Llibres
MARTÍ GIRONELL
escriptor
“Abans la paraula donada era sagrada”
«El pont dels jueus» es continua reeditant, no podia fer una continuació que no estigués a la seva altura
El Ken Follett català? Ja em conformo que els lectors que ell pot tenir en català i castellà siguin també els meus
Martí Gironell ho ha tornat a fer. Tretze anys després del seu debut literari amb El pont del jueus, ha publicat la segona part, Paraula de jueu (Columna), que només d’arribar a les llibreries s’ha enfilat als primers llocs dels llibres més venuts.
És un plaer parlar amb el Ken Follett de les lletres catalanes, segons la definició de la seva editora, Glòria Gasch.
Sempre és un honor que et comparin amb algú d’aquest renom, un escriptor que ha venut milions de llibres i que, a més, és una referència per als que fem novel·la històrica i literatura en general. Els referents sempre t’ajuden a modular el teu estil i la teva veu. Jo he llegit també molt Umberto Eco, del qual he fet cursos i xerrades. Però jugo a una altra lliga diferent, ja em conformo que els lectors que Ken Follett pot tenir en català i castellà siguin també els meus. I m’agrada que em puguin traduir a més idiomes, és clar.
Vostè va publicar ‘La força d’un destí’, premi Ramon Llull. Per tant, ‘Paraula de jueu’ representava un doble repte: superar el llistó d’un premi tan prestigiós i fer la segona part d’un ‘best-seller’ que ha superat els cent mil exemplars.
Sí, fer una novel·la després de la repercussió que ha tingut i que encara té La força d’un destí ho era, un gran repte. Alhora la continuació natural d’El pont dels jueus l’he anat fent a foc lent. Els lectors que em trobava a les presentacions de les altres novel·les que durant tots aquests anys he anat fent i els participants als clubs de lectura sempre m’ho preguntaven: quan tornaràs a aquell món medieval? Calia treballar-ho bé, invertir-hi el temps necessari, documentar-ho com calia. Els lectors i jo mateix ja no som els mateixos de fa tretze anys.
Aquesta és una de les gràcies afegides a ‘Paraula de jueu’: vostè podia haver fet la segona part abans, jugant a l’èxit segur, però s’ha esperat fins a considerar que estava prou preparat per no decebre ningú.
El pont dels jueus es continua reeditant encara ara, no podia aventurar-me, mai millor dit, a fer una continuació sense assegurar-me que estaria ben acabada. Calia posar-hi distància, deixar reposar el text i anar-hi tornant per veure com anava creixent.
Entrem, doncs, a la novel·la, som a la Catalunya medieval del segle XIV. Visitarem escenaris de Besalú, Banyoles, Girona i Barcelona, altra vegada al voltant d’un pont que no només uneix territoris, sinó civilitzacions. Un concepte ben actual, d’altra banda.
Sí. Trobo que la imatge continua essent vàlida, la del pont entre cultures, religions, entre persones que miren la vida des de diferents perspectives però que poden tenir relacions socials, laborals, sentimentals. Es tracta de teixir aquestes dues vies: una que t’explica com reconstruir l’obra arquitectònica, pedra a pedra, perquè suposa un valor per a la comunitat, per a l’economia. I alhora l’altra línia argumental, més reflexiva, que apunta a la força de les conviccions per aixecar una altra mena de pont que també trontolla. Establint un paral·lelisme sense deixar la simbologia i la reflexió a partir d’una aventura vital.
La documentació, aquesta gran feinada prèvia a qualsevol bona novel·la històrica. En el seu cas també amb detalls gastronòmics. Coneixerem els ingredients de l’olla barrejada, sentirem a parlar del ‘txolent’. És a dir, veurem com a l’edat mitjana hi havia pobresa però s’hi menjava prou bé.
És clar, perquè s’espavilaven amb els elements que tenien des del quilòmetre zero per fer plats suculents a partir de la senzillesa. Sempre he cregut que la documentació et permet trepitjar de forma sòlida un terreny que ni jo ni els lectors hem viscut. Sobretot si pots entrar en el detall, com es veien, com es relacionaven, com eren les taules parades. La cuina sempre m’ha acompanyat en les meves novel·les.
