Cultura

Crítica

cinema

Filmar una dona

El pitjor que els pot passar a aquells que dirigeixen pel·lícules és no disposar d'una mirada pròpia, no saber com filmar les coses. És el cas de Rebecca Miller, responsable de Las vidas privadas de Pippa Lee, un film amb molta ambició i resultats més aviat pobres. Miller –la filla d'Arthur, el dramaturg– adopta diversos registres per tal de posar en escena allò que vol explicar, però ho fa amb eines tan impersonals i amb tan poc nervi, que la història d'aquesta dona en aparença submisa, en realitat de passat turbulent, que comença una petita revolució al si d'una família de bona posició, acaba resultant tova, com si ja l'haguéssim vist mil cops.

Miller vol explicar un procés d'alliberament, com si es tractés de Casa de nines, d'Ibsen, però queda atrapada en les seves pròpies trampes i no va més enllà d'una estrafolària barreja de drama transcendent i comèdia satírica que no acaba de quallar. El present de la protagonista està vist amb la mateixa fredor i falsa elegància que sembla voler posar en qüestió, i els flashbacks que expliquen el seu passat volen ser estèticament provocatius i al final es queden en estampetes superficials. Què queda, doncs? Ben poca cosa: Keanu Reeves com a improbable príncep blau que ve a rescatar la Ventafocs de torn, involuntari missatge antifeminista en una pel·lícula que volia ser tot el contrari.

Las vidas privadas de Pippa Lee.
Dir.: Rebecca Miller. Int.: Robin Wright, Alan Arkin. EUA, 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia