Una panoràmica massa plana

El perill de retratar amb un gran angular és que deforma els rostres en primer pla. I si es fa amb un paisatge, sense desenfocar el primer pla, la imatge queda plana. Preciosa però que no interpel·la. Aquesta és la sensació del muntatge que Carlota Subirós ha fet a la Sala Gran del TNC. La postal fixa sí que aconsegueix estirar més ressorts que el film, però queden inconnexos. Passa com amb la producció: hi ha un excel·lent repartiment multidisciplinari que no explota tot el que podria aportar.

La nit de la iguana és una icona del cinema però parteix d’un text teatral del mateix Tennessee Williams. En la peça teatral, a més del duel interpretatiu entre Ava Gardner i Richard Burton, s’insinuen subtrames que aporten volum a una relació d’amor impossible, frustrada, d’éssers que no saben escoltar-se. La dramatúrgia de Ferran Dordal i Carlota Subirós ha provat de destacar les subtrames, tot i reduir el text un 33%, per imposicions de la Covid (no es poden fer entreactes). Potser aquesta tisorada ha fet que la família de pedants i orgullosos alemanys (celebrant les invasions nazis en un hotel en temporada baixa a Mèxic) i el moralisme del grup de Texas no s’acabin solidificant; s’escolen com onades intranscendents, només deixant un rastre de sal amarga per l’escena. En canvi, sí que creix i es fonamenta la relació entre el pastor alcohòlic (Joan Carreras) i la neta de poeta i aquarel·lista (Màrcia Cisteró), que dialoguen sobre la capacitat de superar els revessos de la vida. És normal la gelosia de Maxine (Nora Navas), la propietària del local, acabada d’enviudar i enamorada del pastor. En escena, acaba convertint-se en poc més que una comparsa més d’aquestes relacions insatisfetes, sempre turmentades que escriu Williams.

Lamentablement, la proposta queda lluny de la màgica intuïció per adaptar El quadern daurat (en què Nora Navas era una protagonista central brillant). Subirós ja va fer una Sala Gran amb La rosa tatuada, amb una proposta molt més simbòlica, però que tampoc aconseguia traspassar a l’espectador. Entre els actors de La nit de la iguana i el públic hi ha tot un oceà, que és el temps. No s’aconsegueix atrapar el públic amb la vulnerabilitat dels personatges. El mar s’estova i deixa una bonica i desesperada posta de sol.