Llibres
JOSEP M. HERNÁNDEZ RIPOLL
Novel·lista i periodista
“Tinc poc a perdre”
Josep Maria Hernández Ripoll, en molts àmbits més conegut com a Txusqui, és un veterà periodista musical. Sempre ha escrit, ja des de l’escola. Com a professional, milers d’articles, guions de televisió i alguns llibres. El 2016 va debutar en novel·la negra amb La sonrisa helada, protagonitzada pel detectiu privat Simón Prisco. Amb el segon lliurament de la sèrie de Prisco, La mort del rei Gaspar, que ha publicat Brau, va guanyar la tercera edició del premi Empordà de novel·la.
Nit de Reis de l’any 2000. Pol Satí, un jove cantautor que ha triomfat amb un sol tema, un noi tan encantador per a les fans com odiós per als que s’hi relacionen, mor d’un suposat atac de cor fent de rei Gaspar en la cavalcada municipal. Prisco es farà càrrec de la investigació, a través de la qual Hernández Ripoll ens mostra, de punta a punta, la Barcelona (i Collbató) de l’època i radiografia el sector musical que tan bé coneix.
‘La mort del rei Gaspar’ parteix d’una experiència com a patge reial?
A l’inrevés. Primer va sorgir la pregunta de com es podria matar el rei Gaspar en plena cavalcada sense que ningú se n’adonés. Després de donar-hi moltes voltes, vaig esbrinar com es podia fer. No va ser fàcil. Però encara em faltava saber si era factible... Així que vaig demanar a la gent de l’Ajuntament de Barcelona que m’hi deixessin participar i, molt amablement, em van permetre fer de patge del rei ros. Em vaig posar el turbant, la capa i els pantalons bombatxos i, apa, a fer treball de camp. Ara, que quedi clar, jo no vaig matar ningú. Però de poder, es pot.
I com va anar?
Va ser fantàstic. Milers i milers de criatures cridant mentre em lliuraven les cartes. Una experiència inoblidable afegida al fet que vaig poder comprovar que la trama prevista tenia solidesa per ser veritat, que no era inversemblant.
A finals del 2016 va publicar ‘La sonrisa helada’, primera aventura de Simón Prisco. ‘La mort del rei Gaspar’, quan la va escriure?
Vaig començar a escriure-la dos o tres mesos després que sortís La sonrisa helada. La primera entrega em va servir de trampolí per animar-me a passar aquesta segona al paper.
Com que hi ha canvi de llengua, la va redactar en castellà i la va traduir?
No. La vaig escriure directament en català, com em va suggerir una agent literària que tenia aleshores. Va ser efímera, però, perquè poc després va abandonar aquest sector tan complicat per dedicar-se a coses més rendibles. Em va costar una mica agafar el to del protagonista en català, però em sembla que ho he aconseguit prou bé. De fet, m’han donat un premi. I això m’enorgulleix.
Parlant d’això, tal com està de saturat el mercat editorial, sovint cal guanyar algun premi per poder publicar, oi?
Publicar és una tasca titànica si no ets un primera espasa o un autor reconegut. Per això el premi ha estat una benedicció que m’ha estalviat el viacrucis d’anar picant portes, d’editorial en editorial. Aquest és el motiu principal de per què no vaig començar a escriure la segona aventura d’en Prisco fins que no vaig tenir la primera a les mans, ja editada.
Per cert, d’on surt el nom de Prisco?
A mi els noms dels personatges em surten d’una manera molt natural, espontània. I en Simón Prisco és el millor exemple. El vaig trobar molt convincent i cacofònic. I el cognom funciona sol... Després vaig investigar i resulta que, al segle III, Prisco era un membre de la guàrdia pretoriana durant el regnat de Gordiano III. També et puc dir que és un cognom estès en algunes zones d’Itàlia i que a l’Estat espanyol hi ha una petita comunitat Prisco al poble de Consuegra, província de Toledo. Curiós, no?
Sobretot el nom del poble... Però seguint amb els noms, n’hi ha de reals, com ara de restaurants, programes de televisió i de persona, però, en canvi, en maquilla alguns, com ara Ramon Muntaner, delegat territorial de la SGAE, que passa a ser Anton Balmes. Per què?
Els personatges que intervenen en la trama tots pertanyen a la ficció. Una altra cosa són els que s’utilitzen de referència. Aquells que parlen, que tenen diàlegs, que interactuen entre ells, no els puc convertir en retrats més o menys afortunats de gent real. Només ho he fet en un cas, el d’una persona de Collbató que va morir fa un temps i a la qual he volgut retre homenatge.
S’ha inspirat en gent real, doncs?
Mai saps d’on surt la inspiració. Els personatges me’ls imagino, els poso nom i després intento trobar-los una personalitat, un tret diferencial. Diguem-ne que sí, que és probable, però la realitat i la ficció no es corresponen. Els personatges del llibre no són un doble de gent real.
El crític musical Quim Colom tampoc?
