Fotocopiadores que carrega el diable

En el vademècum de la composició per a cobla hi consten força exemples d'allò que en el sector se'n diu mestres xiuladors. És una denominació amable que no acaba d'amagar el petit frau que suposa inventar-se una melodia i xiular-la a un compositor que fa de negre escrivint una sardana completa amagant la pròpia identitat. En el camp musical resulta relativament senzill copsar l'estètica de cada compositor, i el veritable artista s'acaba fent molt evident als oïdors. És un risc perillós. Si aquestes obres arriben a guanyar premis com la Sardana de l'Any, deixen en molt mal lloc els organitzadors de les convocatòries, i tant si té èxit com si no, no sembla que hagi de compensar gaire el protagonista. Si més no, des del punt de vista artístic; des del punt de vista de la vanitat, potser sí.

No és un fenomen exclusiu del món de la cobla, però aquest és un argument que no justifica res. En tot cas, la dimensió del món de la cobla fa que coses d'aquesta mena siguin difícils d'ocultar, i per això és tan absurd l'afer de presumpte plagi que darrerament remou l'Escala. Que una de les sardanes pretesament inèdites presentades durant el pubillatge es pugui considerar un calc maquillat d'una peça de Ramon Rosell escrita fa 50 anys i enregistrada en fa no més de 5, és un acte de burla que a més de deixar palesa la poca aptitud artística del presumpte autor, el deixa en un molt mal paper social. La dimensió popular del fet sardanista fa molt innocu l'èxit, en cas que es produeixi, d'una trapelleria d'aquest estil, i en canvi el risc del descobriment de l'estafa fa absurd deixar-se temptar per un caprici tan infantil. En tot cas, que es faci públic serveix per evidenciar que petits fraus com aquest, sigui quin sigui el format en què es presenti, són més freqüents del desitjable, i si l'exemple posa fi a la tonteria, benvingut sigui.