Pioner del disseny

Josep Pla-Narbona, mort diumenge als 92 anys, arrufava el nas quan li deien “artista”, però indiscutiblement en va ser i de disciplines diverses. Gravador, escultor, pintor “i, per sobre de tot, dibuixant”, exclamava. Polièdric, sí, però la seva faceta més reconeguda va ser la de dissenyador gràfic per haver-ne estat un pioner a Catalunya i a tot l’Estat als anys cinquanta, seixanta i setanta.

Nascut a Barcelona el 1928 i veí de Sant Cugat des dels vuitanta, la seva vida va estar marcada per múltiples infortunis. De petit va quedar orfe de pare i mare; de gran, va patir una forta sotragada emocional. I la joventut, és clar, minada per l’asfíxia franquista que va trampejar sortint a fora. París va ser una experiència clau per forjar el seu llenguatge esquitxat de surrealisme. Hi va viure entre el 1956 i el 1958. Només tornar a Barcelona va obrir el seu propi estudi, d’on van anar brotant els seus renovadors dissenys; els més destacats, els que va fer per a la indústria farmacèutica, la capçalera del diari Tele/eXpres i cartells icònics com el teatral de la Ronda de mort a Sinera. Els èxits internacionals es van anar encadenant i un moment àlgid va ser quan el Moma de Nova York el va incorporar a les seves col·leccions de gravat, el 1972.

“He sigut sempre un creador perfeccionista. Quan havia de contractar algú per a l’estudi, sempre li feia fer un oval a mà. Tots fracassaven, és clar. Avui, amb les noves tecnologies, aquest do ha quedat desvirtuat. Tot ha canviat, sí, però al creador no hi ha cap màquina que el pugui substituir”, deia.

Activista

També va practicar l’activisme del disseny per dignificar la professió. Va ser el fundador i el primer president dels grafistes del FAD, des d’on va instaurar els reputats premis Laus. I va presidir l’Alliance Graphique Internationale a Espanya durant més de quaranta anys. Com a docent de l’escola Massana, va formar diverses generacions de dissenyadors que el reconeixen com el seu mestre. El 2004 va rebre el Premio Nacional de Diseño. I, finalment, el 2019 la Generalitat li va penjar la Creu de Sant Jordi.

Els pinzells els va agafar tard, a mitjan setanta, però acabarien sent la seva principal dedicació. “No podria pintar sense un sentit dramàtic”, sostenia el 2012, un any feliç perquè el Cercle Artístic de Sant Lluc li va organitzar una exposició i li va lliurar la medalla d’or de l’entitat. Hauria agraït que algun museu li fes una antològica que connectés totes les seves facetes creatives, però no va sorgir, i això que va fer una gran donació de la seva obra gràfica al Museu del Disseny el 2013. “He sigut discret i pencaire. Em sento una persona afortunada perquè hi ha hagut alguna gent que s’ha cregut que era un geni. He sigut poc polític. Soc català d’essència, però mai m’he afiliat a cap partit. Això, segurament, m’ha apartat d’una certa glòria.”

No estava ressentit. El reconfortava el record d’aventures com l’editorial que va fundar, Llibres de Sinera, que dirigia Felip Cid i que el va unir per sempre més a Salvador Espriu, un dels seus mites. El poeta el considerava “un dibuixant extraordinari que transcendeix la realitat, com ho feia Poe, pel dificilíssim camí d’una esbalaïdora perfecció”.