Els matatalents

No hi ha crim més vil que el de Saturn devorant els seus fills. És el conflicte clau de La gavina: la mare, actriu de renom, sent un desdeny cruel envers el fill a qui ridiculitza sense pietat, mentre que el seu amant, un escriptor d'èxit, sedueix l'estimada del noi i li ofega el talent. Les aspiracions vitals i artístiques dels més joves són arruïnades pel menyspreu dels seus mentors, amb aquella gratuïtat del mal que desbarata les millors capacitats. David Selvas, en la primera direcció escènica que li coneixem, evoca la manera de fer de Frank Castorf, amb projecció de filmacions en directe sobre les parets i micros arran de boca, així com de Daniel Veronese (“Un hombre que se ahoga...”), amb mobles de plàstic o una taula de ping-pong com a escriptori, però amb una cuina impecable on es couen crispetes al microones que fan olor a sala de cinema. En canvi, no aconsegueix la intensitat actoral i la impetuosa força d'aquests referents. El carrusel de personatges que giravolten per l'escena com un mosquer a l'entorn de la merda, van i vénen amb desigual fortuna interpretativa. Hi excel·leix Rosa Renom en el paper d'Irina, la mare despectiva que trepitja sense miraments un fill ploramiques i tou (Biel Duran), o Josep Julien en el rol del literat barrut i engalipaire, o Maria Rodríguez com a infeliç i escantellada Masha que, com sa mare, estima la persona equivocada.

La versió que el dramaturg anglès Martin Crimp ha fet del clàssic té la virtut de traçar amb claredat les línies mestres de la peça. L'actualització, però, grinyola una mica: els diàlegs de Txékhov sempre resulten d'una rotunda vigència i no li calen subratllats, tot i que hi ha cants ben divertits amb el coix que converteix la crossa
en saxo.