi, a Europa, que defensa un altre model d’entendre’ns, es troba en una situació incerta.

Per mi escriure sempre havia estat un suplici. Gràcies a l’Espinàs i la Capmany, primer, i Martí i Pol, després, vaig poder tirar endavant, perquè jo, en realitat, arribo al món de la cançó per instint musical. Parteixo d’una malformació literària [riu]. Tots els meus referents eren de cultura castellana. Per tant, escriure en català era un problema. Al fer primer la música, quan poses la melodia a la partitura estàs construint quatre o cinc quartetes. La música m’emocionava sense lletra i no volia que pel fet de posar-hi lletra es desvirtués aquesta emoció. La prevalença melòdica és important. A més volíem salvar el món perquè patíem la dictadura, i ho fèiem amb les quatre quartetes. Per això soc tan feliç ara amb la llibertat immensa d’escriure novel·la i no haver de patir la tortura d’escriure una cançó dues-centes vegades.