Crítica
cinema
Neta i polida
Aquesta pel·lícula es pot veure de dues maneres. En la primera, tracta temes de gran humanitat, és sensible i poètica, i proposa una visió de la vida reconfortant, on tot acaba recuperant el lloc que li correspon. En la segona, seria més aviat una mena de fotonovel·la disfressada de crònica dels sentiments, un melodrama dels de sempre però despullat de la força del gènere i abordat amb un excés de pulcritud que acaba portant-lo cap a l'academicisme.
Depèn de cada espectador escollir una d'aquestes dues opcions, però si voleu saber-ho aquest crític s'inclina clarament per la segona: Madres & hijas –com ja feia la pel·lícula anterior de García, Nou vides– recorre al subgènere de les vides creuades per fer que tot quadri, que no quedi ni un mil·límetre d'espai per a la intervenció de l'espectador.
Hauríem d'explicar la part final per demostrar encara una altra cosa: que Madres & hijas proposa un univers femení on els comportaments convencionals tenen sempre premi i la dissidència es paga cara. Però això seria el mateix que parlar de l'estil: net i polit, tan educat que gairebé mai s'alça la veu ni el to, tampoc va més enllà d'una planificació quadriculada, sense vida, i d'una distribució de les escenes tan ordenada com repetitiva, malgrat la seva aparença fragmentada. Al final veiem els crèdits i ho entenem tot: produïda per Alejandro González Iñárritu, Madres & hijas forma part d'aquest projecte, engegat per ell mateix i uns quants més, segons el qual el món és un puzle enigmàtic al qual únicament el cinema pot salvar del caos. ¿Però no havíem quedat que les pel·lícules eren per fer-nos pensar, no per impartir doctrina?