Unes extensions que bateguen com Pirandello

Un món de màscares que no se sap ben bé què tapen. La proposta de Mario Gas a l’Akadèmia no amaga que, a més del conte tràgic de L’home de la flor als llavis i..., hi afegeix altres elements que el complementen. Vist amb distància, sona estrany entendre la importància de la relació entre els dos actors i l’autor, però casa amb el joc pirandellià, entre intèrprets i personatges.

Àlex Casanovas (Ruggero Servi) podria acomodar el públic a les noves grades del teatre per poder integrar, d’alguna manera, els espectadors en la trama. Servi és un home orgullós, tot i que és conscient que la seva carrera ha estat, més aviat, de pega. Marta Abba (Montse Guallar) és una actriu satisfeta de la seva carrera, que s’embriaga amb unes empentes de melancolia per recordar el seu venerat Pirandello i també que s’ha vist temptada per la vida desordenada i optimista de Servi. Mario Gas recupera cartes entre l’actriu i el dramaturg, que els dona com a personatges històrics. De Servi, en deixa un rastre molt més ambigu. En tot cas, és necessari per contrastar l’epistolari platònic. I perquè, al final, Casanovas faci el paper protagònic de L’home a la flor als llavis: cau a un abisme; no vol renunciar a viure, i a deixar testimoni en els desconeguts. També en aquest Pirandello (cabriola dramatúrgica de Gas, de nou) que ha perdut el tren. Xavier Ripoll encarna el protagonista, amb una caracterització molt afinada. El personatge de Ripoll és més aviat lacònic. Sí que observa amb intensitat (dona focus al company/a d’escena) i escolta amb avidesa. Gas opta per una cadència lenta i per deixar que la biografia ressoni en els personatges.