Petits presents

Petits presents i jocs subtils és, segons Goethe, el que la coqueta Philine espera del seu xicot, i això és el que va oferir el debut liceista de Christine Schäfer, un enfilall de bellíssims moments que no van arribar a constituir cap regal gros.

El recital va començar impassible amb cinc cançons de l'op. 98a de Schumann, ben acompanyada per la calidesa del piano de Graham Johnson. Hi mancava la fabulació visionària i sobrava control emocional, però es feien evidents l'homogeneïtat, l'educació i delicadesa d'una veu petita, però destra a fer arribar ben lluny aquells matisos que creen la sensació d'íntima confidencialitat que el gènere reclama.

L'espontaneïtat de dotze cançons de Brahms va semblar més adient al tarannà de la soprano alemanya i el recital es va il·luminar fins a assolir el punt de l'excel·lència en l'esmentada Philine i en les quatre Cançons de Mignon dels Goethe lieder de Hugo Wolf, especialment en la sobirana Coneixes el país on floreixen els llimoners.

Christine Schäfer hi va imposar de manera categòrica l'essència vienesa d'un estil perfeccionat amb professors com Sena Jurinac o Dietrich Fischer-Dieskau, d'una sofisticació i un aprofundiment disfressats d'empatia i naturalitat i d'un antidivisme que els passionals confonen amb un escreix de reserva.

Graham Johnson, mestre de mestres que al Gran Teatre del Liceu ha acompanyat Margaret Price, Felicity Lott i Ann Murray, va establir càtedra un altre cop.

Pocs pianistes eleven, sostenen i equilibren el cant amb la mateixa precisió, creen tantes correspondències i sobresurten només quan pertoca.