“Tot l’art és polític”

Hi ha moments per a tot, però, en general, amb preocupació. No tant pel virus com per la pandèmia, és a dir, per la gestió política i social del virus, per la narració que es construeix. Encara que podríem pensar que l’Estat s’ha creat com a entitat protectora, un cop en funcionament, com totes les entitats i dispositius carregats de poder, el que vol és sobreviure, governar, no protegir. Quan a l’Estat li toca protegir, ho fa amb incomoditat, no forma part de la seva idiosincràsia o naturalesa, per dir-ho d’alguna manera. Ja ho hem vist. Allò que li és propi és la seva conservació.

A grosso modo, tot i que qualsevol cultura tendeix a la seva conservació, sempre està en moviment, es va adaptant o actualitzant als temps. La crisi del 2008, per exemple, va canviar alguns dispositius i institucions i els moviments que generaven, però la crisi del 2008 va ser una conseqüència, i els canvis que va generar també, de forma que es pot dir que no va haver-hi ruptura sinó continuïtat o adaptació. Amb la pandèmia passa el mateix. Ara bé, almenys en el nostre context, més enllà que la producció i el consum continuen trobant la manera de seguir el seu curs, adaptant-se a les noves mesures protocol·làries i deixant a la cuneta les iniciatives més humils, hi ha quelcom que em sembla que està deixant marca en els cossos i, potser, quan vulguem tornar enrere serà massa tard. Ara mateix, abraçar-se a l’espai públic, tocar l’altre o allargar-li la mà està criminalitzat per bona part de la població. No és poca cosa. De fet, la decisió d’anomenar “distància social” la suposada necessitat de distància física entre els cossos és molt reveladora. A això em referia amb la construcció de la narrativa de la pandèmia. L’impacte que ha tingut en les formes de vida em sembla brutal. Respecte a si aquest “món” es pot canviar... Suposo que vols dir si les desigualtats i les injustícies desapareixeran en alguna època encara per venir. Ara per ara, tampoc res apunta a una ruptura. Sembla que el subjecte humà no se sentirà mai satisfet, que és inconsolable, sempre demanarà més, com el poderós.

Ups, el “capitalisme feixista”, sigui el que sigui, no és un subjecte i, per tant, no pot tenir somnis humits, però entenc que et deus referir a les persones que hi ha al darrere, als polítics del que s’anomena populisme de dretes o extrema dreta. Sí? Creus que Bolsonaro o Trump tenen somnis humits pensant en una societat amb por i sense esperança? Jo no ho crec. Jo crec que el que volen és conservar i acumular poder, i que no pensen gaire en “la societat” si no és com a eina per assolir els seus objectius. Però tornant a la pregunta..., ben bé no sé què és el “capitalisme feixista”. Sí que crec, com alguns pensadors, que sigui el que sigui aquest sistema d’acumulació per despossessió anomenat capitalisme s’assembla molt a una religió. Es nodreix del gaudi impossible de saciar que caracteritza el subjecte. Per tant, és difícil que sortim de la seva roda infernal sense abans canviar el subjecte. I pel que fa a l’adjectiu feixista, em venen al cap aquestes paraules de Mussolini que vaig fer servir a la versió italiana d’una de les meves peces: “A la doctrina feixista, el poble és l’Estat i l’Estat és el poble. Tot a l’Estat, res contra l’Estat, res fora de l’Estat.” Que familiars que sonen avui dia, no?

