La vida dura des de dins la postal

La col·laboració de l’editorial Efadós amb els arxius locals està donant lloc a unes quantes col·leccions gràfiques de gran valor testimonial, sobretot per la voluntat d’oferir, fins allà on sigui possible a través de fons privats, material inèdit o poc conegut dels municipis de Catalunya. La sèrie de ‘L’Abans’, amb més de cent volums editats, potser és la més coneguda, i tot darrere està tenint una extraordinària recepció la col·lecció d’àlbums ‘Catalunya Desconeguda’, dins la qual s’han editat ja els corresponents a Girona, Figueres, Olot, Roses, Breda, Cassà de la Selva, Llagostera, Sant Joan de les Abadesses, la Vall de Camprodon, la Cerdanya, la Bisbal d’Empordà, Sant Feliu de Guíxols, Ripoll, Lloret i Palamós. L’últim d’arribar és Cadaqués desaparegut, del qual han tingut cura el filòleg Pep Vila i l’arxivera Erika Serna. Amb format d’àlbum apaïsat, com si es tractés d’un catàleg de postals, el llibre reprodueix un total de 166 fotografies, moltes desconegudes fins ara, datades de finals del segle XIX fins als anys cinquanta del segle XX i la gran majoria procedents de la col·lecció del psicòleg clínic, especialista en infants i adolescents, Adrià López Sala (Barcelona, 1950), un enamorat de Cadaqués. És ell qui, a pesar del títol genèric de la sèrie, adverteix que les imatges mostren també el Cadaqués que s’ha conservat (les casetes blanques, el seu rocam agrest, aquella badia que, segons Pla, té la forma d’unes ales esteses de gavina), però ja no hi ha les vinyes ni els olivars, que havien donat tanta anomenada al cultiu d’aquesta península abans que l’arrasés la fil·loxera, ni els mestres d’aixa, ni la pròspera indústria del salaó, de fama extraordinària a través de les rutes de Marsella i Gènova. L’oli, sobretot, remarca Pep Vila, era finíssim (“si la collita era bona, es feien grans celebracions per carnaval”), i la garnatxa era d’una qualitat superior. N’exportaven a tot Europa i Sud-amèrica.

D’aquell comerç tan actiu, del qual vivia la major part de la població, n’han quedat nombroses fotografies de dones traginant damunt el cap els dolls per anar a recollir l’oli als trulls o per proveir-se d’aigua a les fonts. “Aquest és un poble que van fer les dones”, assegura Pep Vila: “Mentre els homes eren pescant o a la vinya, elles tenien cura dels fills, anaven a buscar l’aigua i la llenya, mantenien encès el foc de la llar.” Darrere la imatge de postal, que el turisme va començar a adotzenar a partir dels seixanta, existia una vida molt dura: “Hi havia molta misèria, i estava tan mal comunicat, que l’única sortida era per mar”, comenta Vila, que remarca el caràcter endogàmic que va afavorir l’aïllament: “El nucli fort el formaven vint o trenta famílies, no més, i era coneguda l’expressió ‘nos amb nos’, de to quasi mafiós.” Potser per això, afegeix, no hi ha ningú a qui dolgui més marxar del poble que al cadaquesenc: “Són gent molt enyoradissa, perquè tenen gravada a la retina la imatge d’un paradís.”