Pura delícia

L'entorn dels Jardins de Cap Roig sota l'influx de la marinada en una plàcida nit d'estiu, no podia acollir millor convidat que Rufus Wainwright. En un temps que l'engròs dels fruits del pop deriven de la fabricació en sèrie a càrrec d'una cadena de muntatge dins una indústria en declivi, l'existència de figures així mantenen encesa la llum d'una certa esperança. Notable compositor, brillant músic i excepcional intèrpret, Wainwright preserva en les seves qualitats la dignitat de l'artesà de l'ofici. És per això que quan afronta el seu repertori amb l'única companyia del seu piano no hi ha parany ni artifici possible. Pura delícia. Aquesta és la sensació que es respirava enmig l'entorn natural de la primera nit del Festival de Cap Roig. Una sensació d'autèntic privilegi servida per la senzillesa d'un bon coneixedor de les claus del seu ofici. Per entrar en situació el músic va obrir foc amb cinc peces del seu variat repertori (com Beauty mark i Pretty things), per atacar aleshores alguns dels títols del seu nou treball on deixa al descobert la vena romàntica de la seva pianística (Liszt, Chopin) i la capacitat seductora d'una veu que és pur vellut. La novetat enmig d'una vetllada tan delectosa va arribar quan es va fer acompanyar al piano per retre el seu particular homenatge a Judy Garland.
I, certament, pocs músics hi deu haver al planeta que tinguin la gosadia de lliurar-se a oldies vintage com Foggy day, Zing, Do it again, Going to a town i The man that got away, i concedir-los vida fresca i nova. Conseqüent amb el tema amb què va acabar el concert abans dels bisos –Cigs and chocolate milk–, Rufus Wainwright és la combinació perfecta entre l'aspror de la nicotina i la dolçor d'una llaminadura. Pura addicció.