“El capitalisme és al seu propi precipici”

Diguem que la música en viu sempre ha estat molt present en totes les nostres creacions, però mai n’havia estat la protagonista com ara. Tenim la necessitat d’evolucionar i de presentar-nos de la manera més honesta com ens sentim. Per a nosaltres circ és presa de risc, tant a l’escena com a la vida, i ens hem sentit amb la necessitat de connectar amb les parts més sensibles de nosaltres. I la música ens hi ajuda. Ara hem decidit treure el nostre primer treball. Fins ara només havíem fet un disc de l’espectacle de Petits prínceps. Ara la música és la base principal que ens serveix per expressar, de forma metafòrica, el circ que nosaltres vivim a dins.

En diem concert performatiu: és un concert però també hi ha discurs darrere i també hi ha arts circenses. Jo, per exemple, m’expresso molt a través del cos, tot i que estic cantant tota l’estona. Però la veu surt de la gestualitat. El Marçal també agafa els instruments i els fa servir a la seva manera, fa malabars amb el contrabaix. Hi ha una escenografia mòbil que em permet posar-me a diferents nivells i creem volums per obrir aquesta dimensió. Són cançons que s’encadenen.

Sí que hi ha un fil conductor. Perquè, ara que hem convidat Joan Colomo i Edi Pou a participar-hi, ens hem adonat que és molt difícil canviar l’ordre de les cançons del directe, perquè està tot molt lligat amb unes dinàmiques escèniques. Hi ha tot un plantejament artístic al darrere que ha estat molt més sòlid del que ens imaginàvem.

Petits prínceps va ser com un parèntesi en la nostra trajectòria circense. Havia començat amb Merci Bien i Rodamon. El Petits... va sortir perquè acabàvem de tenir els nostres fills. Posteriorment, vam tornar al nostre llenguatge amb Amigoo i Flou Papagayo.

No ens hi hem barallat gaire perquè de bolos no ens en faltaven. El 2019, per exemple, vam fer massa bolos. En vam fer uns 120, i hi has de sumar els viatges i aeroports d’un lloc a un altre. Teníem els tres títols a la carretera. Això volia dir que havies de canviar d’escenari i de barret cada dos per tres, canviant les obres contínuament. En un festival vam fer dilluns Flou Papagayo, dimarts Amigoo i dimecres ens vam desplaçar a fer Petits prínceps a París, per exemple.

Per sort són espectacles que donen espai a la improvisació, que es poden variar en funció del públic, són oberts. I és una diferència que hem trobat ara amb la música, que no pots perdre mai el compàs. És molt diferent de quan hem fet circ, en què sí, fluïm, el que importa és estar present. Tenir tanta feina, en realitat, és una arma de doble tall. Per una banda estem molt agraïts d’haver pogut treballar tant, però al final de la temporada vaig acabar amb un atac d’asma a l’hospital. Ara, vist amb més distància, ens sentim contents d’estar muntant i desmuntant cada dia i d’anar canviant de barret contínuament. Tampoc sempre va ser això. Va per onades, i vam aprofitar al màxim aquella última onada.

Venim d’escoles de circ però l’entenem com a assumir riscos. El Marçal fa verticals i jo, en la meva època, feia aeris. Però entenc que circ vol dir explorar i provar contínuament. Sempre hi ha hagut aquest pont més metafòric i poètic. Al final, era la clau del nostre circ i anàvem traient importància a les proeses físiques. Perquè et pots amagar al darrere d’una acrobàcia, és el llenguatge fàcil, aconsegueixes que t’aplaudeixin de seguida. Per això el món del circ se’ns ha fet curt i necessitàvem anar més enllà. Ara la música és el nou camí del nostre circ. Ara ens basem en la veu, l’instrument, l’energia, la música...

És molt important això per a nosaltres. És un dels propòsits clau del nostre treball artístic. Hem de transmetre el que som, sent molt honestos amb el que som a dins. Per això ara ens embranquem en la música, perquè és el que ens surt. Reivindiquem la puresa, l’essència.

Sí, en som plenament conscients. Però coincideix amb aquest 2020 que, malgrat el drama, ha estat un any molt creatiu, en general. Quan s’enfonsen les estructures i les rutines i es trenquen els esquemes, tots ens hem de reinventar. En el nostre cas, Mumusic Circus la deixem congelada, enrere, perquè se’ns han anul·lat moltes gires. Aquest fracàs ens ha impulsat a fer el que portem a dins, sense cap ambició, serà el que sigui i arribarà fins on es pugui, però és el més honest. La qüestió és no parar d’escoltar-se i no parar de crear. Fer música implica estar moltes hores a casa, creant, fent videoclips. Ha estat un regal perquè no ens ha donat opció a esquivar-ho: “Feu això que porteu dins de fa tant temps.” Mumusic era la nostra zona de confort, ara hem hagut de sortir-ne. El disc es titula Fortuna perquè vol dir també atzar i canvi. Ja no ens sentíem massa representats amb el circ que ensenyàvem fins ara. I sí, hi ha molta competència i és el pitjor moment de tots. Doncs mira, és presa de risc, per això deu ser la peça de circ més gran que hem fet mai.

