Arts escèniques
Cesc Gay
Autor i director de teatre i cinema
“Escric teatre en un to d’humor que no sé fer en cine”
La família és allà on pertanys, d’on vens, el que t’arrela al món, i pots fer-ne tot tipus de gèneres
Cesc Gay (Barcelona, 1967) ha driblat la pandèmia en el cinema i el teatre: va acabar el rodatge de Sentimental al març, just abans del confinament, i estrena avui dins el Temporada Alta la seva segona obra, 53 diumenges, el mateix dia que reobre el Teatre Municipal de Girona després del tancament cultural. No és que la Covid-19 no l’hagi afectat: els cinemes catalans van abaixar persianes el 30 d’octubre, dia de l’estrena de Sentimental (adaptació de la seva primera obra de teatre, Els veïns de dalt), però, com diu ell mateix, és dels que veu el teatre “mig ple”. La bona notícia, més enllà de la pandèmia, és que un dels cineastes catalans més reconeguts i premiats ha agafat gust al teatre i ha trobat la seva pròpia veu. 53 diumenges, protagonitzada per Pere Arquillué, Àgata Roca, Marta Marco i Lluís Villanueva, es representa entre avui i diumenge a Girona, i a partir del 3 de desembre farà temporada al Teatre Romea de Barcelona.
Com ha afectat el projecte la pandèmia?
Vam tenir un positiu en l’equip, vam haver de parar. Hem anat trampejant les adversitats que el virus ens posa a tothom, cadascú en la seva professió. Ens feia il·lusió aquest projecte i quedar-te a casa és com dir que no vols fer-ho. Hem assumit que hi ha riscos i adversitats, però ens agrada fer això, i aquests dies ens ho anem repetint per no caure en el desànim de veure el teatre mig buit. O mig ple! El pots veure com vulguis. Jo sento que la gent té ganes de sortir, aquest desembre serà un mes molt dinàmic, i el teatre i el cinema se’n beneficiaran.
‘Els veïns de dalt’ va néixer com un guió. ‘53 diumenges’, també?
53 diumenges ja neix del fet que m’ho vaig passar bé, era la meva primera experiència en el món del teatre i m’ho vaig passar molt bé escrivint i fent-la, i a més va funcionar. No ens enganyem, si hagués estat un fracàs, no sé si hauria tornat a tenir ànims. La nostra professió s’alimenta, per bé o per malament, dels èxits i els fracassos, i Els veïns de dalt em va donar molta empenta, confiança, i va quedar un vincle amb el Pere Arquillué de voler tornar a treballar junts... I així va ser, amb temps, amb tota la calma. Potser en cinema i el món audiovisual, que és més el meu ofici, necessito tenir una sèrie de tempos i agendes, i anar quadrant-ho amb la productora; és com una cosa més empresarial. En teatre vaig pensar que si tardo un any, dos o deu, no passa res. I l’any passat em vaig inspirar i em vaig posar a escriure.
Quina va ser la inspiració?
En aquest cas van ser les ganes de tornar a escriure des de la comèdia, que és el tipus de teatre que més m’agrada i en què em sento més còmode treballant. I després també perquè m’he adonat que quan escric teatre ho faig en un to de comèdia i humor amb què no sé escriure en cinema. Per això em sembla que he decidit seguir escrivint teatre, també, em surt una part meva d’escriptor que no coneixia. Hi ha humor en les meves pel·lícules, però no d’una forma tan clara o directa. Llavors, vas a buscar el conflicte, i a partir d’aquí, fer-ne una peça, posar a jugar-hi uns personatges.
Per què tres germans com a protagonistes?
En el món dels germans hi ha un tipus de conflicte que em va semblar molt interessant per ficar-m’hi. De vegades ve de molt lluny, de quan som petits, no som conscients del que arribem a acumular. I va agafant formes diferents dins l’estructura d’una família. Buscava una mica l’absurd, l’obra està basada en això. Tenen un tema més seriós, es reuneixen per parlar del seu pare, però a partir d’aquí arrenquen unes discussions absurdes. Els germans són el Pere Arquillué, la Marta Marco i el Lluís Villanueva. Després hi ha un quart personatge, el de l’Àgata Roca, que és la dona del Pere, fan la trobada a casa seva.
A més d’absurda, quin altre adjectiu posaria a l’obra?
És una comèdia molt àcida, però és amable. L’obra El veïns... tenia una mica més d’amargor, i la pel·lícula, encara més. No deixava de ser una baralla d’un matrimoni. I aquesta és més lleugera, més burgesa. Tot i el que s’arriben a dir, juguen a això que fan les famílies que sembla que al final no ha passat res, i acaben asseguts junts el dia de Nadal. Aquest tipus d’humor és molt interessant.
Els matrimonis duren el que duren, però els germans són per sempre...
Exacte, Marta Marco diu que parlin i després no s’han de veure més, i el germà li contesta: “Fins Nadal, vols dir, no?” Estàs unit, els llaços són per sempre, encara que hi ha famílies que es trenquen i no es tornen a veure. Però no és el normal.
La família dona per a tots els gèneres: comèdia, drama, tragèdia, ‘thriller’...?
Sí, la família és inabastable. Tot el que parteixi del que és relacional dona molt de si, com els veïns i els amics, tot i que són més volàtils; però la família és allà on pertanys, d’on vens, no només els que ara t’envolten i estan vius, també els avantpassats. La família és el que t’arrela en aquest món, i, és clar, pots fer-ne el que vulguis, tot tipus de gèneres.
Hi ha algun cineasta o dramaturg que li interessi especialment en aquest tema?
Per parlar de cineastes, les pel·lícules de Woody Allen són possiblement les que més he disfrutat. Després he estat molt fan, durant anys, potser ara no tant, de les pel·lícules d’Éric Rohmer, que també transitava per aquests tipus de família, entre germans, la parella... En teatre no ho sé, no et sabria concretar ara.
Com està anant ‘Sentimental’, que acaba d’arribar als cinemes catalans?
El que sabem és que a Espanya ha anat molt bé, ha estat fins i tot al capdavant del rànquing, cosa increïble. És una pel·lícula que ha entrat bé, és curta, una comèdia, agrada a gent molt diferent... A Catalunya va començar dilluns en molt poques sales, avui [dimecres] n’obren unes quantes més i divendres ja estaran tots els cinemes oberts. És una pel·lícula que va sola, és la sensació que tinc. L’avantatge d’estrenar ara i crec que mínimament l’hem encertat, és que estem sols, no hem de competir amb gairebé ningú, i això ens ha donat un espai. Perquè després serà una sagnia, hi ha molts títols que estan esperant. I no em donaran una sala a mi en comptes de James Bond, per dir alguna cosa.
Durant el confinament va dir que veu pel·lícules en família cada dia. Ho ha continuat fent?
Les plataformes són les grans triomfadores de la pandèmia. Si abans ja s’havien instal·lat entre nosaltres, ara ja formen part de la vida de qualsevol família. Sí que al principi o per moments ho comparteixes més, i després és veritat que entre els ordinadors, els portàtils, els iPads..., molts cops arribes a casa i cadascú està al seu espai mirant el que vol. Cada vegada s’assembla més a l’hàbit de la lectura, penso, és individual i cadascú mira el que vol.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.