El poder necessita infondre por i respecte, crec que és una herència del “temor de Déu”. La por forma part de les relacions de poder. No tota la societat és fidel al mateix poder, i els ciutadans fidels poden dubtar també, i, per assegurar-se el respecte i evitar possibles revoltes, el poder ha d’infondre por. Ara mateix estem vivint un reforçament de les polítiques autoritàries i de control social, una retallada de drets civils i de la llibertat d’expressió que anys enrere es veurien intolerables, però justament és amb la por amb el que se sostenen. Por al càstig. Mesures de control venudes com a mesures sanitàries. Servidumbre voluntaria en nom de la seguretat. Vivim, com diu l’Agamben, en un estat d’excepció permanent? No ho sé, tot això és molt complex. En aquests moments estic investigant sobre l’aclamació com l’altre pilar fonamental del poder. Sense reconeixement i aclamació cap poder s’aguanta. Aclamar un poder és el requisit perquè aquest perduri al llarg del temps, i, després, ve la força, la violència. L’exercici que el poder aplica sobre el subjecte no acostuma a ser viscut per aquest com una dominació; al contrari, massa vegades es viu com allò que dona sentit a la seva existència. És el que passa habitualment amb la relació amb els déus. T’ordenen, et fan por, els has d’aclamar, però al mateix temps donen un sentit a la teva existència. A canvi de la por i de l’aclamació t’ofereixen un destí, uns objectius de vida. En aquest sentit, és important reconèixer la responsabilitat i/o complicitat que cadascun de nosaltres tenim amb els sistemes que ens dominen. Pel que fa a l’esperança que, segons l’enunciat de la pregunta anterior, el “capitalisme feixista” vol eliminar..., bé, no ho crec. El capitalisme, sigui el que sigui, igual que el feixisme, necessita esperança –make America great again–, que els ciutadans creguin en els seus objectius i en les seves promeses. L’esperança i els desitjos el nodreixen; per tant, no li interessa una societat sense esperança. A un poder que no alimenti l’esperança li queda poc temps de vida. Particularment, sobre el tema de l’esperança, em quedo amb un dels pressentiments del col·lectiu Espai en Blanc –que també va utilitzar el col·lectiu Democracia en una de les seves peces–: “La millor lluita és la que es fa sense esperança.”

En una societat articulada pel poder sempre hi haurà vides que valguin més i vides que valguin menys. El poder implica la manca de poder; on hi ha poder hi ha abús de poder. Vull dir que on hi ha poder hi ha jerarquia, amics i enemics del poder, i algú sempre hi sortirà perdent. I sí, ara es parla molt sobre la interdependència, les cures i autocures..., i és un tema complex i delicat, perquè som al terreny dels significants o de les paraules fetitxe, com les anomenen algunes pensadores. Ja sabem que un mateix significant s’utilitza per expressar significats molt diferents. Un exemple: al cap d’una setmana de decretar l’estat d’alarma, els poders financers ja utilitzaven aquests mateixos significants per vendre els seus nous productes, productes que resultarien necessaris per a bona part de la població en la crisi econòmica que augurava la “nova normalitat” per venir. Aquest punt de coincidència entre els eslògans de la banca i les consignes populars em sembla alertant, sospitós com a mínim. És un tema que es troba més a prop de les creences que del pensament, i en aquest sentit, res a dir. El que tinc a dir ja ho intento fer a través del meu treball. No tinc una resposta directa a la teva pregunta, però, encara que el que et vaig a dir pugui semblar que no hi té res a veure, trobo que potser ens aniria millor si ens donéssim menys importància. Aquesta obsessió pel nom propi, que és una obsessió de l’ordre del subjecte, no ens resta molta més potència de la que ens aporta?

No. Però de tot el que he vist i he llegit en relació amb el món de la cultura em quedaria amb el manifest que van fer i van difondre des de la Cooperativa la Murga, en què defensen que la millor política social i cultural és la renda bàsica universal incondicional.

Depèn del que s’entengui per art, perquè sabem que tampoc hi ha un consens sobre el seu significat. Jo em sento més a prop dels teòrics que consideren la pràctica artística com una pràctica anticultural, que qüestiona la cultura i les seves convencions i conviccions, per això es diu que transforma o pot transformar i, des d’aquest punt de vista, la funció de l’art no canvia depenent dels canvis a l’escenari, és la mateixa. Però soc conscient que, majoritàriament, l’art s’entén com un suport estètic, moral i emocional de diferents tipus de poders. Aquest seria un art més aviat conservador, no en el sentit polític del terme, sinó en el sentit que intenta preservar i potenciar determinats valors comunitaris, que poden ser valors progressistes. S’assembla bastant a la propaganda però, en lloc de marques, mercaderies o productes, es publiciten valors, encara que sigui el valor de l’art. L’art que a mi m’interessa, a partir de la llibertat que fonamenta l’exercici creatiu, és el que em sembla que pot aportar la possibilitat de fer-nos noves preguntes, preguntes que fins ara ens han semblat inimaginables i que podrien desafiar la monopolització de la descripció del món que tenim interioritzada culturalment.

