la crònica
Cambrils, república de la poesia
Cada primer divendres de mes, de novembre a juny, aquest municipi es converteix en l'amfitrió de lectures de poesia a càrrec de poetes de la primera lliga espanyola
Cada primer divendres de mes, des del novembre fins al juny, el període lectiu d'un curs universitari, Cambrils es converteix en la població amfitriona d'unes lectures de poesia que tenen com a protagonistes poetes de la primera lliga espanyola, serveixi el símil futbolístic tan adient en aquestes dates mundialistes.
Aquesta iniciativa la devem a l'Aula de Poesia de l'Antena del Coneixement de la URV que dirigeix el catedràtic i poeta Ramón García Mateos. Amb un eclecticisme mesurat pel seu gust, García Mateos ha actuat com a programador i divulgador de la paraula lírica i ha fet que Cambrils esdevingui un important vèrtex de la cultura estatal, encara que soni pretensiós.
Durant aquest segon any de l'Aula, ens han visitat, al novembre, Joaquim Carbonell, que va venir en substitució de José Antonio Labordeta, per qüestions de salut. El cantautor aragonès, amb el permís de Paco Ibáñez, és qui millor i més extensament ha adaptat les cançons del mític Georges Brassens al castellà. El seu recital de música i paraules maridades va omplir el recinte d'un públic molt més nombrós que quan es tracta d'enfrontar-se a la paraula nua del poeta.
Al desembre va venir David Castillo, amb la seva poesia urbana, d'un jo que es frega en la realitat amb una força crua, exempta de metàfores. Recordem poemes de caire polític, fruit de l'home que està en la primera línia de l'enfrontament social amb el desig d'un sentit ètic i una memòria que no vol ser traïda.
Al gener ens va visitar l'escriptor segovià Ignacio Sanz, un pou de coneixement pràctic, joiós, substancial de la poesia oral de caire popular. Amb els recursos del joglar que encara va per camins i places –ara auditoris i aules dels instituts–, Sanz va captivar-nos amb la paraula viva del melodrama i l'enginy, amb una imatgeria plena de color, amb una veu ben modulada, aquella que té la clau per obrir-nos el cor de les sintonies de les arrels del poble.
Al febrer, Àlex Susanna ens explicava com el poema és un temps detingut, un rescat de l'ofec de viure. La seva poesia, propera a l'experiència de la quotidianitat, és la pausa de sentiment i reflexió, que dóna sentit a la insondable ignorància de l'home.
El mes de març va ser per Antonio Carvajal, el mestre de la forma poètica, el mestre de la metàfora, el mestre de la dicció que flueix en una obra que el confirma en la idea de què l'ètica i l'estètica són les dues cares de la mateixa moneda del poema.
A l'abril, Javier Peñas Navarro ens va fer la presentació del seu últim llibre No te enamores del hijo de un ferroviario, un poemari al voltant del tren, com a experiència pròpia del viatger que n'ha fet un gran ús i com a símbol de l'inestable que busca la transcendència en un sentit cristià de la vida.
Luis Alberto de Cuenca va arribar al maig, impecable com a consol abstemi de la poesia, amb una elegància personal continuada en una lectura inèdita del seu últim llibre que publicarà Visor a l'estiu.
Francesc Parcerisas, flamejant de passió a l'hora d'explicar el gran plaer d'escriure poemes, ens va deixar un rastre de llum i didactisme.
Fora d'aquesta programació, el mes d'abril, el mes més cruel, tal com deia T.S. Eliot, amb voluntat de fer sortir els versos al carrer, ens van visitar també Alexis Díaz-Pimienta, un improvisador fantàstic, Enric Casasses, Luis Felipe Comendador, Jordi Cervera, Juan López-Carrillo, Robert Benaiges, Josep Igual i un seguit de poetes més o menys coneguts que es van afegir a la celebració de la paraula lírica, als homenatges i als concerts, i van fer de Cambrils la capital de la república de la poesia.
Quants d'aquests poetes, ens preguntem, hauran rebut la vila marinera en el seu imaginari, per veure-la sorgir en els seus versos futurs? Estic segur que així s'esdevindrà i serà molt interessant de poder comprovar-ho.