Els miralls de la comèdia

Si un veu, en una sola sessió, els dos episodis pilot de The office –la sèrie de la BBC creada per Ricky Gervais i Stephen Merchant– i The Office –la versió americana de la mateixa sèrie–, és com si fes, en menys d'una hora, un curset accelerat sobre les petites grans diferències entre la comèdia anglesa (en general) i l'americana: en la primera hi ha invenció de llenguatge, sentit de la crueltat, sofisticades modulacions d'una mirada entre cínica i nihilista i un substrat un mica Dickens. En la segona, es detecta un pols entre noves formes d'expressió (el mockumentary, la hiperrealitat) i motllos gastats per l'ús –la telecomèdia de sempre–, alguns ressons tradicionals –ecos de la guerra de sexes de les screwball comedies (la relació entre l'oficinista Jim i la recepcionista Pam)–, la reformulació de la figura central com a innocent immadur i un substrat bastant Capra (encara que no ho sembli al primer cop d'ull).

Entre les estrenes de la setmana, n'hi ha dues que permeten proposar exercicis semblants, orientats a extreure teories (parcials) sobre l'art de la comèdia: Un funeral de muerte, de Neil LaBute, i Anvil. El sueño de una banda de rock, de Sacha Gervasi.

La primera troba el seu mirall en la pel·lícula homònima de Frank Oz estrenada l'any 2007. La versió original d'Un funeral de muerte podia ser llegida com a ritual de reconciliació amb els seus orígens britànics per part de Frank Oz. La segona és un exercici de ventrilòquia: el blanc LaBute –que ha exposat en la seva obra teatral polèmiques opinions sobre els conflictes racials– proposa un exercici d'estil sobre la comèdia afroamericana plantejant-la com el perfecte negatiu (histèric, maldestre) d'un text que, en mans d'Oz, mantenia les formes parlant de morts, drogues i esquelets (gais) a l'armari d'un difunt.