Ànima de cantir?

Oriol Broggi torna a buscar-li les pessigolles a Eduardo de Filippo, el gran dramaturg napolità que ha tingut bona entrada entre el públic català gràcies a les pregones semblances entre les dues grans capitals portuàries de la Mediterrània, cosa que genera evidents complicitats.

Questi fantasmi passa del diàleg hilarant i resplendent al monòleg reflexiu i morós, amb aquesta capacitat d'Eduardo de posar de costat la comèdia més desbotonada i el drama de les misèries humanes més esgarrifoses.

Calen uns intèrprets molt matisats per sostenir la dutxa escocesa que aquest contrast comporta, perquè vora els brillants focs d'artifici de la riallada més desacomplexada són necessaris bons pulmons per pronunciar l'alenada existencial que s'acompanya. I l'experiment barrija-barreja d'un protagonista napolità i uns deuteragonistes catalans, tots plegats parlant en castellà amb algunes gotes de llengua pròpia, l'únic que aconsegueix és distanciar els personatges i refredar el relat.

En aquesta ocasió, l'escena central i les gracioses ocurrències de l'escenificació, tot i l'eficàcia genèrica particularment en les intervencions corals, no mitiga la pèrdua de pressió que es produeix en el tram final. Els fantasmes que habiten la comèdia permeten treure el suc a conflictes quotidians com la superstició, les banyes, els tripijocs dels aprofitats, la ingenuïtat dels uns i les baixes passions dels altres. El protagonista és el lloc de les aparicions d'aquests esperits burletes i s'ha convertit en una mena d'ànima de càntir, a mig camí entre la candidesa crèdula del marit sòmines i el cinisme del cucut consentit i macarró.

El treball de tots els intèrprets és enèrgic i divertit, però la dicció inevitablement resulta encarcarada.