La cultura és igualitària?

El fet de ser dona sempre és una dificultat, i en el cas de l’audiovisual és més complicat que en altres sectors culturals, perquè allà on hi ha diners, hi ha dificultats per a les dones. Quan no hi ha res en joc des del punt de vista econòmic, l’accés per a les dones és més fàcil que quan no hi ha diners pel mig.

És molt difícil, sent dona, dir que mai has patit algun tipus d’acció discriminatòria. N’he patit i em costa d’imaginar que una dona pugui afirmar que mai n’ha patit cap. Forma part de la manera de relacionar-nos, del nostre imaginari cultural, està molt incrustat a la nostra societat. Després hi ha intensitats més fortes i intensitats més invisibles o matisades, però en conec molts casos. Només que tinguis els ulls oberts, ho veus cada dia.

Calen mesures correctores per millorar la igualtat d’oportunitats i l’accés a una excel·lència que tenia moltes dificultats per incorporar-se al sector. Quan s’incorpora la dona, la qualitat creativa, artística i industrial millora. El que fa aquest talent és desplaçar la mediocritat. En l’imaginari, hi ha la creença que els homes ho fan millor, i és inevitable que, a l’hora de triar el talent, hi hagi una certa tendència a triar el talent per sobre del femení. A ells se’ls demana potencial i a nosaltres, experiència. Però és difícil tenir experiència si mai no han cregut en el teu potencial. Cal fer mesures correctores, aplanar una mica el camí perquè les dones tinguen accés més fàcil i més ràpid. I a partir d’aquí, podem parlar de qui ho fa millor i si et criden per la teva vàlua o no. Si deixen de triar-te per un prejudici, difícilment podràs fer mai res.

Segurament hi ha sectors culturals més sensibles en què és més fàcil apostar pel talent de les dones. L’audiovisual està molt masculinitzat. Ofereix força resistència en un moment que la societat ja ha dit prou, i les administracions i allò públic està començant a fer costat a les dones. Això està posant molt nerviosos a alguns homes que se senten amenaçats. No és un sector progressista. Això no vol dir que no hi hagi moltes dones i homes que sí, que tinguin sensibilitat i aquestes ganes de transformació. Si mirem les dades, podem concloure que no és un sector progressista. Òbviament és un reflex de la societat.

Quan vaig començar, a finals dels setanta, va ser difícil. L’editor d’El Víbora distingia entre els nois, que eren dibuixants, i les noies, que érem “noies que dibuixàvem”. Mai no es va plantejar que féssim portades. La primera va ser la de la Laura, anys després del naixement de la revista. Allà, com a mínim, ens va donar l’opció de treballar.

Sí, quan érem joves, les relacions entre homes i dones eren diferents, i t’assetjaven gairebé per esport. I les dones acceptàvem coses que, vist en el temps, ara serien inadmissibles. Sobretot, a les festes, on els homes sistemàticament es descontrolaven. Quan vaig treballar en el món del cinema era una pràctica habitual.

El masclisme és, bàsicament, una qüestió d’educació. S’hauria de plantejar des de l’escola. Per exemple, quan un nen va a l’escola amb les ungles pintades, se li diu que això no pot ser, i, en canvi, les nenes poden anar-hi sempre.

És un reflex exacte de la societat. Només cal llegir les notícies de les últimes setmanes i veure què ha passat a l’Institut del Teatre, que és la punta de l’iceberg d’un estat de coses.

En el món de la cultura, les dones administren i ordenen; els homes creen, transformen, fan créixer. Aquesta divisió ridícula continua sent vàlida per a molts. Per tenir legitimitat en el món intel·lectual i creatiu, has de demostrar molt més si ets una dona que un home, perquè curiosament la majoria de les dones accepten i fan públiques les seves limitacions, es fan valer des de la pròpia pràctica o operen col·lectivament, mentre que entre els homes de vegades es prodiga l’ostentació d’un superàvit intel·lectual que de vegades és només façana, retòrica, gest o gregarisme, “la colleta”.