En aquest sentit ha estat molt dur haver de parar. És ingestionable, amb tantes anul·lacions. Han estat unes dificultats que han nascut de la frustració. Es presentava un any estupendíssim i ha caigut tot. Portava tres temporades a full, amb molts bolos. També va passar amb el primer espectacle, Merci Bien. Nosaltres ens prenem l’èxit de Flou com un comiat molt bonic.

Com a duet funcionem de manera molt complementària. El Marçal escriu i compon les cançons, les va fent. Ell posa la primera llavor i després jo l’agafo i li dono forma. Com en una parella l’home posa la llavor i la dona l’engendra. Ell sempre té la matèria primera, és molt creatiu. Jo he agafat les seves cançons i hi he fet la producció; he variat alguna frase i he pensat l’ordre de l’espectacle. L’un sense l’altre no ens en sortiríem.

Fatal. El 2020 i el 2021 són temps d’incubar i de crear coses noves, de reinventar-se. De bolos, anem fent. I la incertesa està per caure, estem pendents de les noves mesures de restriccions. S’ha d’agafar tot al vol, estem oberts i som optimistes. Anem caminant. I surten sorpreses.

Coincideix amb el to del circ que dèiem abans. Parla de saltar al buit, de comiat, de deixar enrere allò que coneixíem. I ara sí que toca fer el salt mortal de veritat. Portem tota la vida dient que fem circ, però com aquest no n’havíem fet mai.

El problema és que ve de més enrere. Plantejar això obligaria a revisar el sistema. És difícil trobar una resposta a un problema concret, veient l’arrel que hi ha al darrere. Perquè el virus no evolucioni ens hem de confinar, però com s’aguanta si no hi ha ajudes econòmiques per al sector, ni per a cap altre?

Totalment. Però no és un tema que es concreti en la cultura.

Exacte. És que ara més que mai ens hem de mirar com a iguals i fer pinya. La societat és una. Si ho separem per sectors, això és un error, perquè sempre hi ha desigualtats dins de cada sector. No soc una defensora de protegir només el meu camp. I agafar-ho tot, de cop, és massa gros. Molts diuen que ha de petar alguna cosa.

El que diem és que el coronavirus és un missatge que ens adverteix que no anàvem bé com a societat. El coronavirus ens ha parat a tots. Aquest és només un dels milions de senyals que ens indiquen la deriva. Només hem de pensar en els refugiats o en moltes desgràcies que passen i que la societat no mou ni un dit. Ara sabem que hem de canviar però tampoc sabem ben bé què. A l’espectacle expresso molt aquest desconcert i dic: “El pastor ja no sap com encarar la tempesta i les ovelles estan ben desorientades.” Als que vetllen pel sistema també se’ls escapa de les mans. El capitalisme ha arribat al seu propi precipici. L’únic que sé treure de tot això és que, ara més que mai, cal fer pinya: anem al que és essencial, a allò que ens uneix. Ara veiem que el coronavirus sí que acaba afectant a tothom.

En Blai Mateu havia de venir a participar en el concert d’aquest dissabte. Tots dos vam estudiar a la mateixa escola i ens coneixem molt. Al concert de presentació, a més del Colomo i l’Edi, hauríem volgut que en Blai hi fos. Volíem convidar persones que ens inspiren molt tant del món de la música com del circ. Al final no ha pogut venir per raons de calendari i de Covid. I per què en Blai? A part que és un gran company i amic, és perquè, pel que fa a circ, ens identifiquem molt. Amb un llenguatge en què no hi ha fronteres, el circ es pot entendre de moltes maneres. Quan veig un espectacle seu no hi veig un circ, sovint els cataloguen com a “noves tendències”. Com nosaltres, el seu llenguatge primari és l’acrobàcia, però el desmunten amb altres accions.

L’Edi i el Colomo són artistes convidats. Toquen uns quants temes, al final. El Colomo, que també és de Sant Celoni, ha intervingut molt en el disc en segones veus. Són companys de camí que ens ensenyen molt. I L’Edi és una persona que ja el vaig veure actuar amb loscorderos i m’encanta el seu treball. És un regal molt gran perquè tot ha fluït molt bé.