Uns tendals teatrals

Del debat de les nocalces de Juana Dolores i el sexe iogui de Núria Guiu a la contemplació d’una façana amb Orquestina de Pigmeos (Briliant corners) i Verónica Navas (La ciudad). El primer Terrassa Noves Tendències de la directora artística Marion Betriu, fet amb les incomoditats de la Covid-19 i la urgència de tancar un programa als set mesos d’haver guanyat el concurs, fa evident que el teatre no és només una trama, sinó la capacitat de fer veure un món íntim i personal (tan variat com sigui possible i sempre procurant mantenir una coherència en l’autoria) als espectadors, sigui amb les formes més rebels o les més contemplatives. Els tendals dels edificis del centre de Terrassa, a ull nu, insinuen realitats ben diferents, per exemple, als d’un suburbi de la metròpoli de Barcelona com els que exposa Juana Dolores en l’arrencada de Massa diva per a un moviment assembleari. Amb ulleres TNT, els tendals són suggeridors.

Archivo és una altra de les peces que demana contemplació. Que hi ha una confiança amb la veu en off dels auriculars i que planteja com de necessari és variar el punt de vista, de la capacitat de ser empàtic amb l’altre i, també, amb la natura. Un univers que, efectivament, coincideix en la tesi de Laida Azkona i Txalo Toloza a Teatro Amazonas. Los figurantes juga, com si fos un trencaclosques, altre cop, amb l’espai més íntim reconstruint el que podrien ser somnis readaptats que, en exterioritzar-los, descarreguen la seva dosi de por, de desassossec. Una angúnia similar a la d’endinsar-se en una cova inexplorada amb les ànsies de descobrir i la por de no saber tornar a la sortida (Light years away).

Segurament, la peça més calidoscòpica d’aquesta edició hagi estat la de José y sus Hermanas amb Explore el jardín de los Cárpatos. Que tremoli Marina d’Or! El confinament va dur el col·lectiu a indagar sobre les pantalles sobreposades del cinema live. I el resultat és un divertit, desmesurat i, per moments, incomprensible àlbum de quadres en què constaten que tant Catalunya com Espanya són països de pandereta i turisme. I que, l’any que ha flaquejat aquest sector, tota l’economia ha quedat en escac.

L’art és catarsi. El debut de Juana Dolores, d’una brutalitat desmesurada, beu de feines com ara Rodrigo García, Angélica Liddell i Agnès Mateus. El seu vers cridat s’enfronta amb el públic a un món visual potent des de la lletjor. S’exposa, reptant el públic, fins a resultar impúdica. La ràbia no es preocupa de la moral. La societat és convulsa i, per definició, insatisfeta. Les injustícies prenen simbolisme a través del món de l’escena. Pot ser amb un to cínicament divertit, o amb la ràbia de qui escup contra tot, reivindicant, fins i tot, el que ningú no li ha qüestionat.

El TNT aspira a una major implicació de la ciutat, de tots els barris, per al 2021. Les residències seleccionades per a l’any vinent interactuaran amb la ciutadania. Ja aquest 2020 s’ha pogut gaudir la vitalitat del Vincdesdevenir impulsat per Quim Bigas. És imprescindible posar altaveus a l’expressió de tots els col·lectius. Els tendals poden ser més suggeridors que el crit més desafinat, escopint bilis. Una trompeta va tombar el mur de Jericó. A Terrassa, converteix en relat contemplar una persiana que, casualment, s’obre. Poètica trobada urbana.