Un assetjament a la universitat per abús de confiança, un dia puntual d’algú que ja és mort. Com això res més, però em vaig trobar força paternalisme en general, ja que vaig començar en el món de la cultura i els despatxos universitaris als 22 anys. Sempre era “la nena”. Els abusos i discriminacions es donen perquè les estructures empresarials i les institucions són jeràrquiques, masclistes, classistes, paternalistes, atomitzadores, i estan pensades perquè aquestes situacions es puguin donar i no alterin gens el context de treball. De fet, formen part del mateix context. El servent del tirà no desitja deixar de servir, sinó ocupar el lloc de l’amor. Un clàssic.

Aquests últims anys les polítiques culturals s’han centrat més a corregir alguns biaixos que tenen a veure amb l’accés a la cultura i amb el sostre de vidre, és a dir, amb la presència de dones en mitjans i activitats culturals i en càrrecs de responsabilitat. Però el tema dels abusos i discriminacions continua sent tabú. Fan falta protocols consensuats i de fàcil accés en casos d’abús o assetjament que garanteixin la protecció del denunciant i de la persona que ho pateix. I cal implicar els treballadors i treballadores en l’empresa, estovant les jerarquies i anivellant horitzontalment les condicions laborals.

La cultura és la suma de les veus, dels fets i dels contextos, un mosaic amb tants bocins de realitat que no hi ha cap posició única, ni tan sols polaritzada.

Moltes i diverses, i no pas sempre perceptibles a primera vista. Per exemple, a vegades costa que t’escoltin amb la mateixa atenció que als homes, i és difícil treballar segons uns paràmetres feministes, posant al davant sentiment i emoció, que no estan ben considerats. Sovint t’has d’escoltar que “hi has de posar collons” o “tenir mà dura”. Ho sento: jo voldria resoldre les coses d’una altra manera.

Assetjament, no. Discriminació i/o abús de poder, probablement sí, tot i que no n’era conscient. Gairebé sempre passo per un procés d’autoinculpació, una herència de l’estructura patriarcal. Hi ha casos pitjors i més durs que el meu, però aquesta és una arma de doble tall que s’utilitza per fer-nos callar amb el “no et queixis, que tu rai!” Doncs no. El tracte discriminatori sempre és una ferida i una agressió, i ens n’hem de queixar, encara que sigui subtil, per contribuir de veritat a canviar les coses.

Primer de tot, caldria que els governs es prenguessin més seriosament la lluita feminista. No n’hi ha prou amb manifestos bonics. S’ha de fer feina cada dia. Una política d’acció feminista ho engloba tot i ho hauria de voler canviar tot per posar les dones al centre, no pas com un recurs per cobrir l’expedient. I sobretot s’ha de reclamar més respecte per les que ens han precedit i han obert nous camins: estem enfilades a les espatlles de gegantes.

A vegades és dins de l’entorn que es considera progressista on trobo més reticències. Tinc la sensació que tot allò que parteix de la perspectiva de gènere és vist amb fatiga, com un caprici, i jutjat per tant com un fet superflu i poc important. Temo que arribarà un dia que ens diguin que ja hem fet les “nostres cosetes feministes” i que és hora de tornar a les coses serioses, coses de veritat i útils. És a dir, a les coses dels homes.

Econòmica i de visibilitat. Sense oblidar la conciliació. Entre el 2011 i el 2015, només un 14% de les exposicions als centres d’art de Barcelona van ser fetes per dones en exclusivitat (homes, un 49%). Sembla que estiguem obligades a fer un discurs feminista o de cura, que el que ens toca és parlar del món privat, del que pertany a les dones des d’una visió patriarcal. Hauríem de tenir llibertat de presència en tots els àmbits, arquitectura, ciència, polítiques... És a dir, una presència intersectorial.

N’he patit alguns. Als anys noranta, un col·leccionista se’m va insinuar de manera evident i el vaig rebutjar. El resultat va ser que mai més em va comprar cap obra. Des de llavors, si he de rebre alguna visita professional, procuro estar acompanyada.

