Llegint pel·lícules

1. El festival que mai no va existir

L'exquisida editorial Phaidon acaba de treure un volum que té forma de somni fet realitat: porta per títol Take 100 i parteix del concepte brillant de presentar-se com el primer festival de cinema en forma de llibre. Take 100 ha convocat 10 directors artístics de certàmens cinematogràfics d'arreu del món –entre ells, Trevor Groth de Sundance, Marco Müller de Venècia, Olivier Père de Locarno, Christophe Terhechte de Berlín, Sergio Wolf de Buenos Aires i Kim Dong Ho de Pusan– i ha encarregat a cadascun d'ells la selecció de 10 directors que, en els darrers cinc anys, hagin realitzat alguna pel·lícula que permeti intuir les direccions del cinema futur. La proposta, així, dibuixa les línies mestres del que podria ser el millor certamen cinematogràfic del planeta: un menú col·lectiu de descobriments, pistes i, sobretot, apostes arriscades.

La millor sensació pel cinèfil que obre Take 100 és comprovar que el percentatge de treballs que un no coneix és gratament superior al de les eleccions òbvies o al dels noms que ja han assolit una difusió normalitzada en el mercat. El llibre, doncs, incita a treballar, omplir forats, veure el cinema que encara no hem vist. El segon aspecte gratificant és el potencial polèmic d'algunes decisions: hi haurà qui s'estirarà els cabells en veure els noms de Judd Apatow, els germans Jay i Mark Duplass o Jody Hill compartint honors amb les poètiques radicals de Lisandro Alonso, Carlos Reygadas o Brillante Mendoza. Un servidor es va sentir provocat en trobar-se el nom de Zack Snyder, però Olivier Père sap argumentar la defensa de Watchmen (2009) sense caure en l'estudi comparatiu còmic/pel·lícula que als fans d'Alan Moore ens fa relativitzar les virtuts de l'adaptació. Finalment, Take 100 proporciona alguns motius d'orgull nacional: entre els 100 seleccionats figuren dos catalans com Isaki Lacuesta i Albert Serra. Frederic Maire, director del Swiss Film Archive, i Sergio Wolf escriuen dos assajos brillantíssims sobre, respectivament, La leyenda del tiempo (2006) i Honor de cavalleria (2006) que obren interessants vies d'anàlisi, incontaminades pel prejudici.

2. La pel·lícula que mai no va existir

Aquesta temporada, les estratègies d'autopromoció d'alguns nous escriptors han encès la polèmica literària. Imagino que algú com Hernán Migoya deu estar contemplant-la amb un somriure de gat vell: si a les lletres en castellà hi ha un possible equivalent de William Castle, és, sens dubte, el mateix Migoya. Després que l'opera prima Todas putas fos objecte d'un cacau mediàtic no pas buscat per l'autor, no hi ha hagut nou llibre de Migoya que no s'hagi llançat amb gimmick incorporat. Després de les tipografies de colors d'Observamos cómo cae Octavio i el transvestisme pin-up de Putas es poco, Quítame tus sucias manos de encima, la seva darrera novel·la, ha aconseguit ser un gimmick en ella mateixa: un joc alhora metaficcional i visceral, un laberint postmodern que es sustenta en la transcripció obsessiva, per part d'un assassí adolescent, d'una pel·lícula falsa –Get your dirty hands off me de Tom Gries– que només podrem veure (somniar, intuir) mitjançant l'estil literari hiperbòlic, volcànic i veneri d'un dels escriptors més lliures de la seva generació.