El bon menjar i el bon beure, també, recordem altra vegada ‘La força d’un destí’ i la vida de Jean Leon...
I tant, a l’època de Jean Leon, als anys seixanta del segle XX, conquerien els estómacs de les estrelles de Hollywood. Fer asseure el lector a una taula és fer novel·la històrica. A través d’aquells detalls culinaris, o estant als banys jueus, o presenciant una execució a la plaça ho fas més versemblant. Tot això és impossible d’aconseguir si abans no has fet la feina prèvia de documentar-te, que no és només llegir sinó contrastar amb gent que hi entén.
Més atenció pels detalls a ‘Paraula de jueu’. Hi surten objectes com “els Ulls de Venus”, dolços com “les Orelles d’Aman”. Ja no sé si estrictament a través de la documentació o també de la imaginació.
És una barreja. En alguns moments hi ha forats que la documentació no et permet omplir, aleshores és quan cal aplicar l’ofici d’escriptor. Les Orelles d’Aman són uns dolços que em permeten parlar de les festes jueves. Els Ulls de Venus és una cosa mítica, fins i tot supersticiosa, que té a veure amb la connexió amb el mar, amb els ulls, amb els amulets...
Tornem un moment a Ken Follett. La casualitat ha fet que ell també estigui en gira de promoció de la seva darrera novel·la. En una entrevista ha dit que li ha estat impossible descobrir quina roba interior portaven els anglesos al segle XI. Vostè ha trobat algun obstacle insalvable o difícil de documentar a ‘Paraula de jueu’?
Sempre hi ha limitacions, especialment sobre la vida quotidiana. Sobre la intimitat de la gent. És complicat quan recules tant en el temps. Per sort aquesta és una època ben documentada. He tingut a mà llibres i també persones disponibles que han dedicat tota la seva vida a l’estudi de la política i la societat del moment, tant des del punt de vista jueu com cristià. Per exemple, vaig descobrir un personatge que tocava un carilló a l’entrada de la sinagoga de Besalú, per això l’acabo incorporant a la trama. Són detalls que has d’aprofitar per captar el batec del moment que vols retratar.
El protagonisme recau en dos personatges principals, en Kim, besnet d’Ítram Llombard, i l’Ester, una jove cristiana que treballa a l’Hospital de l’Almoina. Però també gran part del relat gira al voltant d’una altra parella formada pel mateix Kim i per en Nissim, rabí talmudista, el Girondí. És a dir, es planteja un contrapès entre l’audàcia de la joventut i la saviesa de l’experiència.
Exacte, ens estem bellugant entre les ganes d’aprendre de la gent jove i la capacitat de reflexionar de la gent gran. Sempre basculant entre la realitat i la ficció perquè en Nissim és un personatge que va existir. Aquests paràmetres hi són, està bé agafar personatges inventats però basats en persones de l’època, i moure’ls en un paisatge històric. Al capdavall la raó mitigant la rauxa, menjar-se el món tocant de peus a terra.
Els jueus. La novel·la manifesta una voluntat pedagògica per explicar què representava la comunitat jueva, les pressions que rebien per prestar diners, perquè eren adinerats, i com van ajudar altres religions a fer realitat monuments.
Trobo que a les novel·les històriques està bé que hi hagi un punt didàctic, però mai alliçonador, crec que el matís és important. Es tracta d’oferir una visió documentada per tal que els lectors puguin jutjar els personatges. Sabent que els jueus són una comunitat que no ens ha de sonar ni remota ni esquerpa, perquè tenim de jueus més del que ens pensem. Ens han ajudat a situar-nos en el món amb grans geògrafs, metges, astrònoms, filòsofs, poetes. Els jueus eren vistos com una amenaça per l’elit eclesiàstica i per la gent de la cort del rei. Seguint els preceptes marcats a mitjans del segle XIII pel papa Innocenci III, hi havia la voluntat d’aniquilar-los políticament, culturalment, fins i tot físicament. Com deia Umberto Eco, la ficció és la millor eina per entendre la realitat.
