“Els dolents et donen l’oportunitat de volar

Si m’haguessin proposat una comèdia que m’hagués enamorat, l’hauria feta, però ha vingut així. La varietat és un objectiu perquè m’agrada transformar-me alhora que creo un personatge. No només en l’aspecte emocional; el físic m’atrau molt, perquè, des del primer moment, em situa en un altre lloc, amb una altra energia. I quan veig carreres d’actors de fora com ara Shia LaBeouf, Tom Hardy, Joaquin Phoenix..., m’agraden les transformacions que fan. Són actors que m’atrauen pel que faran en la següent pel·lícula. De vegades es passen i d’altres no arriben, però sempre surten de la zona de confort, i això m’atrau molt a l’hora de compondre personatges i acceptar un guió.

No, al final tots els papers són complicats. Però és cert que els papers de dolent, com pot ser el d’El practicante, tenen un ventall molt més gran de matisos, pots provar més coses i llançar-te més fàcilment a la piscina. Els bons al final són els herois, els personatges amb qui el públic ha d’empatitzar, i et fiquen en una caixa de què no pots sortir. Els dolents et donen l’oportunitat de volar, de fer coses que la civilització, l’ésser humà normalment no faria.

Crec que sí. En la pel·lícula, està portat a un extrem més salvatge –després de tot, estem veient una ficció–, però és cert que la vida et pot canviar en qüestió de segons. Pots conèixer una noia, com en la pel·lícula, o qualsevol altra persona que et canviï la vida en un instant. Té a veure amb el destí, també. No crec tant que estigui tot escrit, com que la vida et pot empènyer cap a llocs per què has de passar, que poden ser una espiral.

Sí, ho he dit sovint. Al final, els meus personatges forgen també la meva personalitat i m’han fet qui soc avui en dia. Al final, estic fent una recerca constant d’emocions, d’on vens, has d’interpretar emocions que desconeixes. He hagut d’investigar les emocions de perdre un fill, com a Adiós, sense haver estat pare. Això fa que busquis dins teu constantment i saps moltes més coses de tu. El treball d’actor em sembla molt interessant psicològicament. Això és el que ens enganxa sovint.

Segur! Una de les preguntes que ens plantejàvem amb David Victori és si realment algú normal, una persona bona, per dir-ho així, seria capaç de matar i en quines circumstàncies ho podria fer. M’ho vaig acabar plantejant. Jo no mataria, no podria prendre la vida a una altra persona. Però ens ho hem plantejat i pensem que una persona que viu una situació molt al límit, com el personatge, segur que explota. La por et pot portar a molts llocs que desconeixes; és molt perillosa. La gent fa coses terribles per por.

M’agrada pensar que sí, perquè al final el que has fet ja no ho pots canviar. Si vols millorar, només ho pots fer en una direcció, cap endavant. Si miro enrere en la meva carrera, puc analitzar el que he fet, però no en puc canviar absolutament res. Al final, estic molt orgullós de cada personatge, d’aquesta línia que m’ha anat portant on soc ara i a fer la pel·lícula que he fet, i a ser avui a Sitges amb No matarás.

Parlo d’impulsos perquè quan m’arriba un guió no m’ho penso dues vegades si m’agrada. Quan un actor llegeix un guió i a la meitat ja el vol fer, és molt estrany que canviï. A mi m’ha passat el 98% de vegades que llegeixo el guió i, per impuls, dic que el vull fer. Són casos en què el personatge, el director, tot em va a favor, i amb No matarás em va passar això. En llegir-lo, vaig imaginar un tipus de pel·lícula i el director i jo vam connectar de seguida. David Victori ho va imaginar en la mateixa direcció i per això em va atraure tant submergir-me en aquesta pel·lícula.