L’horror és un lloc sense ocells

En la memòria dels supervivents d’Auschwitz hi ha els arbres, aquell centenari bosc de bedolls, i també el fang. Alguns testimonis asseguren que hi havia també floretes silvestres, perquè recorden haver vist com alguns nens en recollien abans de ser enviats a la cambra de gas, però la majoria no en guarden cap imatge. D’allò que tots estan segurs és que mai van veure-hi ocells, ni una piuladissa en tot aquell recinte de cinquanta quilòmetres quadrats. Com si el cel hagués emmudit, com si s’avergonyís de posar-s’hi. A l’escriptora i professora Marta Marín-Dòmine la va colpir la unanimitat d’aquesta absència, més encara quan va descobrir que, el 1940, un ornitòleg de les Waffen-SS, Günther Niethammer, havia aconseguit catalogar fins a 127 espècies a la “zona d’interès” d’Auschwitz. “Mentre que el botxí era capaç de percebre els ocells, les víctimes no”, va constatar Marín-Dòmine, que va decidir concebre una instal·lació artística que servís d’ofrena poètica a aquell paisatge silenciós i, alhora, de reflexió sobre les dificultats de commemorar quan “tot acte de memòria és un intent fallit de recuperar un esdeveniment tal com va ser viscut”. Je vous offre les oiseaux / Us ofereixo els ocells, que es va presentar per primera vegada a la capella de Santa Àgata de Barcelona el gener del 2017, ha arribat al Museu dels Jueus de Girona, dins els actes organitzats al voltant del Dia en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, per convidar a fer un viatge visual i sonor pel que queda del camp, avui un espai museïtzat que visiten cada any més d’un milió de persones. Marta Marín-Dòmine, autora de Fugir era el més bell que teníem, en què l’exili és percebut també com una herència, adverteix que les imatges d’Auschwitz són les d’“una vida aturada” que pot passar per un paisatge idíl·lic, si només atenem al vent com remou les fulles dels arbres i l’herba esponjosa que ha crescut a tot el recinte. Caldria entrar al magatzem on es conserva només una petita part dels objectes que s’hi van trobar a l’alliberament: tones de cabells, molts impregnats de Zyklon B, milers de sabates, botons, ulleres, pintes, maletes i manyocs sencers de claus que porten adherida la impossibilitat de tornar a casa. Mentre el visitant avança per les imatges, escolta la piuladissa gravada dels ocells que les víctimes diuen no haver sentit mai: gralles, corbs, pit-roigs, pardals, oriols, falcons, estornells. El nazi que els va documentar només va passar a la presó tres dels vuit anys a què va ser condemnat al final de la guerra, i va morir lloat per la comunitat ornitològica internacional. El seu pas per Auschwitz va ser tan radicalment esborrat com el cant dels ocells en la memòria de les víctimes.