No ens ha de resultar remota la cultura jueva, doncs. És remota la rivalitat entre Besalú i Banyoles? Un dels personatges ho diu ben clar: aquests de Banyoles són uns “malnascuts”.
És real la pugna entre les ciutats, està extreta de la documentació. La mancomunitat anomenada la Collita existia, estava formada per comunitats jueves, de Girona i Torroella, també. Quan Besalú manifesta la voluntat de sortir de la mancomunitat perquè considera que no li aporta res posar diners a la bossa comuna, es creen tensions. Tot això et permet després posar-hi la banya com a escriptor. Sempre a partir del mal veïnatge constatat històricament.
A la novel·la queda clar el pes de l’Església catòlica, no només espiritual i religiós, sinó també polític i econòmic.
Aquesta croada contra els jueus neix a la Santa Seu. Tot el que es deia a les trones i als altars, tot el que estava a la boca de capellans, monjos, frares i abats abonava el discurs oficial. S’aprofitaven de capítols funestos i reals, com és el cas de l’aparició d’una criatura morta al costat d’una sinagoga, per aixecar la llebre contra els jueus. Llançar aquestes diatribes servirà de tenalla a favor dels interessos eclesiàstics. Això no és exclusiu del segle XIV, ja es feia abans.
I ara. L’ús d’informació falsa per neutralitzar els rivals és un tema ben actual.
El que ara en diem fake news o postveritat en aquella època ja existia. Es tractava de donar validesa als rumors amb el segell reial. El poble s’ho creia perquè tampoc tenia cap manera de contrastar-la, aquesta informació. El missatge oficial que venia des de les esglésies o des d’algun ban reial acabava calant i s’acabava creant un sentiment d’animadversió cap a un veí amb el qual fins aleshores havies tingut relacions comercials, personals, fins i tot sentimentals. I evidentment que això té una lectura ben actual, a casa nostra, als Estats Units..., sense voler entendre els altres ni acceptar les diferències. Pesen més els interessos que hi ha al voltant de tot plegat.
El poder de les paraules és un dels altres temes de la novel·la. Sobretot al voltant del Llibre de la Creació, també dels antievangelis. Amb frases que en aquella època podien escandalitzar el poble, com ara “la Mare de Déu és una puta i Jesús un bastard”.
El poble jueu, en aquest sentit, dona a entendre que les paraules poden ser molt importants depenent del significat que els donis. Els antievangelis estaven escrits de manera anònima, es distribuïen per ferir els cristians, aquest era el seu exèrcit, les úniques armes per respondre a l’escomesa difamatòria dels cristians. Després a través del Llibre de la Creació, que és màgic i misteriós, la paraula també podia generar vida, amb aquesta combinació de vint-i-dues paraules que no és a l’abast de tothom. Es tracta d’elogiar la paraula que en els darrers anys hem anat menystenint. Abans la paraula donada era sagrada, mai millor dit.
Aventures, religió, amor i també filosofia. La millor caritat és donar sense saber a qui i rebre sense saber qui et dona.
Sí, molts d’aquests pensaments els poso a la boca dels personatges gràcies a la tradició oral, al poder de les paraules, una vegada més. De quan es verbalitzava el pensament amb ganes d’influir els altres i alhora de mantenir la paraula i ser una bona persona.
En Martí Gironell d’abans i d’ara
El 2007 un debutant Martí Gironell (Besalú, 1971) entrava amb força en el gènere de la novel·la històrica amb El pont dels jueus. D’aleshores ençà ha depurat l’estil narratiu, ha augmentat l’ambició literària i no ha parat de sumar lectors. Però com es veu ell mateix tretze anys després? “Això costa de dir un mateix –afirma–, per a mi escriure és un ofici, vull pensar que d’una novel·la a l’altra hi ha un aprenentatge, la capacitat d’esmolar les eines i defensar un resultat més ben travat, més madur, més reflexiu, sense perdre el to aventurer. Tretze anys enrere jo no tenia prou múscul per bastir una obra com ho he fet ara. Va ser el meu debut i és molt important per a mi, no només pels exemplars venuts sinó pel fet que un exemplar que ha entrat a una casa l’han llegit quatre, cinc membres d’una família i també l’han deixat a amics.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.