Unides pel dolor

“Estem despullats. Hem avançat molt tecnològicament, però a nivell emocional i de consciència ens queda encara molt per fer. Les dones i homes de l’antiguitat tenien més eines que nosaltres per afrontar la vida: creences, rituals i una col·lectivitat més cohesionada. Ara ens falta reconnectar amb aquest sentit transcendent, anar a l’essència del que som, que és terra i univers.” Núria Esponellà (Celrà, 1959) parla de “la necessitat de buscar un sentit transcendent a la vida, que no vol dir necessàriament tenir creences religioses”, l’endemà d’haver rebut, dimarts, el 53è premi Prudenci Bertrana de novel·la, per Ànima de tramuntana (Columna), la història de dues dones separades per 2.300 anys però unides pel dolor de la pèrdua d’un fill: una arqueòloga anomenada Mínia i Ekinar, una indiketa que va viure el segle III aC a l’antic poblat ibèric d’Ullastret, on la primera està excavant. Aparentment, la segona és fruit de la imaginació de la primera, que recompon la història d’Ekinar escrivint durant les llargues nits en què pateix “un insomni galopant” després d’una separació i d’un avortament quan la gestació ja estava molt avançada. En el cas d’Elkinar, el seu fill de 18 anys ha mort en combat. Grans pèrdues que les dues dones afronten de diferents maneres: “El dolor hi és, l’hem de passar com humans, però si ens resistim a acceptar-lo aquest dolor es converteix en sofriment. Per tant, no hem d’intentar fugir del dolor”, diu l’escriptora, que per circumstàncies personals sap bé del que parla. “M’he marcat com a objectiu aprendre de tot el que em toca viure”, explica, i al final vida i obra apunten en una mateixa direcció: “La novel·la parla sobre redreçar la nostra actitud davant situacions que no podem controlar i ens alteren molt. Hem de relativitzar les coses i per això també és molt important el sentit de l’humor.”

El fet que hi hagi dues dones protagonistes no vol dir, segons Esponellà, que aquesta sigui “una novel·la de dones”. “Els homes tenen també un paper molt important en aquesta història, tant en el present com en el passat.”

L’autora ha dedicat quatre anys a aquesta novel·la i ha fet una important tasca de recerca sobre les societats veïnes d’Ullastret i Empúries i el paisatge de l’Empordà antic. Ho ha fet amb respecte i rigor: “Només m’he inventat que hi havia sacerdotesses indiketes, com podrien haver-ho estat les dames d’Elx i de Baza.” Per tant, és normal que les primeres presentacions del llibre tinguin lloc demà, dissabte, a Empúries i el 3 d’octubre, a Ullastret.

Sobre el Bertrana, el premi del qual ja va quedar finalista el 2012 amb Una dona d’aigua, Núria Esponellà diu: “Veig un reconeixement important en aquest premi i tinc la sensació que culmino una etapa com a escriptora, però en realitat no comença res ni acaba res”, diu aquesta novel·lista i poeta, que també té un poemari preparant-se “a foc lent”.