A la ciutat dels insomnes

En una nota pre­li­mi­nar, Quim Español es refe­reix al seu text com un «poema», en el qual, informa, han que­dat dis­se­mi­na­des reme­mo­ra­ci­ons més o menys explícites d'Ovidi, Rilke i Joyce, a més de mol­tes altres lec­tu­res que l'han acom­pa­nyat al llarg de la seva vida. Nadir, terme opo­sat al zenit, és a dir, aquell moment en què la nit asso­leix la màxima fondària, com­par­teix, en efecte, amb la poe­sia, la seva capa­ci­tat de for­mu­lar un enigma inso­lu­ble amb un arte­facte lite­rari tan potent, que queda flo­tant en la ment del lec­tor la il·lusió d'haver estat partícip d'una veri­tat reve­lada. Però no hi ha dubte que aquesta seva inda­gació en els ter­rors d'un gra­pat de per­so­nat­ges insom­nes entre­vis­tos en plena nit d'octu­bre, en una recognos­ci­ble però inqui­e­tant Bar­ce­lona, forma part del món de la nar­ra­tiva, d'aque­lla que fa aflo­rar l'epi­fa­nia tot diri­gint les seves cri­a­tu­res cap a la mort. Quim Español, que com a poeta ha publi­cat Ultra­lleu­gers (1994) i L'arbre de la innocència (1998), tots dos selec­ci­o­nats i ampli­ats amb uns quants inèdits a 70 poe­mes (2007), fa honors aquí a la seva fas­ci­nació per Els morts de Joyce con­vi­dant els seus pro­ta­go­nis­tes, Gabriel i Gretta Con­roy, a irrom­pre en el relat, encara que dema­nin «un racó dis­cret» des del qual assu­mir la resig­nada llu­nya­nia d'aque­lla altra nit que van veure caure la neu damunt tots els vius i els morts. Hi ha també, a Nadir, un ado­les­cent irat amb incli­na­ci­ons suïcides, un immi­grant pakis­tanès que va per­dre el fill en un atemp­tat sag­nant, un metge obses­si­o­nat a resol­dre el mis­teri del gen de l'eter­ni­tat, una nena amb el do de la vidència, un oncle mort, un poeta, una pare­lla d'amants que amb la pri­mera claror s'aver­go­nyei­xen dels seus cos­sos inflats i pàl·lids. Español exa­mina els seus des­va­ris noc­turns sense con­ces­si­ons, i al mateix temps amb una extrema pie­tat.

Nadir és el pri­mer conte que publica l'arqui­tecte i poeta gironí, al número 121 dels qua­derns de bibliòfil Sen­hal que edi­ten Enric Prat i Pep Vila. El dibuix de la por­tada el signa el també arqui­tecte i pin­tor Fran­cesc Hereu.