Preguntes sobre una llei

Per què es parla de la llei del cinema que fa una setmana va aprovar el Parlament com si només tingués un article –el cèlebre article 18, referit a la garantia d'accés lingüístic–, quan en té 54, referits a temes tan diversos com les sales X, la conservació del patrimoni fílmic i documental, la difusió del cinema al sistema educatiu, la Filmoteca o l'accés a les persones amb discapacitat? Per què, tenint en compte tot això, diuen els exhibidors que es tracta d'una llei lingüística, no cinematogràfica?

Per què els detractors de la llei l'acusen d'electoralista si se n'està parlant des de fa molt temps i ha estat aprovada amb els vots a favor tant del govern com del principal partit de l'oposició?

Per què exhibidors i distribuïdors ignoren, en les seves diatribes, que per primera vegada la llei preveu fons de foment no solament a la producció sinó també a la distribució independent i a l'exhibició, incloent-hi ajuts per als processos d'adaptació tecnològica?

Per què se senten injustament tractats en comparació amb sectors com la indústria editorial o el teatre, si en aquests la presència del català és molt superior al 2,9 %?

Per què hi ha exhibidors especialitzats en cinema d'autor en versió original subtitulada que posen el crit al cel davant d'una llei que afectarà sobretot les pel·lícules amb més vocació comercial? Per què no s'ha pres exemple dels cinemes Verdi, que fan subtitulació simultània en català i castellà?

Per què els crítics amb la llei posen el tema de la pirateria com a exemple que aquesta ignora els principals problemes del sector, quan aquesta qüestió és de competència estatal?