Primer caldria, sobretot, augmentar el pressupost en cultura, que sempre és dels més baixos respecte els altres sectors. El 2019, la Generalitat hi va destinar un 0,8%! Sense pressupostos no es poden fer polítiques públiques. Hem de reclamar el 2% del pressupost. S’haurien de revisar les quotes en les col·leccions i no justificar-les només amb l’obra de dones estrangeres sinó també locals. Les quotes són necessàries: està demostrat que no pel fet que hi hagi una dona a la direcció d’una institució automàticament hi ha més visibilitat de dones artistes. També s’hauria de corregir el sistema d’ajuts institucionals que deixen fora les dones a partir dels 40 anys. La pausa que representa la maternitat, la cura familiar o la depressió necessita amb urgència rebre suport per poder reprendre l’activitat a partir de certa edat. Les polítiques públiques s’haurien de preocupar per l’herència del coneixement de les dones. No haurien de ser només les dones les que facin aquesta tasca, ja que és un valor universal.

El món de la cultura representa perfectament la societat en què vivim. No crec que sigui progressista: és capitalista i patriarcal de manera majoritària. Per desgràcia, som a anys llum d’entendre que la cultura ens fa lliures.

Les mateixes que en tots els sectors. Se’t veu com una visió parcel·lada del món: no representes la universalitat, ni l’ésser humà: representes un gènere. Quan vam fer Aüc, se’ns deia que només parlàvem de dones, com si estiguéssim obviant el món. Mirant l’anunci de Mediterràniament, es veu que si un món està ocupat només per homes no passa res; quan és al revés sembla estrany. Hem de justificar sempre la nostra presència i no tenim capacitat d’accedir a llocs de rellevància (ja no parlo de poder). Algun cop em pregunto on estaria a hores d’ara un paio amb la meva carrera (segurament cobraria més). Això fa que costi molt més guanyar-se la vida, deixar de ser precària. Per això la precarietat té nom de dona.

Fa gràcia que es pregunti ara.D’abusos, n’han existit des de sempre. Però ara hi ha molta curiositat i es volen detalls de carn i fetge (“i què et va passar?”, “què et va dir?”...). Moltes vegades ho afrontem des de la morbositat i no des del punt de vista que això és una maquinària constant. N’he viscut jo i tothom, d’abusos. Vivim en un món que premia la capacitat de sacrifici, d’aguantar el dolor per triomfar. Ara penso en el tuit del noi de Glovo estudiant. No, el sacrifici no hi té res a veure. En un pitching per presentar Aüc, em van preguntar si seria dogmàtica perquè havia dit la paraula feminista. En un altre món, en què no es discriminés per les idees, mai ningú m’ho hauria preguntat. Això em sembla un tipus de discriminació. Allò em va semblar rellevant només a mi. Fins i tot les companyes que anaven amb mi no hi donaven importància. Discriminacions, abusos i assetjaments de tot tipus, en conec moltíssims de propers, perquè sempre se n’han pogut fer. Les persones que no siguin blancs heterosexuals, cis... Ha estat quasi un esport nacional. Sobre l’Institut del Teatre, es parlava més de Magda, dimissió. Però no parlem dels que han pillat ni dels abusadors; el circ mediàtic ha reabusat d’aquestes alumnes. Però no parlem mai del sistema que permet tot això.

Entenent la presumpció d’innocència, passa que hi ha molt pocs casos falsos d’abusos. El 99,99% són reals. Aquesta presumpció, doncs, protegeix massa els abusadors. El primer que s’hauria de fer és apartar la persona. Joan Ollé fa 30 anys que treballa al teatre abusant. Quan se li hauria d’acabar la presumpció d’innocència i se l’hauria d’apartar de la docència? Ara que es fa públic. Són 30 anys de patiments de persones. Se l’hauria d’haver apartat de manera preventiva des del primer assenyalament, abans de completar un estudi. Que s’ha fet ara? Sí, van 30 anys tard. Ho centrem en l’Institut del Teatre, però es podria dir a tot arreu. Si tens un protocol contra les violències, el primer dia que tens classe a l’escola l’hauries d’explicar. És importantíssim. Evidentment, que s’ha d’educar amb la cultura de la igualtat, batallar contra la cultura de l’abús, que és extensíssima. Woody Allen amb una xicota adolescent a Manhattan és cultura de la violació. S’ha de combatre. Si s’han de cancel·lar obres, llavors no? De cultura, n’hi ha molta; si volem explicar-la des d’un violador fastigós es pot fer, però és que hi ha milions d’obres d’art al món que són molt més interessants que la merda que ens hem anat empassant, durant anys. Per tant, cancel·lar? Sí. I no només educar en això, sinó que també hem de donar eines per salvar-nos d’aquests depredadors, que exerceixen violència perquè poden. Com confrontem un món on encara queden molts Joan Ollés per destapar? Prioritzem aquests mecanismes i dotem-nos perquè ara l’Institut del Teatre té un protocol contra les violències. No surt mai enlloc la paraula professors. Es dona entre persones. L’abús de poder és, sobretot, entre el professorat i l’alumnat. I hem de generar cercles on es pugui parlar d’aquests temes. Perquè ara surt gent que no ho havia explicat, fins ara, per vergonya.

