Final infeliç

Mai no m'ha fet gaire el pes la nissaga de Shrek. No em va convèncer la suposada desmitificació de la primera part, grollera i tan subtil com un cop de puny a l'estómac. Després, les peripècies d'un Shrek aparellat que s'enfrontava amb les petites alegries i misèries del dia a dia va experimentar un gir cap a aventures cada cop més avorrides, encara que també van deixar pel camí un personatge tan inoblidable com el del gat amb botes. Ara, amb aquesta quarta i (sembla) darrera part del recorregut, es proposa un punt de partida interessant: un Shrek que es pregunta què hauria estat de la seva vida en un món paral·lel on tot el seu entorn queda grotescament transformat i la seva quotidianitat esdevé irreconeixible.

La proposta és curiosa, perquè entronca amb certes inquietuds del cinema nord-americà recent, amb el descontent amb el present (la crisi?), amb el desig de tornar a començar (Obama?) i amb els pactes que un ha d'establir amb si mateix per sobreviure (tots?). Els responsables d'aquesta cloenda, però, no han sabut donar al conjunt el to d'una comèdia agredolça sobre l'envelliment de l'ogre, i el resultat és confús, ni una cosa ni l'altra, ni malenconia ni diversió. Ni tan sols el toc fàustic d'un personatge com Rumpelstiltskin aconsegueix animar la funció, i les peripècies se succeeixen les unes a les altres sense cap gràcia. Enmig d'aquest panorama, no és estrany que Shrek, felices para siempre sigui potser la pitjor pel·lícula de la sèrie, encara que paradoxalment és la que mostra un plantejament més interessant: les misèries d'una època, reflectides en una pantalla, necessiten sempre un desenvolupament intel·ligent per sortir endavant. I no és el cas.