Primers plans per a l’emoció

El Temporada Alta ja ha arrencat (ahir es va estrenar Els subornats, de Lluïsa Cunillé amb La Ruta40, i Jaleiu, de Guillem Albà i la colla festivalera de Marabunta) i s’ha atrevit a provar-ho en streaming. Ha estat la solució per acollir les persones que les distàncies per la Covid-19 han foragitat. Des de casa, Bouvetöya (la necessitat d’una illa) va atrapar per la seva narrativa accelerada i mig viscuda, tot i que –és evident– no va commoure els 212 usuaris com ho hauria fet en directe al Municipal. Ara, els primers plans a càmera eren mirades que absorbien com una esponja: com deia Guillem Albà en la seva primera gala Catalunya aixeca el teló, per la tele “es pot veure com es diverteix el públic, però és molt difícil compartir-ho”. Tot i això, aquest viatge, que convocava (quasi en secret) a deixar-se enamorar per la senzillesa d’un conte narrat, era un bon reclam per tornar a les platees.

Fer teatre és una acció estèril. Perquè tot s’esvaeix per moments, no deixa rastre físic. Ara, assistir al teatre és un acte de voluntat fèrtil. Perquè compartir una trama, més o menys intrigant o elevada culturalment, i conviure amb els personatges, els actors i els altres espectadors, escalfa l’ànima. La pròpia i la de la tribu. En aquest sentit, fer teatre esdevé una acció generosa per convocar la gent i xiuxiuejar una mena de ritual catàrtic. Aquesta va ser la voluntat de l’equip de Julio Manrique, Cristina Genebat, Ivan Benet i Sergi Pompermayer amb el Temporada Alta a Bouvetöya (la necessitat d’una illa), que va obrir el festival de la pandèmia. De fet, aquest equip ja havia fet un exercici semblant el 2011 amb Llum de guàrdia al Romea. En aquest exercici, es commina també a teixir complicitats amb els espectadors del demà, se’ls convida a obrir una urna amagada al cor del teatre el 2062, d’aquí a 36 anys si es té en compte que l’acció es viu el 2026. Casualitat o no, és el mateix temps que passa entre l’any en què s’escriu la terrible distopia de George Orwell (1948) i l’any en què se situa l’acció (1984). Jason Rodi va rodar un curt per explicar que havia anat a aquella illa a amagar una càpsula per a la seva filla, que l’hauria d’obrir 50 anys més tard. Els de la ‘troupe’ del Municipal proposen una càpsula comunitària. Un rastre per als fills d’aquesta civilització similar a la sonda ‘Voyager’ de Carl Sagan, que es va llançar a l’espai per comunicar-se amb altres formes de vida des de la Terra el 1977.

Bouvetöya és un espai físic, real, però que es converteix en una metàfora de tot, que serveix per destil·lar la matèria dels somnis. Proposen una catarsi col·lectiva a través d’una forma gens pretensiosa, un punt gamberra pels gags fàcils (“Bouvetöya és com un Perejil congelat”), i que genera una connexió directa amb el públic. El de Temporada Alta del 2020. La proposta de streaming (i tot el programa a distància del festival) destrueix la dimensió de distància. La càpsula del temps dels personatges convida a negar també el temps. Petites revolucions de teatre inconformista amb les limitacions que la Covid-19 (que mai es nega) i la por han imposat a la ciutadania. Però hi ha un grup d’actors que s’hi rebel·len i allarguen la mà per sumar còmplices a la platea. En primer pla, l’emoció.