El format expositiu em desmotiva una mica, sí. El cub blanc pot ser molt blanc i al mateix temps pot estar carregat de pressuposicions. Serà blanc, però blanc no vol dir neutre o pur. Sabem quin és l’origen dels museus, l’exhibició d’objectes de valor i, de moment, no han aconseguit desprendre-se’n. Els meus treballs estan molt lligats a la meva experiència, a la meva pràctica vital, per dir-ho d’alguna forma, i molt sovint es fa difícil representar-la: crear un objecte autònom respecte a l’experiència viscuda, no mostrar només una representació. Segueixo aprenent a fer-ho, i m’imagino que aquest aprenentatge no acabarà mai. No tinc clar quin seria el model ideal de presentació, com dius. Potser xerrar sobre l’obra, explicar com va anar tot el procés i mostrar alguns dels rastres que ha deixat. O utilitzar el cub blanc però anant més enllà de la contemplació. Aquesta és una altra línia de treball que he posat en pràctica en alguns dels darrers projectes i amb la qual em sento molt més còmoda. En una entrevista, quan li van preguntar per la seva obra, Foucault va contestar que no havia escrit cap llibre sense que patís, en alguna mesura, una experiència personal directa, i que aquesta experiència, d’alguna forma, l’obligava a prendre el camí cap a una transformació. Aleshores, continuava dient que la seva feina consistia a fer que aquest camí no només fos accessible per a ell, sinó aconseguir que també ho fos per als altres, per als lectors. En el meu treball funciono de forma semblant. En totes les meves obres he viscut una experiència que m’ha determinat uns canvis, una transformació, i el que intento en formalitzar-les és que aquesta experiència també es faci accessible als altres, i que després cadascú en faci el que vulgui, o el que pugui. S’entén per què la representació per a mi queda fora del camp de joc? M’imagino que d’aquí també prové la meva incomoditat i, a vegades, poca traça amb el format expositiu convencional.

La professió d’artista és una professió estranya, endèmicament precària. Hi ha poca demanda, molta competència i, sobretot, un component romàntic en la seva concepció que facilita l’explotació i l’autoexplotació. Però el que m’agradaria portar a debat és que crec que si canviéssim alguns paràmetres assumits les condicions laborals de l’artista podrien millorar. Fa poc vaig preparar una conferència per al Seminario Internacional Prekariart de Bilbao que es titula El artista y el frutero , on intento abordar-ho. Per fer-ne cinc cèntims, parlo que potser els artistes equivoquem el nostre objecte públic a l’hora d’intentar establir un estatut professional que ens satisfés mínimament.

Ui, que difícil. A veure... Què s’entén popularment per censura? Un poder considera que s’ha d’enretirar quelcom determinat de l’espai públic, o que no hi ha d’arribar mai. Això és el que va passar a Figueres. Des de l’Ajuntament (un poder, concretament el de l’alcaldessa) es va considerar que aquella obra no tenia cabuda a l’espai públic que es trobava sota el seu domini. Igualment, sabem que l’encàrrec forma part de les indústries culturals. Jo rebo encàrrecs més o menys oberts per part d’institucions o comissaris. Els he de rebutjar si no m’asseguren llibertat total? Crec que no. S’ha de negociar, posar límits. Posaré un exemple. Si una institució em contracta perquè faci un treball sobre la comunitat, i la proposta que els faig, pel motiu que sigui, no la consideren adequada a la imatge de comunitat que tenien al pensament i em demanen que els faci una altra proposta, es tractaria de censura? M’estarien censurant? La institució té el poder i la meva subsistència depèn de les seves demandes. Els hauria de dir “o aquesta o res” i quedar-me sense feina? És la feina de l’artista una mena d’escola de martirologia? Quan es pot, s’ha de negociar. I quan no es pot, s’ha d’intentar incorporar aquesta impossibilitat a l’obra. Per aquest motiu, les institucions i el seu funcionament, molt sovint, acaben formant part de les meves obres, són un element més que entra en joc. El que vull dir és que em sembla que hi ha moltes més pràctiques censores a part de les que habitualment surten a la llum, que acostumen a ser només les explícites.

