Beneïdes mans

“Que Déu et beneeixi les mans!”, va cridar-li una senyora des d'una de les llotges del Liceu. El cert, però, és que Paco de Lucía fa anys que està tocat per la glòria divina. Un do que manté intacte als seus 63 anys, com segueix demostrant cada vegada que puja a un escenari, i diumenge a la nit no va ser una excepció. Tant li fa que repeteixi el mateix repertori que l'acompanya des de fa més de dues dècades, que s'enyori l'absència de primeres espases com Jorge Pardo, Carles Benavent o Rubem Dantas d'aquell irrepetible sextet o que fins i tot la segona guitarra no sigui la de Niño Josele tal com s'anunciava en el programa. Són les cordes del mestre les que, amb més protagonisme que mai, mantenen encès el caliu d'una expressió única i fundacional. En elles resideix la tradició de Niño Ricardo i la transgressió de Jimi Hendrix, la història del flamenc li deu gairebé mig segle d'evolució i els aficionats coetanis són conscients de la fortuna i el privilegi que suposa per a les seves vides haver coincidit amb el naixement i la plenitud d'un geni.

Tant sols els deu primers minuts que el músic va oferir sol a la guitarra justificaven el preu. Aquell so, aquella digitació, aquell fraseig, aquell pessic i aquells silencis són ja marques inconfusibles d'una personalitat i un mestratge que se saben insuperables. A les seves mans, beneïdes mans, la soleá, el tango, la siguiriya o la bulería tan aviat se senten com en el bressol que les ha vist néixer com propulsades fins a l'infinit. Dels seus acompanyants, menció especial mereixen la percussió d'El Piraña, el cante de Duquende i el ball del seu inseparable Joaquín Grilo. La concessió final d'un clàssic com Entre dos aguas va acabar de posar la rúbrica al Festival.