En el món de la cultura hi ha de tot: des d’ultramega fatxa fins a ultramega esquerranosa, i alguns que van d’aquest pal però són molt conservadors. Hi ha de tot. Ho veiem en les obres però també en les pràctiques laborals que són feixistes, i d’altres que promouen la igualtat. Vaig tenir una crítica de l’espectacle del Teatre Lliure (Posaré el meu cor en una safata) que deia que no tenia dret a l’error. Atorgar drets em sembla una practica feixista, per tant hi ha gent de tot que es dedica a la cultura. Estem al món. I si pensem per què la cultura és progressista també ens podem preguntar si vivim en una societat progressista. La realitat indica que hi ha Vox al Parlament. Per tant, tenim una societat que ho promou. I també hi pot haver gent que no ha votat Vox però que té les mateixes pràctiques. Vivim en un món molt conservador amb molt poques ganes de transformar. Tenim una ministra que ha decidit frenar la llei trans que facilitaria la vida de moltes persones. I no ho fa perquè no vol. I l’Ajuntament de Barcelona, que és progressista i d’esquerres, ha decidit personar-se com a acusació contra una xavalada que l’altre dia va atacar una furgoneta. M’agradaria saber com parlen homes que han exercit el poder en els teatres durant uns anys. Santi Vila va ser conseller de Cultura. En absolut és progressista, la cultura. Hi ha de tot, és una representació del món. Si el poder l’exerceixen els més rancis, aquí també.

En el meu sector, que és l’organització de concerts i esdeveniments, fins fa pocs anys la dona era gairebé invisible i assumia tasques de poca responsabilitat. Ara hi pots trobar dones que treballen com a tècniques de so i llum, fent càrrega i descàrrega o, fins i tot, són personal de seguretat, perquè ja no necessites un armari, sinó una cara amable, amb do de gents. Cada vegada hi ha dones més joves i més ben formades, i crec que entre totes ha d’haver-hi sororitat, més que no pas competència, perquè continuem estant en minoria.

Més aviat no conec cap dona que no hagi passat per res d’això, amb més o menys intensitat. Hi ha molts micromasclismes al nostre voltant, al marge de les xifres brutals de la violència de gènere.

Alguna cosa ja es fa, però mai no és prou. Ara en el meu sector hi ha la tendència a programar més dones artistes per fer-les més visibles, però el que no voldria és que tot això fos només una moda, sinó part d’una societat normalitzada. És molt important el paper dels mitjans de comunicació i de la publicitat, que continuen transmetent estereotips contraproduents.

Les dues coses, perquè tots ens fem de miralls per ajudar-nos a corregir allò que no ens agrada. En tot cas, la cultura hauria de ser clau per expressar-nos en llibertat i posar fi a les discriminacions.

En el meu cas, per sector considero el món editorial, l’universitari i les institucions. Les dificultats per arribar als llocs de responsabilitat màxima hi són totes. El cas del Llull n’és un exemple. En 19 anys, hi ha hagut set directors i una directora. En el món editorial, hi ha moltes més dones treballant-hi, però acostumen a ser homes els qui arriben a càrrecs de direccions generals. En el món universitari, el mateix. Ara que, amb el meu llibre Atreveix-te a fer les coses a la teva manera [Destino], faig sessions a docents que volen dirigir centres educatius, he vist que en els claustres hi ha moltes més dones o fins i tot un únic home i és ell qui arriba a director. Però aquesta és una part, arribar-hi. L’altra és que, quan hi arribes, t’atreveixis a fer-ho a la teva manera. El canvi no és només arribar a dirigir; cal que després treballis a la teva manera.