Sí, en la mateixa proporció que augmenten els deliris de veritat, ja sigui per part del poder o de diferents comunitats. Aquest fet no és nou. Quan vaig fer els projectes sobre el sistema financer ja em van arribar amenaces. D’això fa deu anys, i veiem que aquesta pràctica va en augment. No són pocs els creadors i les creadores que s’enfronten a aquestes conseqüències per fer la seva feina, però també afecta qualsevol persona amb presència o projecció pública. L’ull inquisidor domina l’espai públic, ens trobem en un moment en què l’escrutini dels significants emprats a les xarxes socials creix exponencialment...

Tot l’art és polític. Encara més: tot el que passa a l’espai públic és polític, inclús la intimitat és política, implica un posicionament ètic, es posa en joc políticament. L’ésser humà ha de pensar com relacionar-se amb l’entorn per poder existir, per això crec que tenim una existència política, hem de pensar la nostra forma de viure, construir una ètica. Però aquesta vida política no necessàriament ha de tenir cap mena de relació amb partits polítics, ideologies o comunitats, es tracta més aviat d’una problematització de l’existència, d’un qüestionament ètic. Trobo que és important diferenciar ètica de moral. La moral sempre és col·lectiva, et ve donada, forma part de l’esfera del dogma. En canvi l’ètica sempre és personal, cadascú s’ha de construir la seva, ja que és l’única manera de poder-te’n responsabilitzar, si no ens trobem a l’esfera de la moral i l’obediència. L’ètica és a la moral el que l’art és a la cultura.

Tinc diferents projectes. N’estic preparant un de nou per al Festival Escena Poblenou. Vaja, estic ja amb el segon projecte per a aquest festival, ja que el que tenia concebut i tancat, i que es deia Un evento público, va caure fa dues setmanes. Havia establert una col·laboració amb un servei dels que ofereix el Ministeri de Defensa, hi venien amb molta il·lusió, però la Jefatura del Estado fa pocs dies em va comunicar que se suspenia “hasta nueva orden”. També van anul·lar el que tenien previst per al 12 d’octubre. Aquell dia ho van anul·lar tot, per la situació de la pandèmia, i jo em vaig quedar sense obra. Així que estic amb el pla B, al cent per cent. Té a veure amb l’aclamació, com t’he comentat abans. També continuo repensant la qüestió de la identitat nacional, i alhora les de gènere. Com pot sospitar qualsevol que conegui la meva feina, les classificacions identitàries em semblen urgents de superar. En aquest sentit, estic treballant amb vista a la meva participació a la biennal Momentum de Noruega. D’aquí a un mes inauguro a Berlín un projecte que vaig fer durant el confinament, en relació amb les cures, però no des de la perspectiva dominant en el discurs actual. Tinc diverses idees al cap, però per resumir diria que el que totes tenen en comú és que analitzen l’Estat i que qüestionen els pilars i les creences que aquest necessita per sostenir-se.

És un tema delicat, perquè molta gent s’hi va implicar molt: els aplaudiments durant el confinament. A mi em xocava moltíssim que enmig de tot el que estava passant l’única reacció pública de la gent fos sortir a aclamar. També em preguntava si els aplaudiments eren un tema de classe social. En teoria s’aplaudia els sanitaris, però a mi sempre em feia la sensació que s’estaven aplaudint a ells mateixos. Alguna cosa d’això veig també en els aplaudiments en general. Tenim tan interioritzat el tema de l’aclamació que es fa molt difícil saber què hi ha al darrere. Per què els déus necessiten tant l’aclamació, ja sigui explícita o en forma de sacrifici? Quina és la relació entre l’aclamació i el poder? I entre l’aclamació i el poble? D’això va. La peça es titula La veu del poble i és molt senzilla: he convidat els veïns del Poblenou a fer l’aplaudiment més llarg de l’Estat. El rècord ara el té el Teatro Real de Madrid i és de 30 minuts. L’espectacle serà més el que passi fora de l’escenari que no pas a sobre.

Em sento propera a companyes i companys que formen part de l’escena de Barcelona, sí, igual que de la de Madrid i de la de l’Havana.