No, no és real. Només faltaria! La fauna de crítics musicals és molt variada i n’hi ha de tota mena i nivell. Amb en Quim Colom volia fer una mena de boutade, ja que, en realitat, el crític i el lloro són la mateixa persona. Com un desdoblament de personalitat en què es mostren les dues cares de la professió. També es pot entendre com una paròdia d’aquells crítics que segueixen fil per randa les pautes d’una bíblia, que en aquest cas serien les revistes musicals anglosaxones de referència.
El millor crític musical només ho pot ser un lloro, com el Batuta?
Si tens l’oïda absoluta com ell, o com era el cas d’en Mozart, tens molts números, sí. Però en una crítica musical existeixen altres elements més enllà de les partitures, la tècnica instrumental o l’afinació. En la posada en escena, la sincronia amb el públic i les sensacions que desperta el xou, en aquests casos, que són importantíssims, el Batuta fa curt.
L’obra està plena de referents de tota mena. En especial de musicals, suposo que pel seu vessant de periodista musical des de fa molts anys...
En Prisco i jo formem part d’una generació que ha crescut envoltada de referències musicals. Musicals, literàries, cinematogràfiques... Però les musicals són bàsiques. A les discos i les festes, amb les radiofórmules, els primers cassets, els singles, els elapés, l’arribada dels CD... L’evolució i la proliferació de les sales de concerts, la irrupció de Barcelona dins del circ internacional del rock... Crec que la música, les cançons, és una part molt important de la nostra existència. Una llibretera em deia l’altre dia que La mort del rei Gaspar és un llibre amb banda sonora. Com la vida mateixa. I en aquesta banda sonora, fins i tot hi ha un tema original que té un pes important en la trama. Un tema que s’ha fet realitat gràcies al fet que el cantautor Dani Flaco li ha posat música. Qui la vulgui escoltar, ho pot fer al YouTube.
És el tema amb què triomfa Pol Satí, la víctima a la novel·la, oi? ‘El problema de Houston’. Està bé tenir una banda sonora ‘original’, pròpia...
Escriure la lletra d’una cançó de novel·la, amb els paràmetres i condicionants que imposa el relat, és una cirera massa llaminera per no fer el pas de posar-li música. Una opció que és com donar-li vida, amb la qual el tema surt de les pàgines del llibre per volar sol. Fa un parell d’anys que en vam parlar, el Dani Flaco i jo, un dia que va venir a dinar a casa. I quan el llibre ja tenia data d’edició, es va posar a l’obra. El resultat té gràcia, és fàcil d’escoltar i s’enganxa, amb aire de rockabilly... Si algun dia el virus ens permet fer una presentació com cal, en Dani la cantarà en directe, això segur.
Com veu el món de la música, ara?
La veritat és que el veig com sempre. Potser una mica més inflat. Abans es venien discos, ara es venen cançons. Abans havies de sortir en pantalla per fer-te veure; ara, amb les xarxes socials, qui no et veu és perquè no vol. Conclusió, els que dominen els altaveus s’ho mengen tot i els que no entren en aquests cercles han de picar pedra fins a l’extenuació. Com sempre. La vida continua igual, però ara és tot molt més escandalós i, sobretot, molt més ràpid i fugaç. Ara tot va a una velocitat tan endimoniada que costa de seguir.
La víctima que posa en marxa la trama, Pol Satí, és un “producte” com tants d’altres, que vampiritza el seu entorn...
A en Pol Satí li sona la flauta per casualitat. Això forma part de la contradicció, un concepte present al llarg de tota la història. És una batalla ancestral: la sort versus el talent. Amb això no vull dir que aquells que triomfen no tenen talent, sinó que no tothom que triomfa en té. Com també hi ha molts músics amb talent que no triomfen. Ningú controla la fórmula de l’èxit... Aquest és un dels grans secrets de tota mena d’art.
Simón Prisco, amb ajudes, però se’n surt de tots els merders. Ara bé, en una baralla perd, no beu alcohol, ni fuma, va en escúter... No té gaire de detectiu clàssic.
Els clàssics són els clàssics. La Barcelona de finals del segle XX no és igual que la Nord-amèrica dels anys quaranta, del blanc i negre. De fet, no s’assemblen gens. Un dels paràmetres en la construcció de Simón Prisco com a personatge és que havia de ser un paio mediterrani. Una persona que ha sofert un ensurt físic en la frontera dels quaranta, que es veu obligat a deixar tots els vicis per instal·lar-se de nou a la ciutat i començar una nova vida, deixar de ser un nòmada per convertir-se en sedentari. Sap que s’ha de cuidar i es cuida... Aquest és el seu objectiu. Des d’aquest prisma, és clar que Prisco mai s’entendrà amb, per exemple, Philip Marlowe.
I de vostè té gaire cosa?
Em fa molta gràcia la gent que diu que soc jo. Es nota que no em coneixen.
No ho afirmo, només ho pregunto...
Ell és poc més gran, vam viure la mateixa època, potser anàvem als mateixos locals, a les mateixes festes universitàries o a les mateixes manifestacions... Tenim en comú el moment històric, haver-nos fet grans en el postfranquisme, amb l’esclat de la Barcelona més oberta i divertida. I això és molt determinant.