Sí. Repetidament. Com més responsabilitat tinc, més faig, a partir de la meva gestió, per solucionar-ho. Ja fa anys que quan identifico algun cas d’aquesta mena faig el que calgui per aturar-ho.

Tant les polítiques públiques com les privades el que han de fer, quan s’identifica un cas, és aturar-lo. Si no hi ha manera de canviar-lo o corregir-lo, lamentablement, des de posicions de responsabilitat, s’ha de prescindir d’aquesta persona. Sempre s’ha de fer costat a les persones que denuncien, acompanyar-les en la por, se les ha d’escoltar i fer que se sentin acollides. Són temes difícils, delicats, però se’ls ha de donar espai. No podem permetre cap comportament abusiu. Creiem en la bona feina, en la disciplina, però des d’un altre to, des de la generositat.

Sí, clarament. I des de posicions suposadament intel·lectuals i progressistes, s’ha fet molt mal. La por encara és molt present. A les dones que arribem per primer cop a un càrrec sovint ens diuen “ara ja hi ets, però fes el que fa tothom”. Quan arribes a un lloc de lideratge, de direcció des de la diferència de ser dona o d’una altra mena –entenc el feminisme com obrir escletxes cap a la transformació i la diferència–, és precisament per fer-ho a la nostra manera i corregir comportaments autoritaris, masclistes, abusadors, que teòricament tothom rebutja però que costa molt eliminar a la pràctica.

Hi ha el mateix sexisme que en qualsevol altre sector. En certs aspectes, però, és fins i tot més exagerat, ja que el de la música és un sector en què es valora moltíssim l’estètica. Si ets guapa o sexi, es creu impossible que el teu èxit es degui només al teu talent. I si tens molt talent, però, en canvi, no ets tan atractiva, gairebé amb tota seguretat no tindràs tant d’èxit com si fossis guapa. Jo cada dia em trobo amb comentaris com ara: “Toques bastant bé la guitarra per ser una dona!” O: “De debò organitzes tu sola les gires, sent, a més, l’única dona de la banda?”A més, moltes persones, per raons que no comprenc, perceben una figura pública com si fos algú de propietat pública, també. Les maneres com es comporten davant aquesta persona no són les mateixes que si tinguessin davant una mare o una germana. Això passa amb els homes, també, però s’expressa de manera diferent

Totes les dones del sector han estat víctimes d’assetjament o abús de poder en més o menys grau. En el meu cas, el més greu han estat oferiments per ajudar-me amb la meva carrera a canvi de sexe. I el menys greu, comentaris fora de lloc en l’àmbit professional. Un periodista conegut per ser “feminista”, per exemple, em va dir que, si mai desitjava tenir fills, ell s’oferia com a pare. De cap manera és un compliment, això. I, aleshores, hi ha les preguntes sense mala intenció: “Hauries de deixar les gires si fossis mare?” Coses que mai es pregunten als homes. Si et queixes, però, se t’acusa de ser massa sensible, ser una diva o no tenir sentit de l’humor. I si et queixes massa a les xarxes socials, ets una “feminazi” que odia els homes. He callat molts cops, jo. Era més fàcil continuar amb la feina i ignorar aquestes estupideses. Però, aleshores, t’adones que, si no dius res, formes part d’un sistema trencat. Ningú té necessitat d’aguantar aquesta sensació d’incomoditat en el seu àmbit professional.

El problema és la cultura de la impunitat, en l’àmbit públic i el privat. No hi ha conseqüències si una persona en una posició de poder es comporta malament. Si un promotor important et posa en una situació incòmoda, no et pots permetre engegar-lo a la merda, ja que tu i el teu equip perdreu la feina. Però, a la vegada, si no parlem d’aquestes coses, mai no canviaran.

El món de la cultura és més obert en certs aspectes, però en aquest no. Si dic que busco baixista i bateria per a la meva banda, la gran majoria pensarà en homes. Som, per tant, més “progressistes”? En temes així, diria que no.