Cap pregunta?

Sense pretendre-ho, els seguidors de Donald Trump entrant al Capitoli, a Washington, fa uns dies han estat el darrer reclam de Turba. La companyia Mos Maiorum va presentar una primera indagació sobre com i per què es mouen les masses de gent, quines poden ser les eines de manipulació, què les fa actuar empàticament. Al desembre, van fer un working progress en què els espectadors podien sumar-se al grup i reaccionaven sense qüestionar-se res, com si fos un joc. Ara la companyia situa el públic enfrontat en dues grades al Lliure de Gràcia (del 14 al 24 de gener), en un format que ja van estrenar al Temporada Alta, fa unes setmanes. No pretén crear dos grups que competeixin entre ells, “és més subtil”, diu Mariona Naudín, actriu del grup. En tot cas, com en els anteriors treballs del grup –Mos Maiorum (2015) i Gentry (2017)–, eviten erigir-se en els mestres de cerimònies que donen respostes. Prefereixen plantejar les preguntes que als membres d’una turba ni se’ls acut formular.

Mariona Naudín –que, juntament amb Alba Valldaura i Ireneu Tranis, és el pinyol de Mos Maiorum– defensa que el teatre no és mai entreteniment. Que darrere unes formes més o menys amables “és on es plantegen canvis a la societat”. En aquest sentit, la persecució de la revolució per arribar a un estadi millor per al conjunt de la societat és una reflexió que abonaria majoritàriament la companyia. Però les opcions de les revoltes són moltes i hi pot haver diferents opinions. Les manifestacions dels darrers anys arran del procés català (de signe antagònic: unionista versus independentista) són un dels elements que van portar la companyia a reflexionar-hi. Van ser la primera companyia a rebre una de les beques Carlota Soldevila per poder indagar a la sala d’assaig.

L’obra va patir un impacte imprevisible amb la Covid-19. Si fins ara el treball de la companyia situava el públic a l’escena, ara s’han vist forçats a expulsar-lo. De fet, la possibilitat de revolta s’ha transformat en una època en què l’espai públic ha estat segrestat per por dels contagis i per la repressió institucional. La pregunta que es formulen ara és si és possible fer una revolució sense cossos. De fet, tornant al procés català, hi ha qui pensa que caldrà posar-hi el cos per fer valdre una opinió democràtica i altres que eviten exposar-lo per defensar la mateixa idea, reflexiona Naudín.

De la performance del desembre del 2019 en què es mostrava l’impacte emocional d’una onada amb el públic a l’escena, s’ha passat a una posició més passiva. A partir d’un programa de ràdio fictici (emulant per exemple el programa dels Mil Turons que va impulsar el genocidi de 51.000 tutsis a Ruanda) introdueixen veus de pensadors de referència i van desgranant el seu discurs. Van optar per la ràdio per fugir de les pantalles que ha propiciat la pandèmia.

Naudín s’exclama com pot ser que els obrers s’alcessin el 1917 contra la monarquia a Rússia i el 1936 també hi hagués un considerable grup de classe popular que defensava el feixisme. Potser es podria evitar repetir tragèdies en el futur si els membres que hi intervenen es fan les preguntes necessàries.