La novel·la (de butxaca) gràfica

Recentment, Astiberri ha publicat La novela gráfica, un voluminós assaig de Santiago García tan discutible en alguns plantejaments com globalment apassionant. Bàsicament, el llibre és una reescriptura de la història del còmic des del punt de vista de l'actual fal·lera pel format de la novel·la gràfica; García defensa la tesi que, des de les historietes pioneres, sempre han existit autors amb la voluntat d'explicar històries adultes, d'extensió llarga i densitat intel·lectual, equiparable a la que presenten els actuals autors de novel·la gràfica.

És cert que l'èxit transversal d'obres com Maus, d'Art Spiegelman, Persépolis, de Marjane Satrapi, Arrugas, de Paco Roca o María y yo, de Miguel Gallardo, ha aconseguit trencar les barreres del lector especialitzat i ha afavorit que les llibreries generalistes dediquin un espai generós a l'exposició de còmics, en lloc de limitar-se –com fa uns anys– a vendre els Astèrix i Tintín de rigor.

Però aquest fet també ha tingut un efecte pervers: les llibreries exigeixen un format concret amb el qual penetren més fàcilment en el lector de literatura. I, així, reedicions o recopilacions integrals que originàriament s'havien pensat per al format d'àlbum europeu clàssic, ara es reconverteixen en volums de proporcions més reduïdes i amb més pàgines; això és el que ha passat recentment, per exemple, amb Las
extraordinarias aventuras de Adèle Blanc Sec, de Tardi, Frank Cappa, de Manfred Sommer, i Rank Xerox, de Liberatore (per esmentar obres d'editorials diferents), que s'assemblen perillosament a aquells vells llibrets de la Colección Pulga. Almenys, que amb cada exemplar regalin unes ulleres de vista cansada.