Tota l’obra està recorreguda per un to gairebé de sainet. És novel·la negra, sí, amb morts, investigacions, vigilàncies, pallisses, deduccions, crítica social..., però amb força girs humorístics.
Sí que es pot dir que en la meva manera d’escriure hi ha una propensió a la caricatura. I que l’humor és una constant en la narració. No entenc per què no es pot escriure de morts, d’assassinats, d’investigacions amb una bona dosi de sentit de l’humor. De sarcasme. Fins i tot, de sornegueria. Per això em costen els nòrdics, amb personatges turmentats, tancats en ells mateixos, depressius... La meva mare sempre deia de mi: “Aquest xaval es riu del mort i de qui el vetlla.” És part de la meva personalitat. Això sí, sempre intento que l’humor sigui elegant. Detesto l’humor barroer.
I per què està ambientada el 2000? Li interessa l’època per algun motiu?
El primer títol està ambientat el 1999. Vaig triar aquest any perquè m’interessava agafar com a referència el canvi del mil·lenni. El pas de les pessetes als euros, la revolució tecnològica que ens venia a sobre i que en dues dècades ha marcat la nostra manera d’entendre la vida, de treballar, de relacionar-nos. Per seguir la sèrie, la segona l’he ambientat el gener del 2000, quan ens acabava de passar l’ensurt del col·lapse informàtic que aleshores es preveia. Crec que ambientant-les en aquest moment crucial fa que tothom que les llegeix es recordi de què feia i com estava en aquells temps. Una mica de nostàlgia per part dels que ja comencem a arribar a una certa edat.
Ha publicat llibres infantils amb èxit, com ara ‘Contes de tots colors’, però amb la novel·la negra ja sap on s’està ficant?
La novel·la negra m’ha interessat des de jovenet. I amb els llibres de Carvalho vaig arribar a l’èxtasi. Encara tinc Vázquez Montalbán com un dels meus principals referents. Aleshores ja em plantejava que un dia escriuria una novel·la negra, però ho vaig anar ajornant perquè m’he passat mitja vida anant de les redaccions dels diaris als platós televisius, passant per les sales de concerts. Quan vaig tenir l’oportunitat, no ho vaig dubtar. I hi continuo. A aquestes alçades de la pel·lícula, dedicant-me a la novel·la negra tinc poc a perdre i molt a guanyar.
Parlem una mica de la cuina creativa. Com escriu? Prepara un esquema previ?
Ho concebo en dues fases. Primer es tracta de tenir clara la trama. Podríem dir que es fabrica com un túnel, has de tenir un principi i un final i, a partir d’aquí, perforar cap al centre, fins que les dues línies es troben en un punt que es converteix en el nus d’unió, en allò que fa que la història tingui una raó de ser. Això es tradueix en un esquelet en què es van desenvolupant totes les escenes, es van succeint els personatges i les situacions. Com un esquema ampliat. Un cop enllestit, comença la fase d’escriptura. Aleshores poses la màquina a funcionar i, apa!, a tancar-se a l’estudi i a seguir una rutina de vuit hores al dia en què hi ha moments molt afortunats i d’altres en què t’emprenyes amb tu mateix perquè les coses no surten com haurien de sortir.
Està treballant en el nou Simón Prisco?
Ja estic en fase d’escriptura de la tercera entrega, sí. I torna a ser en català. I m’agrada, que sigui així. És una història diferent, ubicada entre l’estiu i la tardor del 2001, tant pel concepte del cas que ha d’investigar com en l’estructura narrativa. I també hi ha un Prisco 4 en fase embrionària... Però encara és massa d’hora per donar-ne detalls.
Fa l’efecte que s’ho ha passat molt bé creant ‘La mort del rei Gaspar’... En general, s’ho passa bé escrivint?
Escriure, per a mi, és una cosa natural. Ho he fet des que al col·legi participava en concursos de redaccions. M’he passat la vida escrivint, en un format o un altre, però escrivint. Si m’ho he passat bé? És com tot, a estones sí, a estones no tant. No soc gaire d’emprenyar-me, més aviat al contrari, però quan t’agafa una pájara, com diuen els ciclistes, i no avances tant com voldries, has de trobar un sistema per calmar els ànims, per temperar els nervis... Un sistema que no estic disposat a explicar. [Riu]
Amb música, millor
Josep Maria Hernández Ripoll (Barcelona, 1958) va començar a treballar al Diari de Barcelona amb només 19 anys. Va treballar gairebé trenta anys com a periodista de música a l’Avui –hi va dirigir la primera etapa del suplement Rock&Clàssic– i també va col·laborar a ràdios i revistes. Com a guionista de TV ha treballat en programes com ara La Marató, Sputnik, Avisa’ns quan arribi el 2000, Zona V... Amb Aro Sainz de la Maza va publicar dues recopilacions de contes infantils: Contes de tots colors i Tot un món de contes. També és autor de BarnaSants. Barricades de cançons, publicat pel vintè aniversari del festival.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.