Existències

En Jaume Sisa ha donat el tret de sortida al seguit de concerts que el Museu d'Història de Catalunya programarà totes les nits de dijous fins a arribar a la vigília de l'Onze de Setembre.

Un cicle que ha estat pensat per il·lustrar l'exposició La Nova Cançó. La veu del poble, i en el qual hi participaran artistes de totes les generacions de músics catalans.

Fins ara, només havia sentit/llegit bones crítiques al voltant d'aquesta exposició, que ha estat comissariada per Xevi Planas i Pilar Aymerich i que es va inaugurar ara fa un mes, fins que l'altre dia per poc no m'ennuego amb el pinyol d'una oliva mentre llegia el diari a l'hora del vermut.

La cantant Maria Cinta publicava una carta al director que portava per títol Existeixo, però no hi sóc, en la qual descriu la gran decepció que es va endur durant l'acte inaugural de l'esmentada exposició, quan es va adonar que “en cap lloc dels mil metres quadrats de la mostra se'm feia la més mínima referència”, paraules textuals. El més fort de tot és que Maria Cinta es va estar buscant a la zona de l'exposició coneguda com El bosc, en companyia d'un equip de televisió que pretenia entrevistar-la davant la seva foto.

L'absència de Maria Cinta és una patinada de dimensions considerables. La carta de la cantant recorda el seu currículum i els seus vincles amb el grup dels Setze Jutges, per acabar fent un divertit joc conceptual a l'estil Macbeth.

Tot això, abans de carregar contra els responsables directes i contra els que van aprovar la iniciativa d'aquesta mostra. “Potser, a la pròxima exposició, d'aquí 50 anys, quan ja no hi sigui, existiré”, conclou.