“Algun dia les pintures murals han de tornar aquí, al seu lloc”

Fa exactament cent anys que van sortir de la Vall de Boí unes mules carregades amb les pintures murals de les seves esglésies. La Junta de Museus n’havia promogut l’arrencada i el trasllat a Barcelona en el marc d’una gran campanya de salvaguarda del patrimoni romànic del Pirineu, que va durar del 1919 al 1923. El Museu d’Art de Catalunya, embrió de l’actual MNAC, va ser el destí de 400 m² de frescos separats de les arquitectures per a les quals havien estat creats.

A la Vall de Boí, el rector i els veïns van oposar-se a aquesta operació gestada amb la millor de les intencions: impedir l’espoli que s’estava perpetrant a tot el territori i que estava provocant l’emigració d’obres d’art catalanes als Estats Units. Al llarg d’aquests cents anys, la gent de la Vall de Boí no ha deixat de sospirar per tornar a veure les pintures als seus espais. “El desig es manté avui. Els habitants se les senten seves i les volen aquí. I tenen raó: algun dia han de tornar-hi perquè és el seu lloc”, diu l’alcaldessa, Sònia Bruguera. De moment no ha presentat una reclamació formal, però avisa que ho farà. “Ens hi hem de posar. És una idea que no podem abandonar. Ens hem d’asseure amb el MNAC i parlar-ne.”

Les rèpliques han estat l’opció per recrear aquests interiors que van quedar despullats. I les noves tecnologies han obert noves possibilitats. Sant Climent de Taüll va estrenar el 2013 una iniciativa pionera: un videomapping que transporta el visitant a la decoració primigènia de l’església, molt més enllà de les parts conservades al MNAC, amb el Crist en majestat (el famós Pantocràtor de Taüll) com a gran icona de l’art medieval català. “Estem molt satisfets del videomapping, però més meravellós seria recuperar les obres autèntiques”, rebla l’alcaldessa.

Bruguera admet que els reptes de seguretat, conservació i exhibició de les pintures murals a les esglésies són un tema complex, “però no impossible”. Els experts ho han desaconsellat sempre. Quan van ser arrencades dels murs van ser traspassades a tela i es van adherir a uns nous suports que reprodueixen l’arquitectura dels temples: els absis, els arcs... És el mateix mètode que es va seguir en el rescat in extremis de les pintures murals del monestir de Sixena després de l’incendi que hi va haver el 1936. Disputes polítiques i judicials a part, tècnicament es veu com un risc la reintegració dels antics frescos als continents d’on procedeixen. Alguns intents que s’han fet han perjudicat les obres.

Però el debat va molt més enllà. Posa en qüestió la mateixa raó de ser dels museus. En el cas del MNAC, la institució artística amb la millor col·lecció de pintura mural romànica del món, atendre les devolucions comportaria buidar-lo dels seus tresors.