El negoci es troba en la compra de drets d’autor

Es calcula que, a finals d’aquest any 2020, els usuaris que escolten música en plataformes com ara Spotify, Deezer, Amazon o Apple se situaran a prop dels 450 milions, enfront dels 390 milions de finals del 2019. La pandèmia no només ha augmentat la funció de les plataformes audiovisuals –Netflix, HBO, Amazon i Filmin–, sinó que també ha tingut una gran repercussió en l’univers musical, fins al punt que alguns economistes creuen que la crisi que envoltava el món musical amb la davallada dràstica de les vendes de CD s’ha pogut superar amb el tràfic dels drets d’autor. En aquesta nova era de les plataformes, la gran gallina dels ous d’or radica a intentar adquirir drets musicals allà on es pugui. Tot va començar quan els hereus de Michael Jackson van vendre els drets de la seva música per una quantitat elevadíssima. Més tard, va venir la venda, el 2016, dels drets de The Beatles, que durant molt de temps van resistir-se a entrar en algunes plataformes, com ara Spotify. Fleetwood Mac i Stevie Nicks van cedir una part del seu catàleg a l’editor musical Primary Wive. Fa poc, Hipgnosis Songs Fund va comprar totes les cançons de George Benson, Mariah Carey i B-52’s. Totes aquestes operacions van quedar mig amagades fins que el tema dels beneficis que podia generar l’adquisició de drets d’autors musicals es va disparar a partir de la notícia que Bob Dylan havia venut les més de 600 cançons que formen el seu corpus musical a l’empresa Universal Music Group, filial de la francesa Vivendi. El catàleg de Dylan ocupa 60 anys de carrera musical i prop de 6.000 covers fets per diversos artistes de les seves cançons més populars. Bob Dylan s’haurà convertit en la gallina dels ous d’or de la UMG, que és conscient que l’adquisició dels seus drets comporta poder controlar un dels cantants de qui s’han fet més versions.

El tema Dylan, anunciat el passat dimarts per The New York Times, ha creat una certa polèmica sobre la quantitat que UMG hauria pagat pels drets i sobre la fortuna del cantant. També ha servit per especular si aquest fet suposava la fi del Never Ending Tour, en què cada any feia, per tot el món, una mitjana de 100 concerts. Aquesta xifra implicava que Dylan estava nou mesos a la carretera i només tres mesos –entre novembre i febrer– a la seva residència. Ara, als 79 anys, algunes coses poden canviar. Resulta evident que el contracte amb Dylan accelerarà el paper que les empreses que controlen els drets d’autors tindran en el món de la música. Fa uns anys, després de la crisi dels CD, el negoci s’havia traslladat al món dels concerts. Les plataformes servien per popularitzar alguns temes, però les gires que els grups musicals feien després de vendre un disc eren un factor clau dels seus ingressos. Es pot esperar que els concerts tornin amb força després de la Covid, però queda clar que el negoci fonamental es troba en com controlar els drets de les plataformes, en la difusió de la música en el canal que sigui, en les cançons presents en els audiovisuals i en la gestió de totes les operacions de marxandatge. Els CD corren el risc de passar ràpidament a la història i passar a ser substituïts per uns vinils que han passat a tenir una funció merament testimonial. Bob Dylan va treure, el passat mes de juny, Rough and Rowdy Ways en un doble vinil. L’edició és una peça per a col·leccionistes. Abans, els temes principals de l’àlbum van anar difonent-se progressivament a les xarxes, començat per Murder Most Foul, que es podia escoltar des del març. La persona que comprava el disc no s’enfrontava a cap novetat, l’únic que comptava era la possibilitat de tenir-lo en la col·lecció, però els col·leccionistes són minoria enfront dels grans consumidors de plataformes.